Claudio
De 3 passes en 10 minuts, als 42km...
Quan em van demanar escriure aquesta nota no pensava que podia ser tan complicat.
Pensant com escriure i què representa tot el viscut, m'agradaria donar-li el lloc que li correspon a les coses. Avui, tot el tractament d'una leucèmia limfoblàstica aguda que vaig tenir als 12 anys, amb 4 anys i mig de quimio, queda tancat en la meva vida corrent carreres de fons com l'etapa prèvia abans de tornar a córrer. Ja han passat més de 20 anys d'atletisme. Us explico des d'aquest punt de vista la meva història:
Recordo que als 11 anys gairebé 12, vaig tenir una forta grip que no marxava i moltíssima febre. Va passar el meu aniversari número 12 i a la setmana estava molt pitjor. Recordo que tenia tanta febre que em posaven gel en el cos, trasllats d'un hospital a un altre..., i al final, vam trobar un metge que li deia a la meva mare que el seu fill tenia leucèmia, que estava lamentablement molt malalt i que tenia un 2% de possibilitats de sortir endavant i que la cosa no passaria de més de dues setmanes... Important aquest 2%!! Però aquí estic!! I segueixo corrent...!!!
Recordo que un dia havien de fer-me una placa i em vaig haver d'aixecar del llit amb suero en un braç i una transfusió de sang en l'altre. Mai em va costar tant donar tres passos...
Exactament 3 passos, vaig trigar com 10 minuts fins a asseure'm en la cadira de rodes... Per què recordar això?? Doncs perquè aquí va néixer la meva idea de córrer en atletisme i córrer una marató de 42km. ja que just un temps abans, havia vist una pel·lícula d'una marató que es corria a Itàlia "The games". Crec que ja m'havia fet la idea de córrer aquesta carrera, la carrera més gran que coneixia, els 42km.. una cosa que es veia difícil en aquest moment, i sobretot perquè faltava molt...
Estant en aquesta primera etapa interna, recordo que li vaig demanar al meu germà que m'expliqués quan ell corria a l'escola... Van passar 4 anys i mig de quimio, abans era molt més complexe, molts amics es van quedar pel camí..., d'algun d'ells vaig aprendre a prendre'm les coses amb més alegria i sobretot a lluitar en aquesta dura batalla perquè si ells que encara estaven pitjor que jo, lluitaven amb un somriure, jo no podia ser menys.
Va ser un tractament amb molts alts i baixos. La meva mare em deia: "mira, quan vas a l'hospital ets un pacient, però tot just surts per la porta de l'hospital, la malaltia es queda a dins i tu has de fer la teva vida normal..."
Anàvem ben d'hora per fer les anàlisis de sang, esperàvem els resultats i després les pautes i els remeis a seguir i si havia sort, no havia punxades a l'esquena. Després, l'important era sortir el més aviat possible de l'hospital i així la malaltia es quedava allà dins.
La meva doctora em deia "Claudio, has de fer el tractament al peu de la lletra" i jo només volia córrer, però no em quedava altra cosa que fer-ho així. Ella tenia una copa d'un noi en un prestatge del seu consultori, jo la veia sempre i li vaig dir que si algun dia guanyava una com aquella, la hi regalaria a ella. Llavors em va dir que la diferència seria que aquesta que jo li regalaria, seria perquè l'hauria guanyat després de guarir-me... i així va ser.
La meva vida era normal dins del que es podia, ja estava acostumat a anar a l'hospital 3 cops per setmana, però després anava a l'escola com si res. Jo volia estar amb els meus amics, era més divertit i encara que costés anar, jo posava totes les ganes del món, era millor que quedar-me a casa, volia estar allà amb ells i no perdre'm res. Vaig passar tots els cursos i la única assignatura que no podia fer era la de gimnàstica. Fixeu-vos quina cosa, gairebé no recordava d'això avui. Estava sempre amb els meus amics de classe i procurava oblidar-me així una mica de la malaltia.
Més o menys uns 4 o 5 anys després d'algunes recaigudes i dies baixos, va arribar el gran dia. La doctora ens va dir a la meva mare i a mi que estava bé i que finalment podria fer esport!!!!! Però començant mica en mica, això sobretot, jeje!! Jo sempre deia que estava fet un os, sense gens de múscul i amb poques forces, però van ser gradualment els millors anys de la meva vida amb la facultat pel mig i amb l'atletisme!!!!
Vaig passar 1 any entrenant-me físicament per estar no només bé, sinó molt bé. I va arribar la meva primera carrera de 8km ... després, tota la vida dedicada a l'atletisme. El més maco va ser entrenar en la pista de la meva ciutat universitària i després sortir a córrer un parell de horetes per allà. 1 any d'entrenament per a cada marató, la primera que vaig córrer va ser com tocar el cel, al final em va donar una enrampada, però us ben asseguro que ningú podria haver-me tret d'aquella marató. Tots els nois del meu equip de la UBA acompanyant-me els últims 10km..., alguns em deien "vinga, vinga, que vas molt bé"... estava molt cansat, però ningú hagués impedit que abandonés aquella carrera, i al final vaig arribar. Recordo aquella especialment perquè va ser dedicada a tots aquells amics que no van arribar i em van deixar en el camí.
Després d'acabar la marató em vaig dir: tasca complertaaaa, vaig complir la meva promesaaaaaaaaa!!! Vaig córrer els 42km, estava esgotat, però tocava el cel!!! Molt sacrifici, però vaig pensar que seguiria corrent altres distàncies, que correria un altra vegada... i així van anar passant els anys als quals van seguir moltes més carreres...
Passat un temps, em vaig assabentar d'una nena de 12 anys que moria per no tenir donants. Com ajudar i que no tornés a passar? Així que vaig pensar que el que millor que podia fer era córrer i difondre la donació de medul·la, perquè és molt simple donar vida en vida i gairebé tan fàcil com donar sang, igual que donar plaquetes, no em canso de dir-ho i fins i tot ho diu la samarreta amb la qual corro sempre.
Seguiré corrent amb la meva samarreta per tot arreu fomentant la donació de medul·la a cada raconet del món que pugui perquè si els he explicat aquesta història és perquè es pot sortir !!!! Segueixo pensant que la leucèmia no té resistència per a córrer!! Després de 81 carreres i 3 vegades haver fet els 42km puc dir-ho, més de 20 anys d'atletisme. Dono les gràcies sempre, avui em segueix emocionant veure córrer a la gent com abans....
Com dèiem en el meu equip d'atletisme per encoratjar-nos entre nosaltres: vinga, que es pot!!!!!!!!!!!!
Si vaig poder córrer i fer la meva vida, és perquè va haver gent que en el seu moment va donar sang, la meva família i amics que van estar sempre a prop, molta gent bona!!!
Aquí teniu unes fotos de la meva tercera marató el 20 de març de 2011 de Los Ángeles. Quina cosa, abans li tenia por a la pluja per si m'emmalaltia, ara penso que és molt maco córrer amb pluja!!!!
Aquells 42km va ploure tota l'estona i jo em vaig sentir súper bé. Pels meus amics que estan actualment passant per aquesta malaltia, que sàpiguen que jo seguiré per molts anys corrent i fomentant la donació de medul·la. Si Déu vol, seguiran els 42km de Buenos Aires i de segur que repetirem els 42km de Los Ángeles un altre cop...
Una abraçada a tots i ens veurem en alguna carrera...
Claudio
En nom de Claudio, fes-te soci de la curació de la leucèmia i les altres hemopaties malignes AQUÍ, ens ajudaràs a continuar investigant perquè, algun dia, aquestes malalties siguin 100% curables. Amb molt poc pots fer molt. Gràcies!
Informa't sobre la donació de medul·la òssia, AQUÍ
