Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Elvira

Si una mirada diu més que mil paraules, els meus ulls sempre denoten ganes de viure i de superar una malaltia contra la qual, malauradament, batallen cada dia milions de persones a tot el món.

La meva història va començar amb tan sols 29 anys, aquell fatídic 6 de febrer de 2016 quan, després de sis llargs mesos de calvari, em diagnostiquen un limfoma no Hodgkin, de cèl·lules grans B, tipus ABC. I va ser un calvari perquè durant mig any vaig patir forts dolors a la zona de l'esquena i de la melsa, picor a les mans i als peus, sudoració nocturna, cansament constant i falta de gana. Tan forts eren els dolors que no podia ni agafar el son. Els metges estudiaven la possibilitat que fos estrès o ansietat ja que tenia molta feina en aquell temps. Però... res més allunyat de la realitat.

L'últim símptoma, aquest cop molt evident, va ser l'augment de mida d'un dels ganglis del coll. Després d'acudir moltes vegades al metge i estar diversos dies amb febrícula, vaig anar a urgències amb un gran dolor a la melsa. Em van diagnosticar apendicitis al centre sociosanitari del meu poble, però quan vaig arribar a l'hospital del Bierzo una doctora especialista en hematologia només veure’m la inflamació en el gangli va començar a fer-me diferents proves mèdiques, analítiques, ecografies, TAC, etc. Va ser la gran "sort" d'aquell dia, que em vaig trobar amb els metges adequats, en el lloc exacte i a l'hora oportuna. M'estava morint i ningú m'ajudava...

Després de sotmetre’m a molts exàmens els doctors van confirmar que patia càncer. L'estadi del limfoma -abast de la malaltia- era de nivell III. Tenia masses tumorals de 25 centímetres a la zona de l'abdomen i de 20 centímetres a l'esquena.

El diagnòstic va caure sobre mi com un projectil ja que sempre he estat una persona molt activa, esportista i treballadora. Amb incredulitat, vaig començar a acceptar que la meva vida estaria condicionada des d'aquest moment. I així comença la dura història d'una autèntica guerrera que, lluny d'abrigar-se en la tristesa, he vestit des del principi la meva millor armadura amb la millor dels meus somriures. I la vida em va canviar i vaig haver d’ acostumar-me a viure entre consultes mèdiques i hospitals.

 

Els tractaments

En poques setmanes ja estava rebent un tractament "assaig clínic" a Salamanca, R-CHOP, el qual consistia a anar a l'hospital de dia per rebre vuit cicles de quimioteràpia cada 21 dies i amb una durada d'unes sis hores per cicle. Des del primer dia que vaig iniciar el procés de curació, els dolors van desaparèixer, es van esfumar. És veritat que durant els quatre o cinc dies posteriors a la quimioteràpia et trobes cansada, perds la gana i pateixes nàusees i vòmits, però per a mi el fet de poder dormir una nit sencera va ser extraordinari. Tampoc em va agradar molt que se’m caigués el cabell, però sincerament això m'importava ben poc. Una amiga perruquera em va tallar els cabells i vaig donar la meva trena i després una gorreta i a córrer.

En concloure aquesta primera fase, em vaig sotmetre a una valoració post-tractament. En el meu cas no va funcionar. Pertanyo a aquest 20% de malalts que no es curen amb la primera línia de tractament. Encara hi havia cèl·lules cancerígenes actives. La notícia desencaixa totalment les meves perspectives. Jo ja em veia curada. Muntava amb bicicleta i fins i tot havia anat a fer una ruta dels Pics d'Europa fent nit al refugi de Collado Jermoso. Em sentia feliç. Jo pensava que ja estava totalment curada.

Lluny de rendir-me, i amb la vitalitat que m’ha caracteritzat sempre, començo una segona línia de tractament, el R-ESHAP. Ingressada a l'hospital em sotmeto a tres cicles de quimioteràpia en total, cada un d'ells de cinc dies. Cinc dies consecutius en els quals estava ingressada al centre amb quimioteràpia les 24 hores del dia. Fins i tot vaig celebrar el meu aniversari allà!

De nou, i en concloure aquesta segona fase, em sotmeto a la prova post-tractament. Un altre cop dur per a mi. La malaltia no només no s'havia reduït, sinó que havia augmentat. En aquest punt, els metges comencen a parlar de la possibilitat de realitzar un autotrasplantament, amb la meva pròpia medul·la, ja que mai va estar afectada.

Però, de moment, tornada a Salamanca per sotmetre’m a un altre assaig clínic, RGEMOX + ibrutinib, vuit cicles de quimioteràpia -via oral i intravenosa- cada 15 dies. Aquesta vegada els efectes secundaris eren grans. Vaig desenvolupar una molt marcada hipersensibilitat al fred a causa del oxaliplatino, de manera que aquest tractament em limitava més la vida. L'equip mèdic continuava amb la idea de l'autotrasplantament de manera que després del tercer cicle d'aquest nou assaig comencen a realitzar el protocol pertinent per realitzar l’autotrasplantament, que era l'extracció de la meva medul·la per després congelar-la un cop acabés amb els 8 cicles de l'assaig clínic . Vaig realitzar l'afèresi, em van extreure cèl·lules mare i tot va sortir perfecte, així que havia de continuar amb els cicles que em quedaven de l'assaig clínic.

El meu cos va començar a ressentir-se tant que les defenses del meu organisme van caure en picat i no vaig poder completar els dos últims cicles. Era l'últim cartutx abans de començar a plantejar-se l’autotrasplantament. L'última bala que quedava a la recambra. Però no va funcionar. Aquests últims cicles de quimioteràpia no havien fet remissió de la malaltia. Els metges em van comunicar que la malaltia estava estable. No era l'alegria de la meva vida, però almenys no havia augmentat. Els doctors comptaven amb una remissió completa o parcial de la malaltia, però no, no va ser així.

És en aquest punt quan els doctors decideixen que la millor opció és el trasplantament al·logènic, és a dir, no amb la meva medul·la sinó amb la d'un donant. Com que és un càncer tan refractari, si el trasplantament es realitzava amb la meva pròpia medul·la les possibilitats de recaiguda eren molt altes, en canvi amb un trasplantament d'una altra persona tinc un 70% de probabilitat de curació. I així va començar el procés que m'ha portat fins a la meva oportunitat de viure. Aquesta oportunitat es diu Lisardo i és el meu germà, qui després de realitzar-se les proves mèdiques pertinents, es va descobrir que la seva medul·la era compatible al 100% amb la meva.

12 de maig. Dia 0

El dia 8 de maig vaig ingressar per rebre la quimioteràpia prèvia al trasplantament que seria el 12 de maig. He tingut febres, mucositis, rash cutani,... però tot això ja ho he superat i a dia d'avui estic en el meu dia 105. M'encantaria dir-vos que tot marxa de meravella, però la realitat és que fa uns dies m'he sotmès a un PET -TAC i els resultats no són els millors de la meva vida, la meva malaltia està en progrés, així que ara queda seguir lluitant contra aquesta horrible bestiola que vol acabar amb la meva vida, ara més que mai cal agafar-se ben fort al volant perquè vénen corbes, però cal continuar, sinó de res haurà servit tot el que ja he passat.

No hi ha dubte que el camí està sent llarg i extremadament esgotador. Però l'important és l'actitud. És molt més del 50% en aquests processos. Jo, encara que no vulgui menjar, menjo perquè sé que els aliments són la gasolina del meu cos. També intento estar distreta. Per això em vaig apuntar a classes de piano i intento sortir, anar al cinema .... No m'ha faltat tampoc el suport de la meva parella, qui durant els llargs períodes d'hospitalització ha estat el meu bastó. Ni el de la meva família i amics, per descomptat, clars exemples d'aixopluc i esperança.

De l’Elvira d’abans queda l'optimisme i l'alegria, però admeto que ara visc el moment. Gaudeixo del dia a dia perquè no se sap el destí de cadascú. Cada vegada que em desperto i obro els ulls per a mi és un regal perquè quan em fico al llit no sé si l'endemà podré despertar-me. Ja no em preocupen les bajanades d'abans i els diners han passat a un segon pla en la meva vida. El meu salvavides ha estat agafar-me a aquesta oportunitat de curació. Seria molt egoista per la meva part que no m'agafés a ella. Hi ha gent que no la té i jo la tinc. Ara, la meva meta a la vida és dormir tranquil·la, sense por de no despertar, i poder cridar ben fort que sóc una persona sana.

Vivim en un món a contrarellotge en què els problemes del dia a dia centren tota la nostra atenció sense adonar-nos que l'essencial potser estigui en aquest bany a la piscina que he gaudit dies abans d'iniciar el procés de trasplantament després de portar mesos sense poder nedar en l'aigua, o en aquests passejos que per a mi són un retrobament amb mi mateixa. Jo sóc, com altres tants milions de persones, algú que tan sols persegueix una única finalitat: curar-se.

Però mentrestant gaudeixo del dia a dia amb les llums i oblidant-me de les ombres. I això és el que al cap i a la fi és la VIDA.

Pàgina web actualitzada 09/11/2017 16:42:57