Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Homenatge a Esteban

Hola, sóc Maricela Banchero, tinc 23 anys i sóc de Concòrdia (Entre Ríos, Argentina). Vaig tenir la sort de ser mare gràcies a Esteban Baptista Banchero, un nadó bonic i molt sa, un grassonet entremaliat a qui li agradava jugar amb la  pilota i els  cotxes de joguina. Els  dies van ser de plena felicitat fins als  2 anys i 5 mesos, temps fatídic en què començaria tot el malson.

Una estranya febre i un inaudit mal de cames l’afligien. Van passar diversos dies i ell seguia igual. Vam consultar a diferents metges i cap va saber dir-nos amb certesa què era el que tenia l’Esteban. És així com va arribar l'internament. Vam estar a dos hospitals de la nostra província en els quals no van detectar el que produïa aquest dolorós estat. La febre seguia i l'angoixa de no saber què li passava anava en augment, principalment perquè el temps transcorria i a ell se'l veia cada cop pitjor. Sospitàvem que alguna cosa greu succeïa, per la qual cosa insistíem que ens donessin un diagnòstic amb urgència.

Temps després, el van derivar a l'hospital Garrahan de la província de Buenos Aires. No ho vam dubtar ni un segon i vam marxar cap allà amb l'esperança de trobar una resposta. Així va ser com al tercer dia d'internament, després de molts estudis, vaig haver de sentir el que cap mare voldria sentir. Em van portar a una sala, amb diversos metges. L’Esteban s’havia quedat amb els  avis a la seva habitació. En ingressar al lloc on estaven els especialistes i només amb el fet d'observar les seves mirades, vaig deduir que alguna cosa dolenta m’havien de comunicar. Em van dir que "per fi" tenien un diagnòstic sobre què li passava al meu nadó: "el bebè té leucèmia (leucèmia mieloide aguda)". Aquestes paraules em deien el que tenia, que era el que jo volia saber, però no el que jo volia sentir. Va ser una cosa tan dura, un cop sec al meu cor... Milers d'idees vagaven pel meu cap, no aconseguia entendre ni de bon tros acceptar aquella realitat. Pensava en el seu tractament, en com de dolorós i dur havia de ser. I així va ser com un 2 de març del 2013 vam començar a lluitar amb l’Esteban per un dia més, un minut més de vida.

En el transcurs del tractament va tenir moments molt difícils, com era d'esperar, però bons també ja que, tot i la penosa situació en què es trobava, ell no deixava de posar tota la seva voluntat perquè el tractament es dugués a terme. És terrible veure el teu fill, el teu nen estimat, amb tan sols 2 anys d'edat, passar els seus dies a l'habitació d'un hospital quan, simplement, havia d’estar jugant, sent feliç com qualsevol nen desitja i mereix.

Seguíem endavant amb la ferma idea que això s’acabaria en algun moment i que ell tornaria amb les seves joguines, esperant que els dies passessin al més ràpid possible, ja que a sobre estàvem a 450 km de casa nostra. Quan rebíem visites, ell s'alegrava i veure’l content jugant amb els seus oncles i avis m'animava, m’omplia de felicitat, almenys durant aquelles hores. Així passaven els dies, els mesos, amb alts i baixos, però amb bons pronòstics. Era tan difícil i increïble veure com suportava tantes punxades, tants remeis i sense negar-se a res del que els metges o infermeres ordenaven... Em sentia orgullosa com a mare. Veure la seva voluntat indestructible em donava forces a mi per seguir acompanyant-lo i fent tot el que m’indicaven.

Van passar 7 mesos de plors, de riures... però amb la certa tranquil·litat que el tractament anava resultant. Però aquesta mínima felicitat no romandria per més temps. Un dia l’Esteban es va aixecar i en tocar-lo vaig notar aquella rara temperatura al seu cos. Novament apareixia la febre. Per la seva patologia sabíem que això no era res de bo. Immediatament vam marxar cap a l'hospital Garrahan. Una altra vegada van haver de sotmetre’l a una sèrie d'estudis, que ja coneixíem, de manera que un fred embolicava la meva ànima. Pressentia que res de bo passava. Gairebé com la vegada anterior, els mateixos metges em van portar novament a aquella sala, per dir-me el que estava passant. La meva cara reflectia recança i el meu cap no parava: "Això ja ho vaig passar", em deia una vegada i una altra. Després vaig escoltar les paraules que van esquinçar el meu cor: "A l’Esteban li ha tornat la malaltia". Quina cosa tan horrible! M'acabaven de dir el que no volia sentir de cap manera. Vaig començar a plorar i de seguida vaig preguntar com seguíem. Ningú em detindria, lluitaria fins a l'últim instant de la meva vida per al benestar del meu nadó. Llavors, la metgessa que s'encarregava particularment de l'Esteban em va mirar i em va repetir el que em negava a sentir: “Fins aquí arriba la medicina, no es pot seguir...". Sentir això va ser molt pertorbador per a mi. No ho desitjo a ningú. Milions de coses van passar pel meu cap.

Després de plorar amargament i assimilar d'alguna manera la cruel realitat, vaig prendre una decisió. El vaig portar a casa i em vaig proposar fer-lo feliç; que gaudís amb els seus oncles, Melissa (17 anys) i Axel (14 anys), i els seus avis, la meva mare (41 anys) i el meu pare (43 anys), el temps que li quedava. I, malgrat el dolor que havia de suportar constantment, crec que va ser feliç.

Li vam donar tot el que vam poder oferir-li, i fins a l'impossible si calia, especialment omplint els seus moments d’amor. El vam acompanyar, el vam sostenir de la seva mà i ens vam esforçar perquè fos feliç. Això és el que ens queda a mi i a la meva família, el que ens va ajudar a trobar pau en les nostres ànimes. Aquells dies van ser espantosos. No sabíem si al dia següent ell es despertaria, de manera que ja ni tan sols volíem dormir. Desitjàvem compartir amb ell tot el temps que podíem, ja que sabíem que en qualsevol moment es podria adormir per sempre. Això va ser així fins aquell ombrívol 26 de gener de 2014, el dia més trist de les nostres vides, dia en què Esteve Baptista ens va deixar per sempre. Ell va triar anar-se’n a la meva faldilla; se’n va anar als meus braços, mirant-me a la cara, acomiadant-se de mi amb molt d’amor sense dir res.

El que ens va ajudar a seguir endavant, a trobar un sentit a les nostres vides, va ser pensar que ja no patia més, que per fi descansava en pau. Que ja no hi havia punxades ni dolors a tolerar. I avui dic: "Sí, el meu fill va tenir càncer/leucèmia" i, amb més orgull encara, expresso: "L’Esteban va lluitar amb la valentia d'un gran i, sí, vam lluitar junts, però qui posava el seu cos era ell". I això m’omple de satisfacció, ja que per més que la malaltia hagi guanyat, ell ho va donar tot amb només 3 anys d'edat. Com no hauria d’estar orgullosa d'un fill tan valent com ell...

Com la meva història, com la del meu fill, n’hi ha centenars més. Hi ha molts nens lluitant dia a dia, minut a minut amb aquesta cruel malaltia. Per això és molt important que es realitzin donacions de medul·la. El nombre de donants ha d'anar en increment. No fa mal, no costa res, només un minut del teu temps. En aquest mateix instant hi ha nens que estan a l'espera de la seva ànima bessona, del seu donant. Ells ja fan la feina pesada: posen el seu cos, suporten el dolor i el dur tractament. No els deixin sols en aquest ardu camí, col·laborin perquè les seves vides no s'aturin. Depèn de vostès que la seva lluita i el seu patiment no siguin en va.

Pàgina web actualitzada 09/06/2017 09:47:54