Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Homenatge a María

Març 2015.

Hola! Em dic María Moreno, tinc 25 anys i sóc de Melilla.

El octubre de 2014 em van diagnosticar una síndrome mielodisplàstica, un tipus de càncer de la sang. Ja vaig passar els primers cicles de quimioteràpia, que van comportar un mes sencer ingressada a l'Hospital Carlos Haya de Màlaga (!!!), i el 28 de gener de 2015 em vaig sotmetre a un trasplantament haploidèntic a partir de la medul·la òssia del meu pare. Actualment estic recuperant-me poc a poc.

Ho he passat molt malament ... Estava embarassada quan em van diagnosticar i va haver d'interrompre l’embaràs. M’acabava de casar. El 16 d’agost de 2014 va ser el millor dia de la meva vida, però poc després va venir aquest pal tan increïble.

Malgrat tot, sóc molt optimista i positiva i gràcies a Déu hi ha grans professionals que fan d’aquest camí d'espines un de roses. També tinc a moltíssima gent amb mi, que ho passen igual o pitjor que jo, però que em donen el seu suport cada dia. Especialment vull agrair el suport del meu marit, José Ángel Fernández Sánchez i de la meva mare que són els meus acompanyants i cuidadors, ho fan amb molt d'amor i no podria tenir-ne de millors. A la meva família en general que pateixen molt també amb tot això i em donen molt ànim i afecte. També vull agrair a tot l'equip de l'Hospital Carlos Haya que ens cuiden d'una manera inexplicable.

Gràcies també a la Fundació Josep Carreras. Moltíssimes gràcies per la tasca tan important que feu. Ens ajudeu a portar-ho millor i ens doneu molta força per seguir endavant.

Maria

Aquest és el missatge que ens deixa la Maria el dia del seu primer “cumplevida”:

28/01/2016. Hola amics!

Estic molt feliç d'explicar-vos que el 28 de gener és el meu primer “cumplevida”. El març de l'any passat vau explicar la meva història, en la qual la meva malaltia va començar com a síndrome mielodisplàstica però va acabar sent leucèmia. El trasplantament va haver de fer-se ràpid sense temps a buscar donants externs ja que els meus germans no eren compatibles amb mi, així que van pensar que el meu pare, amb el 50% de compatibilitat, fos el meu donant.

Després del trasplantament vaig poder gaudir de sortir al carrer únicament un mes perquè al març em va venir la malaltia de l’empelt contra l’hoste intestinal, que em va deixar molt feble físicament a causa de la pèrdua de pes que vaig patir en els 50 dies d'ingrés.

El 5 de maig per fi em van donar la desitjada alta mèdica i a poc a poc vaig tornar a acostumar-me a estar al carrer però vaig veure que era incapaç de pujar i baixar escales o simplement aixecar-me de la butaca sense ajuda, per la qual cosa vaig necessitar rehabilitació. Em van obrir les portes a la Fundació Lluís Olivares per ajudar-me fent una gran excepció amb mi, ja que és una fundació per ajudar nens amb malalties oncològiques i les seves famílies. Anteriorment no coneixia aquesta fundació però des de l'hospital em van derivar allà ja que els tràmits per a la fisioteràpia a l'hospital triguen molt de temps. I des d'aquí m'agradaria donar-los les gràcies per acceptar-me sense tenir per què. Sense la meva estimada fisioterapeuta no estaria tan bé com estic ara. Puc dir que estic tan bé que, des de fa uns mesos, em vaig fer voluntària de la fundació en la qual els dissabtes tenim l'escola de música de la Fundació Lluís Olivares. Sincerament no sabia si seria capaç de veure nens que estaven passant per un mal moment, però ells irradien força, alegria, innocència... Els nens sempre són nens encara que estiguin calbets.

He de dir que als 3 i 6 mesos després del trasplantament em van tornar a fer la punció de medul·la. Els resultats sempre han estat positius i sense rastre de la malaltia, cosa que lògicament em fa la més feliç del món. Per això, cada dia que desperto em llevo feliç per viure un dia més. Valoro molt coses a les que abans no donava importància.

Actualment estic molt forta i tinc moltes inquietuds, ganes de viure, viatjar, treballar, gaudir del dia a dia i de les petites coses. Per això no vaig dubtar al costat del meu company de vida a visitar Londres i Dublín, dos viatges que vam fer amb molta il·lusió.

Quan passes per una cosa així coneixes a moltes persones i sempre amb algunes segueixes mantenint contacte, fins i tot pots fer amics. Després de tot, intentem treure coses positives.

Quan passes per una cosa així coneixes a moltes persones i sempre amb algunes segueixes mantenint contacte, fins i tot pots fer amics. Després de tot, intentem treure coses positives.

Acabo donant les gràcies a tots els meus per estar: família, amics i persones conegudes perquè m'he sentit molt estimada sempre.

M'agradaria fer-vos una petició, calen persones "humanes" donants de medul·la. Simplement és sang que pot donar-li la vida a algú que necessita viure que, malauradament, ha tingut la mala sort d'emmalaltir. Jo vaig tenir al meu estimat pare amb el seu 50%, però és millor tenir més compatibilitat per tenir menys rebuig. Per això calen moooooolts donants. Pensa que algun dia podries ser tu o algú de la teva família. Ningú s'espera mai que li arribi una cosa així. També crec que les institucions podrien fer més campanya i informar sobre això perquè hi ha molt desconeixement.

I a tot aquell que estigui passant per una cosa així no pot fer una altra cosa que ser fort, pensar en positiu i lluitar. Tot s'aconsegueix amb paciència i amb ganes.

Estimats amics, aquí teniu una miqueta del meu any de vida de trasplantada. Mil gràcies a tots els que treballeu a la Fundació Josep Carreras per ajudar tant.

Pàgina web actualitzada 09/06/2017 09:49:38