Teràpies biològiques (immunoteràpies)

Les teràpies biològiques o immunoteràpies o immunoteràpies utilitzen elements del sistema immunològic del mateix organisme par atacar el càncer. Algunes d’aquestes teràpies són molt recents i actualment existeixen moltes investigacions en aquest sentit. En alguns casos es tracta encara de tractaments en plena investigació; per aquesta raó, algunes de les opcions de la teràpia biològica poden estar únicament accessibles dins d’assajos clínics.

El sistema immune del nostre cos té la capacitat de reconèixer i atacar els elements estranys a ell. És una xarxa complexa de cèl·lules, teixits i òrgans que, junts, ajuden el cos a combatre infeccions i altres malalties. Quan els gèrmens com bacteris o virus envaeixen el cos, els ataquen i es multipliquen. El sistema immune defensa el nostre cos contra substàncies que considera nocives o estranyes. Aquestes substàncies s’anomenen antígens. Quan el sistema immunitari reconeix un antigen, l’ataca. A això se li anomena resposta immune. Part d’aquesta resposta és produir anticossos. Els anticossos són proteïnes que actuen per atacar, debilitar i destruir antígens.

Un dels elements més importants d’aquest sistema immune són els limfòcits. Es tracta d’un tipus de glòbuls blancs elaborats en la medul·la òssia; es troben en la sang i el teixit limfàtic. Els dos tipus principals de limfòcits són els limfòcits B i els limfòcits T. Els limfòcits B elaboren anticossos i els limfòcits T ajuden a destruir les cèl·lules tumorals i a controlar les respostes immunitàries.

Aquests limfòcits es creen en la medul·la òssia (Veure Leucèmia, medul·la òssia i cèl·lules sanguínies), la “fàbrica de la sang” del cos. La medul·la òssia és un teixit esponjós que es troba en l’interior d’alguns dels ossos del cos com ara les crestes ilíaques (os del maluc), l’estèrnum o els ossos del crani. En el llenguatge col·loquial se l’anomena moll de l’os. No s’ha de confondre amb la medul·la espinal ja que no tenen res a veure. Les seves funcions són totalment diferents. La medul·la espinal es troba en la columna vertebral i transmet els impulsos nerviosos des del cervell fins a tot el cos i viceversa.

Les teràpies biològiques tenen com a objectiu aconseguir que el sistema immunitari detecti i tracti d’eliminar les cèl·lules canceroses. No obstant això, les cèl·lules canceroses a vegades poden camuflar-se o inclús desactivar o inhibir el sistema immunitari perquè no actuï. Per exemple, algunes cèl·lules canceroses tenen mutacions genètiques que fan que siguin menys visibles al sistema immunitari, algunes tenen proteïnes en la seva superfície que fan que “s’apaguin” les cèl·lules del sistema immunitari o altres creen un microclima al voltant del tumor que interfereix amb l’eficàcia del sistema immune. Per aquesta raó, hi ha teràpies biològiques que activen el sistema immunitari perquè actuï i altres que també fan “visibles” aquestes cèl·lules canceroses.

A continuació veurem alguns dels principals tipus de teràpies biològiques que es poden utilitzar en el tractament de la leucèmia, els limfomes o altres càncers de la sang:

• Els anticossos monoclonals

  Tal com s’ha comentat anteriorment, els limfòcits B del nostre organisme elaboren els anticossos perquè el sistema immune lluiti contra les substàncies estranyes, els antígens. Un anticòs és una proteïna que circula per l’organisme i, quan troba un antigen, s’adhereix a ell. Aquestes cèl·lules, juntament amb altres cèl·lules del sistema immunitari, presenten aquests antígens i activen altres cèl·lules del sistema immunitari perquè els ataquin.

  Un anticòs monoclonal és una proteïna artificial que actua com a anticòs creat i dissenyat en el laboratori perquè ataqui un antigen en particular que expressa la cèl·lula cancerosa.

  En l’àmbit d’investigació s’han detectat antígens específics d’algunes cèl·lules d’alguns tipus de càncer. Per aquest motiu, s’han desenvolupat i s’estan creant diferent tipus d’anticossos monoclonals. Quan es parla d’anticossos monoclonals, es parla de teràpies dirigides perquè aquests anticossos tenen un objectiu específic en la cèl·lula cancerosa que troben; s’uneixen a l’antigen específic de la cèl·lula cancerosa perquè sigui finalment eliminada.

  Els anticossos monoclonals es coneixen com a mAbs, per aquesta raó, els seus fàrmacs tenen noms que acaben en -mab. Alguns s’anomenen “biespecífics”, ja que estan compostos per parts de dos mAbs diferents, la qual cosa significa que poden adherir-se a dos proteïnes diferents alhora.

  Com a exemple podem citar el brentuximab, anticòs dirigit davant la molècula CD30 i aprovat per a alguns tipus de limfomes com el de Hodgkin; o el blinatumomab, dirigit davant el CD19 i el CD3, i utilitzat en alguns tipus de leucèmies agudes.

  Més info:

  – Anticossos monoclonals i els seus efectes secundaris. National Cancer Institute

• Immunoteràpia CAR-T (o CAR-T cells)

  Un limfòcit T és una cèl·lula del nostre propi organisme, un tipus de glòbul blanc creat per la nostra medul·la òssia. Els limfòcits T, que es desenvolupen en el timus, participen activament en la resposta immunitària cel·lular del nostre organisme. Els limfòcits T tenen un receptor especial en la membrana de les cèl·lules que és específic d’ells i que s’anomena, en anglès, T cell receptor.

  

  Les cèl·lules tumorals expressen uns receptors en les seves membranes. En cada subtipus de la malaltia, aquestes cèl·lules i, per tant, els receptors són diferents i tenen amb “noms” diferents. Per exemple, els receptors de les cèl·lules d’una leucèmia limfoblàstica aguda o d’alguns limfomes no Hodgkin de tipus B com el limfoma no Hodgkin de cèl·lules B grans, s’anomenen CD19; els del limfoma de Hodgkin o d’alguns tipus de limfomes no Hodgkin de tipus T, CD30; o els del mieloma múltiple, CD38. Aquests “CD” (cúmul de diferenciació) són antígens cel·lulars que s’expressen en les membranes de les cèl·lules tumorals i estan formats per cadenes d’aminoàcids.

  Tot i això, tornem als limfòcits T. Com ja hem dit anteriorment, estan “entrenats” per generar resposta immunitària: per matar cèl·lules estranyes de l’organisme. Aquests limfòcits T erradiquen moltes cèl·lules estranyes que es troben, però no totes, i no específicament. Un CART podria definir-se com a “un calibrat d’aquestes cèl·lules”. Seria agafar aquests limfòcits T que ja té el pacient i saben destruir cèl·lules, i dissenyar-los en el laboratori concretament per acabar amb els receptors concrets de les cèl·lules tumorals: CD19, CD30, CD38…. segons la malaltia que s’estigui tractant.

  Quan es realitza un CART, primer s’extrauen els limfòcits T del pacient a tractar. Mitjançant un virus amb període d’incubació molt llarg, com un lentivirus, els immunòlegs infectaran aquests limfòcits T amb un virus perpetu anti-CD19, por exemple, en el cas de les leucèmies limfoblàstiques B i alguns tipus de limfomes B, i els multiplicaran en el laboratori, específicament, en una sala blanca. Una sala blanca és una sala especialment dissenyada per obtenir nivells baixos de contaminació. Ha de tenir els paràmetres ambientals estrictament controlats: partícules en aire, temperatura, humitat, flux d’aire, pressió interior de l’aire, il·luminació…

  A posteriori, després d’un cicle de condicionament amb quimioteràpia, s’enfondiran aquestes cèl·lules anti-CD19 de nou en el pacient. D’aquesta manera, en el pacient quedaran uns limfòcits T perpetus carregats amb “armament anti-CD19” que s’anomenaran CART anti-CD19.

  

   

  Si desitges conèixer més sobre la immunoteràpia CAR-T, saber com es va crear i en quins hospitals està disponible, consulta “Immunoteràpia CART o com redissenyar les mateixes cèl·lules per atacar el càncer (contingut en espanyol)” al blog Imparables contra la leucèmia.

  

  Juanxo, 25 anys

  Leucèmia limfoblàstica aguda.

  “Soc aquí i segueixo imparable gràcies a la investigació. Em van diagnosticar una leucèmia amb 19 anys i em vaig sotmetre a un trasplantament de medul·la òssia d’un donant anònim localitzat per la Fundació. Però vaig tenir una recaiguda precoç. Quan pitjor pintava la cosa i els metges eren menys optimistes, va aparèixer un petit fil d’esperança en forma d’assaig clínic: una immunoteràpia CAR-T. Com bé em van ensenyar, cal intentar-ho fins a esgotar l’última bala i així va ser com avui estic completament curat”.

• Inhibidors de check-points

  El sistema immune del nostre organisme és un sistema molt controlat. Ha d’actuar, però de forma regulada ja que, si es descontrolés, podria portar a situacions de “col·lapse”. Per exemple, davant d’una infecció, si el nostre sistema immunitari respon de manera molt pobre, serà un problema important per combatre la infecció i no s’aconseguirà. Però si el sistema immune “es passa”, es produeix una inflamació brutal en el nostre organisme. Aquesta manifestació clínica, molt greu, es denomina “tempesta de citocines (contingut en espanyol)” o “síndrome d’alliberament de citocines”. Per aquesta raó, en el nostre cos existeixen uns punts de control immunitari anomenats check-points.

  Quan s’està a punt de produir la resposta immune, i les proteïnes de la superfície dels limfòcits s’uneixen a altres proteïnes, per exemple d’una cèl·lula sana, els punts de control immunitari es llancen i envien una senyal d’“apagat” a les cèl·lules T per impedir que ataquin la cèl·lula sana. Ara bé, si succeís quan el limfòcit T està a punt d’atacar una cèl·lula tumoral, això pot impedir que el sistema immunitari destrueixi el càncer.

  Els fàrmacs anomenats inhibidors de punts de control bloquegen les proteïnes de punts de control perquè no s’uneixin amb altres proteïnes. Això impedeix que s’enviï la senyal d’“apagat”, pera permetre que les cèl·lules T destrueixin les cèl·lules canceroses. Seria un “aixecament de barreres” per ajudar el sistema immune a combatre el càncer. Per exemple, en alguns tipus de limfoma s’utilitzen fàrmacs como el pembrolizumab o el nivolumab, que tenen com a objectiu la proteïna PD-1, a la qual inhibeixen i permeten que els limfòcits T actuïn contra cèl·lules canceroses.

  – Inhibidors de punts de control. National Cancer Institute

Efectivament, ajudar el sistema immune a combatre millor el càncer té un preu i sí, existeixin efectes secundaris d’aquests tractaments que varien en funció del tipus de tractament. Un dels efectes secundaris comuns és la síndrome d’alliberament de citocines (contingut en espanyol), que consisteix en una resposta inflamatòria sistèmica (de tot l’organisme) i que pot variar des de febre persistent i símptomes lleus de mal de cap o fins a quadres greus d’hipotensió, confusió, alteració hepàtica i renal, per la qual cosa un control estret dels efectes secundaris és indispensable, sobretot a l’inici del tractament, per professionals especialistes.

• Nous fàrmacs, nous efectes secundaris: complicacions d’immunoteràpia del càncer. National Cancer Institute

• Immunoteràpia CART o com redissenyar les pròpies cèl·lules per atacar el càncer. Fundació Josep Carreras contra la leucèmia
• La tempesta de citocines, la leucèmia i el coronavirus. Fundació Josep Carreras contra la leucèmia (contingut en espanyol)
• CART T cells. Grupo español de Trasplante Hematopoyético