Limfoma no Hodgkin
Els limfomes no Hodgkin (o LNH) són un grup de malalties canceroses del sistema limfàtic. Reben aquesta denominació per diferenciar-les d'un altre càncer limfàtic molt freqüent: la malaltia de Hodgkin.
El sistema limfàtic es troba repartit per tot l'organisme (ganglis, melsa, tim, amígdales, medul·la òssia, vasos limfàtics). Els limfòcits són cèl·lules produïdes pel sistema limfàtic que recorren tot l'organisme a través dels vasos limfàtics i els vasos sanguinis, i són els responsable de la defensa de l'organisme contra les infeccions. En els LNH, un determinat tipus de limfòcit es reprodueix de forma incontrolada i causa amb el temps l'augment de mida de l'òrgan en el qual es produeixen. Ja que el teixit limfàtic es troba a tot el cos, les limfomes poden aparèixer en qualsevol part de l'organisme i, a partir d'ells, disseminar-se al fetge i a altres òrgans i teixits.
Veure vídeo sobre els nòduls limfàtics de l'Enciclopèdia mèdica Medline
El limfoma més habitual entre els adults és el denominat limfoma difus de cèl·lules grans però existeixen molts altres tipus (limfoblàstic, de Burkitt, de cèl·lules del mantell, folicular, esplènic, linfocític, linfoplasmocitoide, tipus MALT, de Sézary o micosis fungoide, entre d'altres).
La incidència dels LNH és de 30 a 70 de nous casos per milió d'habitants i any. Són una mica més freqüents entre els homes i entre pacients amb malalties del sistema immune (SIDA, immunodeficiències, receptors de trasplantaments d'òrgans, malalties autoimmunes), infeccions (gastritis per Helicobacter, virus d'Epstein Barr), i pacients tractats amb quimioteràpia o radioteràpia.
Coneix al Víctor, pacient de Limfoma no-Hodgkin
Símptomes principals
Els símptomes dels LNH són molt variables i depenen de cada tipus específic de limfoma. Els més habituals són: inflamació sense dolor dels ganglis, febre, sudació nocturna, pèrdua de pes, fatiga i infeccions de repetició. També poden produir-se manifestacions com a conseqüència del creixement de la mida de la melsa (molèsties abdominals), de la compressió d'un òrgan per un tumor de gran mida (tos, dolor lumbar o abdominal), o del mal funcionament d'un òrgan per la seva infiltració per les cèl·lules canceroses.
Estudi
El diagnòstic de LNH s'efectua mitjançant la biòpsia d'un dels ganglis que han augmentat de mida i s'ha de completar mitjançant l'estudi d'extensió de la malaltia (exploracions encaminades a esbrinar quants territoris ganglionars es troben afectats). Per això s'hauran d'efectuar anàlisi de sang, una o diverses proves d'imatge (radiografies, ecografia, gammagrafia, escàner i/o ressonància magnètica) i una biòpsia medul·lar (biòpsia de l'os del maluc) per poder valorar l'estat de la medul·la òssia.
Vista microscòpica d'un Limfoma de Burkitt
Vista microscòpica d'un Limfoma difús de cèl·lules B grans
Tractament
De la mateixa forma que els símptomes, el tractament dels LNH és variable en funció del tipus de limfoma, l'edat i l'estat general del pacient, l'extensió de la malaltia i la progressió de la mateixa.
Com a norma general, els limfomes denominats indolents (o de baix grau de malignitat) es troben molt esteses per l'organisme, tenen una evolució molt lenta, per la qual cosa poden no requerir tractament immediat després del diagnòstic de la malaltia, i responen malament a les quimioteràpies habituals. Contràriament, els limfomes agressius (o d'alt grau de malignitat) poden estar més localitzades, tenen una evolució més ràpida, fet que obliga a tractar-los ràpidament, i responen molt bé al tractament, sent freqüent assolir la remissió completa de la malaltia (absència de símptomes i de malaltia demostrable emprant els mètodes d'estudi d'extensió que s'han citat anteriorment) i en molts casos la curació de la mateixa.
Quan es requereix tractament, el més habitual és administrar una quimioteràpia que associï diversos fàrmacs efectius contra les cèl·lules canceroses, administrats cada 3-4 setmanes, i amb un total d'entre 6 i 8 cicles. En ocasions s'associa radioteràpia a la quimioteràpia per controlar tumors de tamany gran.
En els últims anys s'estan emprant amb creixent freqüència els anticossos denominats monoclonals per tractar aquests pacients. Aquests agents han estat dissenyats per atacar directament les cèl·lules malaltes i, per tant, són menys tòxics que la quimioteràpia amb les cèl·lules sanes.
En molts pacients aquests tractaments són suficients per controlar la malaltia; en d'altres és necessari recórrer a teràpies més intensives com el trasplantament autòleg de progenitors hematopoètics. Només de forma excepcional s'ha de recórrer a un trasplantament al·logènic a partir d'un donant histocompatible.
Si es desitja ampliar aquesta informació, es poden consultar les següents pàgines web:
