Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Natalia

El meu nom és Natalia i a punt de complir 20 anys em van diagnosticar leucèmia limfoblàstica aguda B. Va ser un xoc terrible: recordo que em trobava molt malament per aquella època. Molt cansament, ganglis inflamats, pèrdua de gana, suors... Però jo ho atribuïa al cansament després de l'estiu o l'estrès pel començament del curs.

Gairebé sense forces, vaig acudir a un centre ambulatori de la ciutat on estudiava i allà em van fer una analítica, i com els resultats van ser desastrosos em van derivar a l'hospital general per continuar fent-me proves. Va ser a l'Hospital Juan Canalejo on em van diagnosticar la malaltia. La meva primera pregunta va ser: Em moriré? I recordo que l'hematòleg em va dir: et curaràs, la teva cura és la quimioteràpia. Quan vaig escoltar aquesta paraula no m'ho podia creure. ¿Quimioteràpia? D'això res vaig dir, jo vull un altre tractament. La quimioteràpia no és bona, mata tot, no cura. Que confosa estava... I quanta por tenia en aquell moment.

Ja a l'hospital de la meva ciutat, va començar el tractament i vaig decidir que l'hi posaria molt difícil a la malaltia (i a tossuda no em guanya ningú). La quimioteràpia, de la qual amb els dies em vaig anar fent "amiga", feria el 50% però vaig decidir que jo tindria en el meu poder l'altre 50% amb la meva actitud i el meu positivisme. Recordo que la meva mare em deia a les nits: quan t'adormis pensa que estàs matant cèl·lules dolentes, la ment és molt poderosa. Els meus pares, quan van patir... Bé, la meva família en general i amics.

Tot va ser fenomenal, però la leucèmia em va voler posar una mica més a prova: la quimioteràpia no estava acabant amb tots els blasts (cèl·lules dolentes) així que calia trasplantar-me la medul·la. El trasplantament va tenir lloc el 22 d'abril (dia de la terra, quin dia més bonic) gràcies a una persona meravellosa a la qual li dec la meva segona vida: una donant alemanya compatible amb mi que va ser localitzada gràcies a la grandíssima tasca de la Fundació Josep Carreras a la qual li estaré eternament agraïda.

El trasplantament va ser l'etapa més dura per a mi. Ja estava cansada de tot el procés i les forces flaquejaven una mica, l’eich va ser bastant molest (cutani i intestinal, l'intestinal el més dur dels dos) però vaig seguir tirant com podia i a poc a poc vaig anar aconseguint els objectius: l’eich es va controlar, després em van suspendre la medicació, em van donar d'alta del trasplantament, vaig començar amb les vacunes... i a dia d'avui estic amb revisions cada 4 mesos i feliç i contenta de poder estar gaudint d'una segona vida que m'ha regalat una persona desconeguda però que ara és tan important per a mi.

Per a tots aquells que esteu passant per una malaltia igual o semblant a la que vaig passar jo, vull donar-vos un missatge d'ànim: es pot, es pot vèncer a una malaltia tan cruel com la leucèmia o altres malalties de la sang. La vida, de vegades també molt cruel i dura, ens vol posar a prova, per això hem de donar-ho tot i intentar gaudir al màxim pel camí, un dia sense somriure és un dia perdut i la vida és tan curta que no val la pena desaprofitar ni un minut.

Metges de Montecelo, infermeres, auxiliars, cuina... M'ho heu posat tan fàcil... Gràcies a la meva família, però a vosaltres també, jo vaig poder rebre-cada dia amb un somriure.

Eternament agraïda a tot l'equip, al meu donant, a la fundació, a la vida.

Natalia.

Pàgina web actualitzada 22/08/2017 13:16:40