Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Entrevista a la Núria, ex-pacient de leucèmia

La Núria té 34 anys i viu a la província de Barcelona. El mes de desembre de 2007, vuit paraules li van canviar la vida: leucèmia mieloide aguda amb inversió del cromosoma 16. Tenia 30 anys i 6 mesos abans s'havia casat amb el Toni. Treballava com a psicòloga clínica a un hospital i li agradava molt la seva feina. Encara que va pensar que no podria tenir fills degut a les sessions de quimioteràpia rebudes, avui és mare del Martí, de 19 mesos i espera un altre nen, el Guillem.

pacient Núria i Martí

La Núria, amb el seu marit, el Toni, i el Martí.

-El 2007 et diagnostiquen una leucèmia aguda. Com era la teva situació personal en aquell moment?

M'havia casat el 9 de juny de 2007 amb en Toni, ens acabàvem de canviar de pis i treballava de psicòloga clínica a l'Hospital de Terrassa. Aquesta era la meva situació personal prèvia al diagnòstic de leucèmia. Dedicava la meva vida a gaudir de la meva feina, el meu marit i els meus amics. Jugava a futbol sala a nivell amateur, sense massa èxit a nivell futbolístic, però amb gran satisfacció pel fet de formar part d'un equip de noies extraordinàries.

- Quins eren els teus plans de futur? Et plantejaves tenir fills?

Un dels meus plans de futur consistia en seguir treballant per millorar en la meva carrera professional. Estava coordinant la Unitat de Joc Patològic de l'Hospital de Terrassa i tenia en marxa, entre molts altres projectes, un estudi científic. A més a més, a nivell personal volia gaudir de la meva vida en parella i del meu entorn. Tot i que el fet de tenir fills no era una prioritat immediata, si que era un objectiu a mig termini.

- Immediatament comences el tractament de quimioteràpia. Què passa després? Com era el tractament al qual et vas haver de sotmetre?

Després d'un primer ingrés i una primera sessió de quimioteràpia, la leucèmia va començar a remetre. A aquest primer ingrés, li van seguir dos més que van permetre establir el diagnòstic de remissió completa. No em vaig haver de sotmetre a cap tipus de trasplantament de medul·la.

El tractament consistia en l'administració de quimioteràpia endovenosa que et deixava sense glòbuls blancs (sense defenses). Això comportava un risc d'infeccions molt elevat fins a recuperar el nivell adequat de defenses, per això els ingressos eren perllongats (3-4 setmanes) i amb mesures extremes de control per evitar contagis.

- En algun moment t'informen de que el tractament que estàs rebent et pot deixar seqüeles i pots quedar estèril? Com reacciones davant d'aquesta notícia? Com va reaccionar la teva parella? Vas plantejar aquest tema amb els teus metges des d'un principi?

No recordo exactament si durant el primer dia d'ingrés, on em van fer un munt de preguntes i em van donar moltíssimes explicacions sobre la malaltia i el tractament, van ser els metges els que em van plantejar l'existència de les seqüeles en relació a l'esterilitat, o si vaig ser jo la que ho va preguntar.

Si que recordo plantejar la possibilitat de posposar el tractament amb quimioteràpia per poder guardar algun dels meus òvuls, però la doctora em va recomanar no fer-ho, ja que era prioritari iniciar la quimioteràpia, i la intervenció per guardar òvuls exigia aplaçar el tractament un mínim de quinze dies. En aquell moment, degut al bloqueig emocional que sentia arrel del diagnòstic, no em va preocupar en excés el fet que en un futur no pogués tenir fills. Tant el Toni com jo teníem clar quina era la màxima prioritat en aquell moment i tots dos creiem que l'adopció podria ser una solució.

Va ser estant d'alta, plenament recuperada de la leucèmia, quan em vaig començar a sentir trista per la possible incapacitat per tenir fills. Tot i tenir clar que havíem fet el correcte, sentia ràbia envers la malaltia i envers la situació en general. Mica en mica vaig anar assumint que havia d'acceptar la situació, que m'havia de sentir afortunada per haver-me curat i que hi havia altres opcions per tenir fills.

- En el moment en que tu vas estar ingressada, hi havia psico-oncòlegs a les unitats? i assistents socials o psicòlegs? Et van ajudar d'alguna manera? I la teva família, parella i amics, com et van recolzar?

Si, en tot moment vaig tenir el suport de tothom. La persona que més em va ajudar durant tot el procés va ser en Toni. No es va moure del meu costat i va aconseguir que inclús en algun moment m'oblidés de la situació d'ingrés i aïllament que suposava el tractament. A més a més, el fet que fos metge i conegués a fons la malaltia i els efectes del tractament van fer que sabés "COM" estar al meu costat en tot moment. A part d'ell, he de dir que tant la meva família, especialment la meva mare, com la família del Toni i tots els amics van estar al nostre costat cada dia. Van saber entendre i respectar que en determinats moments la millor manera d'ajudar-nos era no venint a veure'ns o fer-nos companyia des de la porta de l'habitació per evitar el risc d'infecció. Durant aquells mesos vaig poder corroborar que la meva vida prèvia a la leucèmia havia estat envoltada de grans persones.

Dins de l'equip de professionals de l'Hospital Duran i Reynals si que hi havia psico-oncòleg. Jo no vaig necessitar la seva intervenció a nivell professional, però si que el vaig tenir al meu costat ja que era company i amic meu de professió. La resta de personal sanitari de l'hospital també van saber donar-me el recolzament mèdic i emocional necessari en tot moment.

- Una cop superada la malaltia, et vas quedar embarassada. Va ser una sorpresa?

Si, vuit mesos després de rebre l'alta hospitalària, em vaig quedar embarassada. No havíem pres cap mesura determinada, simplement ens dedicàvem a viure, a aprofitar i gaudir al màxim el dia a dia, i a intentar no obsessionar-nos amb la possible incapacitat per tenir fills. Havíem decidit posposar durant un temps aquest tema, i ens havíem proposat iniciar, més endavant, l'adopció com a possible solució. Per aquest motiu, va ser una sorpresa increïble ja que teníem molt assumit que el més probable era que no en poguéssim tenir o, si més no, que ens costés aconseguir-ho.

pacient Núria i Martí bebe

La Núria i el Martí fa un any

- Ara que tens un nen preciós i un altre en camí, què li diries a una dona que actualment està passant per un diagnòstic així?

El primer que li diria es que la prioritat principal davant del diagnòstic de leucèmia és curar-se. Si no et cures, segur que no podràs tenir fills i, en canvi, si aconsegueixes vèncer la malaltia, podràs aconseguir tot el que vulguis. No crec que obsessionar-se per la possible esterilitat sigui una bona actitud per afrontar tot el procés que aquesta malaltia comporta.

Un cop superada la malaltia, potser la única cosa que no podràs fer es quedar-te embarassada, però això no elimina la possibilitat de tenir fills. Ara que el meu fill Martí ja té dinou mesos puc afirmar que el millor dels fills, no es només el fet de parir-los, sinó la possibilitat de gaudir d'ells cada dia i veure'ls créixer.

Infórma't més sobre la possible infertilitat en pacients amb hemopaties malignes

Coneix més testimonis de pacients i ex-pacients

Llegeix altres entrevistes amb ex-pacients sobre les hemopaties malignes i la fertilitat

Pàgina web actualitzada 21/01/2018 17:25:06