Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Entrevista a Sònia Fuentes, psicooncòloga de l'Institut Català d'Oncologia (ICO) de l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona

La Sònia Fuentes i Sanmarín és psico-oncòloga i coordina la Unitat de Psico-oncologia de l'ICO (Institut Català d'Oncologia) a l'Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona. La Sònia és psicòloga clínica i porta 18 anys treballant en el camp de la Psico-oncologia. Hem volgut preguntar-li sobre molts aspectes que poden afectar a una persona diagnosticada de càncer: la imatge personal, com comunicar la malaltia, la possible infertilitat...

sònia fuentes psico-oncòloga

La Sònia, atenent a una persona

- Actualment, no tots els hospitals disposen d'un servei de psico-oncologia. Per què creus que és important el paper del psico-oncòleg en el transcurs del tractament d'un malalt hematològic o oncològic?

Perquè la persona malalta no és només una malaltia: és un esser global, integrat per necessitats a nivell físic, psicològic, social i espiritual, entre d'altres. Citant a Cassel: "Els que pateixen no són els cossos, són les persones". Per altra banda, les famílies i els equips també precisen ajut.

- Com és la teva rutina diària?

Imagino que atapeïda com la dels meus altres companys d'hospital. Solc començar el dia amb les visites de consultes externes, les visites ambulatòries; i també vaig a la planta d'oncologia on es troben els pacients hospitalitzats i els visito a l'habitació. També atenem als pacients i familiars que resten ingressats a la Unitat de Trasplantament.

 - Quines són les consultes més freqüents amb les que et trobes en el teu dia a dia?

Persones amb un diagnòstic de càncer recent, amb un elevat impacte emocional degut al diagnòstic, o bé davant d'una recaiguda de la malaltia; persones joves, amb dificultats per afrontar els tractaments oncològics, els seus familiars...

- És habitual que no només tractis als pacients sinó també als seus familiars?

Si, és clar, és molt normal. Per sort, els mediterranis vivim els processos de malaltia en família; i els familiars precisen sovint de la nostra atenció. Ells també pateixen i molt.

- Quina és la relació entre els metges, les infermeres, els treballadors socials i els psico-oncòlegs?

La relació és constant per poder treballar bé la situació de la malaltia oncològica. Hem de fer-ho des d'un equip multidisciplinari que interacciona constantment amb eficiència i eficàcia pel bé del pacient.

- En el cas de les dones, com afecta el canvi d'imatge degut al tractament?

A la majoria de dones (i també a molt homes!), els tractaments oncològics produeixen alguna alteració en la imatge corporal: alopècia (pèrdua de cabell), augment de pes, caquèxia (estat d'extrema desnutrició, atròfia muscular, fatiga i debilitat), canvis en algunes de les funcions corporals, amputacions, etc. Això els afecta de forma important tant individualment com en la relació amb els altres.

- Com es pot recolzar a la pacient en aquest sentit?

No hi ha receptes. S'ha d'individualitzar cada cas, cada pacient, cada persona... Hem de facilitar recursos per millorar l'afrontament de l'impacte que provoquen els tractaments a nivell d'auto-imatge. L'alopècia, per exemple, en el gènere masculí és molt més tolerada a nivell social; a les dones en canvi, se les censura més. No estem acostumats a veure a una dona sense cabell pel carrer. Cal fomentar la desmitificació de l'alopècia femenina: les dones calbes també poden ser i sentir-se atractives. I no hem d'oblidar que el millor que tenim les persones no es veu amb els ulls, està en el nostre interior i, per sort, els tractaments oncològics no poden fer-ho malbé.

- Segurament, un dels temes més preocupants per les dones és la possible infertilitat després del tractament. Et trobes amb situacions com aquesta?

Si, freqüentment. És una situació difícil per a elles.


- Què els dius?

Depèn de cada cas, com he comentat anteriorment. El que fem és treballar molt focalitzats en el moment present que viu la dona malalta. Sovint els tractaments que ha de fer són necessaris per preservar la seva vida i la presa de decisions en una situació altament estressant es fa molt complexa. Cal assessorar-la, acompanyar-la i ajudar-la a elaborar la pèrdua que la infertilitat li pot fer sentir a nivell psicològic.

 - Un altre dels temes que tractem en aquesta secció és la sexualitat. Té dubtes en aquest sentit el/la pacient hematològic/a o la seva parella?

Normalment quan els pacients es troben recentment diagnosticats o en ple període de tractaments, les necessitats sexuals passen a un segon pla. Apareixen altres necessitats més urgents i l'afectació de l'estat d'ànim és molt gran: apareix l'ansietat, els símptomes depressius, etc. Quan les persones no ens trobem bé, la libido (o energia sexual) marxa de "vacances", en la major part dels casos.
Normalment és durant el període de recuperació i post-recuperació quan tornen a ressorgir aquest tipus de necessitats, que sempre són un símptoma de recuperació en tots els aspectes. Tractem aquest tema treballant personalment i de forma adaptada a cada dona, home o parella.

- Tracteu també l'acompanyament en el dol. Com es fa?

 Amb molt respecte, amb molta cura i sobretot, amb molta humilitat. Atenem bàsicament els dols més complexes o també anomenats dols difícils, pel risc que tenen de convertir-se en un quadre psicopatològic. Els dols naturals o "normalitzats" no els hem de tractar els psicòlegs, hem d'intentar no "psicologitzar" els processos de pèrdua naturals que formen part del cicle de la vida.

 - Com se li explica a un fill què el seu pare/mare està malalt?

Primer de tot parant, aturant-nos. Vivim en una societat molt veloç que, amb prou feines, ajuda als seus membres a cultivar les relacions humanes. Quan el que hem de fer és comunicar males notícies, el més important, és tenir temps per fer-ho. Als nens ens dirigirem sempre amb honestedat, utilitzant paraules clares, senzilles, frases curtes, preguntant si ho han entès i mantenint-nos sempre oberts a les seves preguntes, que lògicament esperaran una resposta. Els pares no han d'oblidar mai que una resposta a la pregunta d'un fill pot ser: "no ho sé". Una mare o un pare no sempre ho han de saber tot. Al comunicar, és important que els pares aprenguin a "sostenir" les emocions dels seus fills. Els nens més petits són els que ho posen més fàcil als seus pares tot i que sovint els pacients pensen tot el contrari. Com més gran és l'infant, més complexa es torna la situació, donada la major consciència i coneixement sobre la vida i les seves conseqüències.

- Com podem ajudar en l'aïllament físic del pacient?

Podem ajudar-lo preparant-lo per l'aïllament que haurà de viure i coneixent-lo des del punt de vista psicològic abans de l'aïllament. D'aquesta manera sabrem quin tipus de personalitat té, quines són les seves pors i temors, i quins recursos té per fer-li front a la situació. Hem d'identificar les eines (recursos emocionals) que el pacient ja té, i potenciar de noves. El contacte previ amb l'equip de la Unitat de Trasplantaments li pot ser de gran ajut: parlar amb un testimoni que ja hagi viscut l'experiència o visitar una de les habitacions d'aïllament el pot ajudar a reduir les pors i afrontar de forma més adaptativa la experiència.

- En el teu cas, el tractament d'un pacient dura més enllà de l'estada a l'hospital?

En els pacients trasplantats normalment sí. Tenim un protocol de visites de seguiment per tal d'ajudar al pacient i la seva família en el període post-trasplantament: aprendre a viure amb els controls mèdics, afrontar la por a la recaiguda, retornar a la vida... Intentem fer aquest seguiment al cap d'un mes, de tres mesos, de sis mesos i a l'any del trasplantament. El realitzem en règim ambulatori, en la consulta externa de l'hospital, a l'igual que fan els companys hematòlegs.

- Què és el que més t'agrada de la teva feina?

Les persones amb les que treballo, els pacients, les famílies... l' intercanvi que es genera. Però el millor és que em permetin acompanyar-los durant un "tram" del seu camí. Ells m'ensenyen dia a dia a valorar el que realment és important de la vida i a viure-la conseqüentment. M'ajuden a ser millor persona... Els hi estic sempre agraïda!

Aprén més coses sobre les hemopaties malignes i la dona

Llegeix la nostra secció "Les hemopaties malignes i els nens"

Coneix els testimonis de pacients i expacients

Pàgina web actualitzada 25/04/2018 10:43:14