Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Alba

Era el mes d'abril de 2018 quan la meva petita Alba va començar amb una lleu coixesa  i una mica de febre. Vam anar a l'hospital, allà ens van dir que eren plaques i li van receptar un antibiòtic.

Passat cinc dies no millorava, caminava pitjor, estava més cansada, trista i gairebé sense ganes de jugar. Vam observar que li sortia com un granet de sang al coll i vam tornar a l'hospital. No li van donar importància i ens van dir que serien efectes secundaris de l'antibiòtic.

Després d'uns dies van començar a sortir-li blaus a les cames, ens vam espantar i de nou vam anar al metge. Li van fer una analítica i una eco per veure el fetge. No se m'oblidarà mai quan el metge em va mirar i em va dir que m'havia de donar la pitjor notícia que se li podia donar a una mare, que tant de bo s'equivoqués, però que anéssim a urgències de l'Hospital Virgen Del Rocío de Sevilla.

Un cop allà, després de diverses proves, ens confirmaven el que mai hauriem volgut escoltar: l’Alba, la nostra princesa de quatre anys, tenia leucèmia. Sens dubte el cop més dur que hem rebut mai. Havíem sentit a parlar de la malaltia, però des de la nostra ignorància, desconeixíem el gran recorregut i la lluita tan dura que ens quedava per viure.

D'un dia per un altre ens va canviar la vida. Tot d'una ens vam veure a l'habitació d'un hospital envoltats d'infermeres i metges: impotència, ràbia, angoixa, ansietat i molt de patiment. Tanques els ulls i esperes obrir-los i que tot hagi estat un malson però, malauradament, això no va ser així ... la realitat és que la nostra petita estava molt malalta. Els seus metges ens van dir que havien de posar-li nom i cognoms a la leucèmia. Després d'una punció de medul·la, el seu diagnòstic va ser leucèmia limfoblàstica aguda. Ens van explicar que, dins de les leucèmies infantils, aquesta era la que més percentatge de supervivència tenia.

Comença el tractament amb corticoides, passen un parell de setmanes i tornen les males notícies. La quimioteràpia estava fent efecte, però de forma molt lenta, de manera que la leucèmia de l’Alba es convertia d'alt risc. El tractament passava per una quimioteràpia més forta i això suposava una major probabilitat de recaiguda i, si requeia, necessitaria un trasplantament de medul·la òssia per curar-se.

I de nou ens va caure de cop un altre cop! Però vam haver de agafar forces d'on no n’hi havia pel bé de l'Alba. No volíem espantar-la, ni veure-la malament. Només volíem veure-la riure. No va ser fàcil explicar-li que anaven a canviar coses, que no s'espantés i que no tingués por, que el pare i la mare estaven amb ella. Que canviaríem l’escola per l'hospital, els seus professors ara serien els metges, les seves amigues les infermeres, que les seves cues les canviaríem per mocadors i que totes les princeses Disney es tallarien els cabells com ella. Li vam dir que tenia uns animalons que havíem de treure. Vam decorar la seva habitació de l'hospital, la número 12, amb molts dibuixos i cartes de familiars i amics.

En aquests nou mesos hem tingut alts i baixos. Canvis d'humor per culpa dels efectes de la quimioteràpia i els corticoides. L'hospital s'ha convertit en la nostra llar. En aquestes circumstàncies coneixes i agafes afecte a moltes famílies. Algunes d'elles, per desgràcia, no arriben a la meta i obren les seves ales. Això t'enfonsa, et destrossa per dins i és quan t'adones del com de dolenta és aquesta punyetera malaltia. En aquest temps hem dit ADÉU a molta gent, però especialment a quatre amiguets de l'Alba amb els que jugava i als que s’estimava.

Ara estem en la fase de reinducció II. Intentem dir adéu a la por i no pensar que potser, en algun moment, ens donin la notícia que ha recaigut, però és difícil. Desitjo amb totes les meves forces escoltar, algun dia no molt llunyà, escoltar les paraules: "No va ser fàcil, però hem guanyat la batalla”.

 

M'agradaria esborrar i oblidar de la meva ment molts moments com, per exemple, quan ens van dir que l'Alba estava malalta, o la por amb el que a dia d'avui continuem vivint o aquella careta amb llàgrimes als ulls que em diu: "'Mami , no vull estar malalta ". Hi ha tants moments que voldria esborrar i no veure més!

No tinc paraules per expressar el que se sent quan la teva petita està passant per tot el que està passant la meva. L'ombra del càncer no distingeix raça, condició social, religió ni tampoc edat.

Considero que la infantesa hauria de ser una etapa de la vida lliure de preocupacions, amb molt d'amor, rialles i jocs. No obstant això, a alguns els ha tocat lluitar per la seva vida molt d'hora i convertir-se en autèntics guerrers com Alba.

No vull acabar sense esmentar als veritables herois d'aquesta història que són els que fan possible tenir esperança i aquestes ganes de lluitar. Gràcies a la Fundació Josep Carreras, gràcies a tota la seva investigació i ajuda; així com els milers de socis i als milers de donants de medul·la òssia i de sang que, sense ànim de lucre i de forma anònima, regalen VIDA.

Tant de bo aviat, entre tots, puguem dir que la leucèmia és curable al 100% dels casos. Tant de bo aviat Alba destrueixi al seu monstre i us puguem dir: ho vaig aconseguir!

Gràcies de tot cor d'una mare coratge!

 

Elena

Pàgina web actualitzada 20/03/2019 12:23:52