Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Cristina

Tenia 18 anys quan em va aparèixer un bony al coll. Recordo, com si fos avui, que rèiem amb els meus companys de la universitat, pensàvem que era una cosa sense importància.

Després de la primera visita al metge aquelles rialles van enmudir perquè vaig notar a les mirades del personal mèdic que alguna cosa seriosa passava. Em parlaven d'un tractament que havia de rebre, però jo no tenia gens clar de què es tractava.

Va arribar el dia de l'explicació: tens un limfoma de Hodgkin, rebràs quimioteràpia i radioteràpia. Per a mi en aquell moment es podia resumir en se't caurà el cabell i tindràs un gran malestar durant els dies que duri cada sessió. Així vaig començar amb els cicles de quimioteràpia i ho vaig portar el millor que vaig poder. Va ser dur, em feia vomitar molt i em deixava sense forces. En canvi, la radioteràpia va ser molt millor. El meu pare havia de fer 160 km cada dia després de treballar per portar-me a l'hospital, ja que al poble aquests tractaments no els feien.

Dos anys després d'acabar el tractament i estant en remissió completa, un dia em van tornar a aparèixer uns bultets al coll. Aquest cop eren més petits i no ho vaig voler relacionar. És clar, que a l'hospital quan vaig explicar els meus antecedents no van dubtar a tornar-me a enviar a l'hematòleg i fer proves. I efectivament, no m’ho volia acabar de creure, però la malaltia s'havia reproduït una altra vegada. Aquí va ser quan em va caure el món a sobre.

Havia de començar de nou, un altre tractament i com era la segona vegada, encara que el pronòstic seguia sent esperançador, tot es complicava més que la primera vegada. A més, el meu pare feia uns mesos que ens havia deixat i ja no estava amb nosaltres per poder acompanyar-me.

Però no quedava una altra que seguir endavant i la meva mare i la meva germana no em van deixar ni un moment sola. Ens vam haver de traslladar de ciutat i van fer tot el possible perquè jo em sentís còmoda al lloc nou. No van deixar de preocupar-se pels tractaments i l'atenció mèdica que rebia i van remoure cel i terra per consultar segones opinions de metges i assegurar-nos que tot anava pel bon camí.

Aquest cop, el tractament era més llarg i complicat, ja que després de la quimioteràpia i la radioteràpia estava previst realitzar un autotrasplantament de medul·la. Aquí hi va haver una sèrie de contratemps, ja que després de diversos intents, no era possible aconseguir treure les meves cèl·lules per

 l’autotrasplantament. Llavors els metges van començar a buscar alternatives i em van realitzar proves per buscar un donant de medul·la. No en van trobar cap i es va plantejar la possibilitat de fer el trasplantament amb un donant de cordó umbilical. A causa del risc que això suposava i aconsellats per un metge amb molta experiència en el tema, vam tornar a intentar l’autotrasplant a un altre hospital i aquest cop, per fi, van aconseguir treure cèl·lules meves.

 

L'última part de l’autotrasplantament va ser dura, ja que vaig passar dos mesos aïllada a l'habitació de l'hospital. La meva mare va decidir fer-me companyia durant aquell temps i els va passar aïllada amb mi. Així que hi va haver temps per a tot: per compartir les postres que em portaven (sobretot les natilles), anècdotes i per compartir la notícia que ja havia acabat tot i em podia anar a casa.

Aquesta història té un final feliç. Després tot això, vaig poder acabar la carrera, començar a treballar i formar una família. Vaig tornar a gaudir de la vida compartint-la amb el meu amic, company i el que és ara el meu marit. Una calorosa nit d'estiu, vam tornar a l'hospital, aquest cop perquè la nostra petita Alba naixés.

Ja han passat molts anys de tot allò i cal quedar-se amb la part positiva, el que aprens de cada experiència i el record de totes les persones que em van ajudar i van estar amb mi en aquells moments. No oblidaré mai les trucades dels meus amics, les visites, sempre amb jocs de taula preparats per passar la tarda, les hores parlant pel xat, les cançons i les partides de jocs per Internet. Gràcies a tots ells, gràcies a tot el personal mèdic que sempre em va tractar amb tant afecte i, sobretot, gràcies a la meva família per estar sempre amb mi.

Animo a tota la gent que tingui la possibilitat a fer-se donant de medul·la que ho faci, ja que no pot haver-hi major recompensa que salvar una vida.

Pàgina web actualitzada 11/04/2019 13:06:27