Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Abril

Em dic Abril. Els meus pares sempre em diuen que sóc una petita valenta. Ara us explicaré per què, ja que de petita ja no en tinc res. Gairebé tinc quatre anys!

Quan tan sols tenia quatre mesos, vaig començar a tenir una mica de moquets. Sense importància. Però després de provar diferents medicaments sense que cap d'ells aconseguís fer-los marxar, jo cada vegada estava més congestionada. Els papes ja es van començar a posar nerviosos i em van portar a urgències. El que en un principi ens van dir que era "un constipat mal curat" va resultar ser una leucèmia limfoblàstica aguda congènita.

Des que vaig néixer, mai no havia deixat els braços de la meva mama. I aquell 23 de maig de 2011 em van treure dels seus braços per portar-me amb una ambulància a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Ni a l'ambulància la van deixar venir amb mi. Imagineu-vos si n'estava de malament!

Estava ja tan al límit la malaltia que, connectada a un munt de màquines, em van portar directament a una petita habitació aïllada de tothom. I sense veure cap cara coneguda, només m'enduia punxades i, això sí, dolces paraules d'aquelles doctores i infermeres de bata blanca. Però no hi tenia els papes. I bé prou que ho sabeu que els braços dels papes són el millor que hi ha, sobretot quan no estàs bé.

Al cap d'unes hores van deixar entrar els papes, però amb la seva cara pagaven. Aquella nit els havien donat una de les pitjors notícies que podien rebre. Només tenia un 10% d'esperança de vida. Però l'enfonsament els va durar tan sols una estoneta, almenys davant meu. No sé d'on però, tots tres fent-ne pinya, vam treure forces d'allà on no n'hi havia. No sabíem el llarg camí que ens esperava però tots tres junts lluitaríem i lluitaríem per sortir d'aquell malson costés el que costés.

Quatre dies a l'UCI i el tractament previ a la quimioteràpia va funcionar. Ara sí que podia començar a prendre aquells xaropets que t'ho espatllen tot però que són tan necessaris per a curar una leucèmia o un càncer. Ens esperaven sis mesos de quimioteràpia sense parar per tal de fer fora cadascuna d'aquelles cuques que eren la causa de la maleïda malaltia. Un cop acabat aquest tractament, durant el qual vaig passar moments realment dolents, calia continuar lluitant. La malaltia ja no hi era però la leucèmia era tan agressiva que em calia un trasplantament de medul·la òssia

De cop i volta els papes van entrar en un món encara més desconegut: trobar un donant compatible. Només un donant de medul·la podia salvar-me la vida. Però qui? Ni el papa ni la mama eren compatibles amb mi. Havíem de recórrer a la Fundació Josep Carreras per tal que busquessin un cordó o una medul·la que fos el més compatible possible amb mi. Primer semblava que havien trobat alguns cordons que potser podrien anar bé, però tot seguit van ser desestimats perquè no eren prou bons per a mi. Al final va arribar la gran notícia. Havien trobat una medul·la ideal. Era d'una donant dels EUA. Algú, desinteressadament, em donaria la vida. La meva segona vida! Aquí començava una nova etapa. Altra vegada, una dura i llarga, molt llarga, etapa.

Vam haver d'anar a l’Hospital Vall d'Hebron i entrar a una diminuta cambra d'aïllament. Uns sis metres quadrats serien la meva casa durant dos mesos. Més que una habitació, allò semblava una cabina d'un petit vaixell. M'esperava un llarg viatge abans de veure terra ferma. Va ser un viatge molt dur. Tota la tripulació d'aquell vaixell era nova per a mi. I no portava gens bé els xaropets que em donaven, els mals que apareixien i el fet de no poder estar amb el papa i la mama junts. Ah! I cada vegada que entraven a la meva cabina s'havien de vestir com si fossin uns metges. Sort tenia que avis, tiets i amics em venien a veure a través de la diminuta finestra... Almenys les tardes les passava més distreta.

Per fi va arribar el dia en què la meva nova medul·la va començar a brotar amb força i els metges van decidir que ja podia sortir d'allà. Però el viatge encara no havia arribat a la seva fi. Quedaven encara molts, molts mesos durs d'aïllament a casa, i amb visites contínues a l'hospital. Fins i tot vam tenir algun ensurt important que em va fer passar de nou uns dies a l'UCI. Sort que tot plegat es va quedar només en un gran ensurt.

Com diuen els bons mariners, després de la tempesta arriba la calma. I això és el que va passar. Després de tanta lluita, la meva nova medul·la va començar a treballar i a treballar de valent fins ara, que ja no hi ha qui em pari. De mica en mica vaig anar descobrint el món que hi havia fora, en terra ferma. Va arribar el dia de les vacunes i el gran dia en què vaig començar a anar a l’escola i a fer vida de NENA, cosa que no havia pogut fer mai. Els papes encara recorden el primer dia en què vaig poder estar amb altres nens!

I, ara, després de tres anys del trasplantament, sóc la nena més feliç del món. Gaudeixo del dia a dia juntament amb els meus papes, germaneta, avis, tiets i amics. Aquest viatge ha estat molt dur, però a tots plegats ens ha ajudat a créixer i a valorar cada petita cosa de la vida. I sempre, sempre i en tot moment, agraïts a la Fundació Carreras i, sobretot, al meu àngel de la guarda que em va donar l'oportunitat de VIURE.

Abril

Pàgina web actualitzada 09/07/2019 16:37:30