Quan ella tenia tan sols 7 anys, el seu pare, que era republicà, es va veure obligat a exiliar-se a França i d'allà va ser deportat al camp de concentració de Gusen, un dels més criminals del règim nazi, on va morir el 1941. El desemparament en què va quedar sumida la seva mare arran d'aquests fets va marcar per tota la vida el caràcter d'Acracia, convertint-la en una dona solitària i aparentment seca, habituada a ocultar els seus sentiments sota una cuirassa que solament aconseguien trencar les persones més íntimes.

A Sabadell, ciutat on va néixer i viure fins al final dels seus dies, va entrar a treballar en una fàbrica tèxtil i va destacar aviat com a cosidora eficaç de peces, per la qual cosa va anar assumint cada vegada majors responsabilitats fins a convertir-se en cap del seu departament.

Menuda, molt rossa, discreta, fugissera i reservada, el treball a la fàbrica i l'absoluta dedicació a la seva mare, que havia emmalaltit d'Alzheimer, van ser durant molts anys el seu únic món. Gairebé no tenia amigues, sortia poc i preferia quedar-se a casa. La neteja li obsessionava, també li agradava llegir i, molt especialment, cosir, una ocupació en la qual demostrava tota la seva delicadesa. En morir la seva mare se li va despertar una tardana afecció a la música, va descobrir l'òpera i fins i tot va realitzar algun viatge per escoltar en directe Josep Carreras, el seu tenor favorit.