El meu heroi favorit, com li dic jo al meu nen bufó, l'Adrianito, duu lluitant ja 1 any i dos mesos. Ara està en manteniment gràcies a Déu.

Per a la meva família, va ser el cop més dur que mai hem rebut. Un pensa que això li passa a altres persones però quan et passa a tu i a la teva família, no saps què fer. Nosaltres vivim a Santa Cruz, a Bolívia. Al nostre país no hi ha aquest tipus de fundacions, per tant, si no tens una assegurança, ningú t'ajuda a cobrir les despeses de l'hospitalització.

Quan li van diagnosticar leucèmia limfoblàstica aguda al meu Adri, l'hematòleg/oncòleg infantil de la nostra assegurança estava a punt de fer un viatge d'un mes a Brasil per a uns estudis i ens va derivar a un hospital públic de lluita contra el càncer. Des d'aquell moment l'Adri es va posar pitjor. El lloc era depriment i el tracte va ser terrible. Després de quatre dies d'estar allà, el meu espòs, que fins a aquest moment era el fort, el qual no havia perdut el cap com jo, es va esfondrar, va començar a plorar com un nen petit i em va dir: "Hem de marxar d'aquí; el nen està pitjor." Per a la nostra desgràcia a la ciutat on vivim només existeixen tres hematòlegs/oncòlegs infantils: dos estaven en aquell hospital i el tercer era el nostre doctor.

Al cap de 5 dies en aquest hospital ens van dir que havíem de marxar perquè era un hospital públic i nosaltres teníem assegurança. Ens van dir que havíem d'anar a un hospital que ens cobrís l'assegurança perquè estàvem ocupant l'espai d'un altre pacient. Ens van tornar a la nostra assegurança sense saber què fer, sense doctor especialista. Llavors van fer una junta mèdica i el seu doctor des de Brasil es va comprometre a enviar un diari via internet amb el que s'havia de fer al nen fins al seu retorn.

I així va passar i fins ara seguim lluitant. El meu nen ha madurat tant. La seva fortalesa va fer que jo em sentís fort gràcies a ell. Només aquests angelets poden aguantar tant tractament i encara després d'una quimioteràpia preguntar: "Em pots comprar un tros de pizza? És que tinc gana."

Al nostre país no hi ha fundacions com la de Josep Carreras, no hi ha Juegaterapia... Nosaltres distraiem als nostres nens com podem, ens ajudem amb les altres mares si no tenim per a algun medicament, o per a comprar una mica per a les nostres dues sales d'oncologia infantil, amb les quals conta el nostre segur. Però seguim a la lluita contra la leucèmia perquè la vencerem.

Des de la distància, una salutació per a tota la gent de la Fundació Carreras. Quin gran treball! Cada vegada que veig aquesta pàgina al meu Facebook amb el meu Adri, ell em diu: "Mira, estan com jo aquests nens." Nosaltres també ens sentim part d'aquesta gran família que és la Fundació Josep Carreras.

Gràcies per l'interès!

Una abraçada gran de María Inés i Adrianito.