Van començar uns mesos de proves, d'hospitals i de molta por. Finalment em van diagnosticar Limfoma de Hodgkin en estadi II. Al principi vaig plorar molt. El meu primer pensament en rebre la notícia va ser la mort. Crec que és una cosa que ens passa a gairebé tots els que rebem aquesta notícia. Però, un cop em vaig desfogar, vaig pensar: "A veure ... el càncer està aquí, només depèn de mi, de com jo ho vulgui portar, o m'enfonso i em lamento o poso totes les meves ganes per portar-ho millor que sàpiga" .

Em van donar 12 quimios bastant fortes i les vaig portar millor del què esperava. Vaig anar fent el compte enrere en cada sessió i només pensava en que cada vegada quedava menys per deixar d'estar malalta. El que és el tractament el vaig portar molt bé d'ànims perquè vaig tenir un suport enorme de la gent que estimo i això em donava moltes forces. Malgrat això, els mesos després del tractament em va venir tota la baixada d'haver-me mantingut forta durant tant de temps. El mirar-me al mirall i no reconèixer-me tampoc ajudava ....

Això et fa molt fort, valores molt més els moments, a les persones. El càncer et canvia la vida i, encara que de vegades costi de veure el final, es pot vèncer.