Em dic Alba i actualment tinc 25 anys. La meva història estaria millor explicada pels meus pares ja que, van ser ells els qui més van patir perquè jo era molt petita, no recordo aquella etapa de la meva vida en què vaig patir la malaltia. Tot va començar quan només tenia 2 anyets. Un dia com un altre qualsevol, mentre jugava a la porta de casa, la meva mare es va alertar perquè coixejava. Em va mirar i es va adonar que tenia inflamats diversos ganglis del meu cos (engonal, coll, cap...). Em van portar ràpidament al pediatre i, després d'unes proves i una anàlisi de sang, van descobrir que tenia leucèmia limfoblàstica aguda. Els meus pares van creure morir, la meva mare va patir una crisi d'ansietat i en aquell moment va començar la meva lluita amb quimioteràpia, port-a-cath i una infinitat d'efectes secundaris.

Dins d'aquest hospital, m'explica la meva família, que l'únic que demanava era anar a casa amb els meus pares, la meva germana... Plorava cada vegada que m’aïllaven i havia de veure els meus avis i oncles a través d'aquell vidre amb llàgrimes en els ulls. Tinc records de dies en què les meves defenses no estaven tan baixes i podia rebre algunes visites de la família que m'omplien de puzles, ninots i que m’alegraven el dia. Les infermeres eren molt agradables i recordo amb especial afecte a la Júlia i al Dr. Couselo a qui, tot i ser un home molt seriós, li vaig agafar un afecte especial. Quan tenia aproximadament 8 anys em van treure el meu port-a-cath. Recordo que per a mi formava part del meu cos, creia que havia nascut amb ell, no sabia per a què servia ni per què tenia aquell bony sobre del pit que tanta angúnia em feia tocar. El dia que m'ho van treure vaig sentir alleujament d'haver-me alliberat d'aquell aparell que anys després els meus pares em van explicar què era i per a què servia.