Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Alba

Em dic Alba i actualment tinc 25 anys. La meva història estaria millor explicada pels meus pares ja que, van ser ells els qui més van patir perquè jo era molt petita, no recordo aquella etapa de la meva vida en què vaig patir la malaltia. Tot va començar quan només tenia 2 anyets. Un dia com un altre qualsevol, mentre jugava a la porta de casa, la meva mare es va alertar perquè coixejava. Em va mirar i es va adonar que tenia inflamats diversos ganglis del meu cos (engonal, coll, cap...). Em van portar ràpidament al pediatre i, després d'unes proves i una anàlisi de sang, van descobrir que tenia leucèmia limfoblàstica aguda. Els meus pares van creure morir, la meva mare va patir una crisi d'ansietat i en aquell moment va començar la meva lluita amb quimioteràpia, port-a-cath i una infinitat d'efectes secundaris.

Dins d'aquest hospital, m'explica la meva família, que l'únic que demanava era anar a casa amb els meus pares, la meva germana... Plorava cada vegada que m’aïllaven i havia de veure els meus avis i oncles a través d'aquell vidre amb llàgrimes en els ulls. Tinc records de dies en què les meves defenses no estaven tan baixes i podia rebre algunes visites de la família que m'omplien de puzles, ninots i que m’alegraven el dia. Les infermeres eren molt agradables i recordo amb especial afecte a la Júlia i al Dr. Couselo a qui, tot i ser un home molt seriós, li vaig agafar un afecte especial. Quan tenia aproximadament 8 anys em van treure el meu port-a-cath. Recordo que per a mi formava part del meu cos, creia que havia nascut amb ell, no sabia per a què servia ni per què tenia aquell bony sobre del pit que tanta angúnia em feia tocar. El dia que m'ho van treure vaig sentir alleujament d'haver-me alliberat d'aquell aparell que anys després els meus pares em van explicar què era i per a què servia.

Malgrat tots els ingressos, tots els aïllaments, quimioteràpies... Vaig ser una nena feliç gràcies a la meva família i a la meva germana que sempre m'esperava a casa amb els braços oberts i llàgrimes als ulls -ja que ella sí que s'assabentava de tot el que passava- després de molts dies, fins i tot setmanes, sense veure'ns. Avui dia pregunto amb molta curiositat a la meva família per aquella etapa que vaig viure i de la que tinc records molt confusos, ja que la meva memòria ha preferit esborrar-ho per sempre.

L'última vegada que vam visitar a la meva estimada exinfermera Júlia, ens va demanar que entréssim a la sala d'espera per donar suport a 3 nens, amb els seus caparrons peladets, i als seus pares. Quan vaig entrar ni la meva mare ni jo vam poder dir ni una sola paraula. Crec que els nostres ulls ho van expressar tot i la Júlia els va explicar que jo era una supervivent de 21 anys i embarassada de 5 mesos i que ells també ho aconseguirien. Recordo un d'aquests nens (que tot tindria 5 anys) que em va dir amb la mirada trista: "Això és només una mala època." Només vaig poder somriure i la meva intenció va ser transmetre'ls tranquil·litat encara que al sortir no pogués deixar de plorar al costat de la meva mare. Només puc donar ànim a les famílies que estan passant per això, donar-los el meu suport i dir-los que sí que es pot; l'esperança és l'últim que es perd.

Avui dia tinc una nena de 3 anys i estic embarassada de nou. Gràcies família i gràcies a tota la planta d'Oncologia Infantil de l'Hospital de Sant Jaume de Compostel·la i al meu ex-pediatre Varela que avui dia és el pediatre de la meva filla Alba i ho serà tambédel meu segon fill o filla. La vida m'ha donat una altra oportunitat.

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:24