Albert
21/01/2016. Sóc l’Albert, de Barcelona, i ara tinc 54 anys. He patit una leucèmia mieloide aguda.
Sempre havia pensat que era cert aquella màxima que diu: “el millor temps que vivim és aquell que ens ha tocat viure”. Ara començo a tenir els meus dubtes. Fins llavors havia tingut una vida bastant bona, per no dir molt bona en línies generals, tant en el camp personal com en el professional o en qualsevol altre que pugui pensar “a bote pronto”.
Passats els 50 he après que el temps va molt de pressa, la distància separa, les il·lusions, els desitjos, l’atracció, el sexe... poden debilitar-se, les persones no són com podies pensar, els pares moren, la vida continua, el plorar apareix molt mes aviat i la vellesa s’apropa no tan a poca poc.
Ja feia un parell de mesos que només tenia cosetes molestes: una conjuntivitis aguda en un ull que després va passar a l’altre, una inflamació en el coll i part de la llengua, per seguir amb un dolor que creia que era una molesta morena, cosa que va acabar per impedir-me caminar, obligant-me a agafar la baixa laboral. La cosa no millorava i després d’un mal diagnòstic mèdic vaig anar a parar a l’Hospital Clínic de Barcelona aquella tarda de divendres, 13 de febrer, a urgències i amb un diagnòstic operatori ràpid per un accés de pus infecciós enorme.
Diumenge dia 15, a la tarda, va venir a veure’m un metge pigós, pèl-roig, de pell molt blanca i amb accent estranger (després vaig saber que era alemany), que em va dir que era del departament d’hematologia i que havia de donar-me dues notícies, una de bona i una altra de dolenta. No vaig caure de primeres en la seva especialitat, hematologia... “Ah, és de la sang! Què voldrà?”, vaig pensar.
- La notícia bona -va dir-me el doctor- és que el que t’hem trobat té tractament.
No entenia res. El doctor va continuar.
- La notícia dolenta és que tens leucèmia.
El silenci es podia tallar dins l’habitació. Tant la meva dona, sogra, jo mateix i el meu company d’habitació, el senyor gran que estava al llit del costat, vam quedar muts.
- Volen fer alguna pregunta? -va dir el metge.
Ningú deia res. Jo no sé si és perquè no sabíem què dir o perquè teníem por de dir res. Després d’una bona estona vaig preguntar, no sé per què, l’únic que em va sortir:
- Em moriré?
Així, vaig entrar a formar part d’una nova família, perquè això és de veritat la sensació que tinc, que estava integrada per altres “afortunats” com jo i uns professionals immillorables: uns metges fantàstics, unes infermeres i infermers adorables, auxiliars, camillers i senyores de la neteja formidables, etc. Des del principi d’aquest viacrucis de mesos vaig entendre i tenir molt clar, per sort, que tot això era una feina d’equip, llarga i duríssima, on tots hi jugàvem un paper important: tant els metges, com la medicina pròpiament i la meva aptitud de no defallir mai i tirar endavant passés el que passés.
Els primers mesos varen ser bastant durs, molt complicats. Patia molt amb les cures de la meva operació. Quina por tenia quan arribava l’hora de les cures, eren terribles, més que els efectes secundaris de les dues tandes de químio que em van donar. Afortunadament, a poc a poc les cures cada vegada eren menys traumàtiques, però la leucèmia va guanyar per dues vegades a la químio i el meu estat, si no anàvem a un trasplantament, es tornaria molt mes fatídic del que podia pensar, per molt animat que sempre estigués.
Als cinc mesos de diagnosticar-me la malaltia, després de passar les químios, la convalescència, els virus i les bactèries que em van tenir diverses setmanes sense poder sortir de la meva habitació, els efectes secundaris, etc., anàvem a trasplantament.
Un bon dia, un 14 de juliol, gràcies a un donant alemany vaig tornar a néixer. Tot el que havia estat tan dolent va desaparèixer i tot va anar com la seda, quasi sense efectes ni pràcticament problemes fins avui, sis mesos més tard.
Al camí encara li queda un bon recorregut, però avanço amb pas ferm, sense presses però sense pauses, de la mà de la meva estimada dona, peça fonamental per apuntalar-me cada cop que pugui ensopegar i poder trobar, per fi, el definitiu oblit de la malaltia.