Quan et donen la notícia, t'envaeix la por. I sorgeixen les preguntes que ningú pot contestar: "Què he fet jo? Per què a mi? ¿Què passarà amb el meu futur?". Li vaig donar mil voltes al cap, tot i que, després de la notícia, hi ha poc temps per a reflexionar perquè hi ha molta feina per davant i cal arremangar-se. No s'ha de perdre l'esperança, cal lluitar cada dia com si fos l'últim i no deixar que la malaltia ocupi la teva ment. L'estat d'ànim és una part primordial per aconseguir la curació. Per això un dels meus lemes és "mai no deixis de creure".

El suport de la família ha estat i és, per descomptat, fonamental. La família, la meva xicota i els amics van reaccionar com jo, amb molta por al principi. Però ells tenen molta culpa que jo estigui així de bé, no m'han deixat ni un minut sol i sempre els hi ho agrairé. Amb ànims, tot és més fàcil.

Els meus amics del poble, Granja de Moreruela (Zamora), on va néixer i es va criar la meva mare, també van estar fantàstics. Al poble se celebren el tercer diumenge de setembre les festes del Crist. Aquell any jo anava a faltar per primera vegada i els meus amics del poble van idear la manera que participés en les festes des del Clínico San Carlos de Madrid on estava ingressat per a rebre un cicle de quimioteràpia. Em van enviar un vídeo, gravat en un dels cellers del poble, en el qual amics i familiars interpretaven per a mi la cançó "Por verte sonreir", de la Fuga. Va ser la primera cançó que vaig aprendre a tocar amb la guitarra i la vaig tocar al poble les festes de l'any anterior, a altes hores de la matinada.