Alberto

Mai vaig imaginar que la primera cançó que vaig aprendre a tocar amb la guitarra, "Por verte sonreir", de la Fuga, es convertiria gairebé 20 anys després en el lema que els meus amics triarien per animar-me en la lluita contra la leucèmia.

Em dic Alberto, tinc 34 anys i porto lluitant contra la leucèmia des de setembre de 2016. Mesos abans, la meva vida transcorria com la de qualsevol persona de la meva edat. Fins a l'arribada de l'estiu. Vaig tenir angines i la inflamació no marxava, prenia antibiòtics i millorava, però després el dolor tornava. Després de les vacances, ja a la feina de nou, les angines es van complicar amb un mal de queixal veritablement brutal.

El 5 de setembre de 2016, després d'una baixa laboral perquè no podia ni menjar, vaig anar a l'hospital en el qual treballa la meva germana per fer-me una analítica. Va ser llavors quan van sorgir les primeres alarmes: hemoglobina, plaquetes i defenses pel terra, en conclusió, una anèmia molt forta. Dos dies després, el 7 de setembre, va arribar el diagnòstic: "Alberto, tens leucèmia mieloide aguda".

Quan et donen la notícia, t'envaeix la por. I sorgeixen les preguntes que ningú pot contestar: "Què he fet jo? Per què a mi? ¿Què passarà amb el meu futur?". Li vaig donar mil voltes al cap, tot i que, després de la notícia, hi ha poc temps per a reflexionar perquè hi ha molta feina per davant i cal arremangar-se. No s'ha de perdre l'esperança, cal lluitar cada dia com si fos l'últim i no deixar que la malaltia ocupi la teva ment. L'estat d'ànim és una part primordial per aconseguir la curació. Per això un dels meus lemes és "mai no deixis de creure".

El suport de la família ha estat i és, per descomptat, fonamental. La família, la meva xicota i els amics van reaccionar com jo, amb molta por al principi. Però ells tenen molta culpa que jo estigui així de bé, no m'han deixat ni un minut sol i sempre els hi ho agrairé. Amb ànims, tot és més fàcil.

Els meus amics del poble, Granja de Moreruela (Zamora), on va néixer i es va criar la meva mare, també van estar fantàstics. Al poble se celebren el tercer diumenge de setembre les festes del Crist. Aquell any jo anava a faltar per primera vegada i els meus amics del poble van idear la manera que participés en les festes des del Clínico San Carlos de Madrid on estava ingressat per a rebre un cicle de quimioteràpia. Em van enviar un vídeo, gravat en un dels cellers del poble, en el qual amics i familiars interpretaven per a mi la cançó "Por verte sonreir", de la Fuga. Va ser la primera cançó que vaig aprendre a tocar amb la guitarra i la vaig tocar al poble les festes de l'any anterior, a altes hores de la matinada.

El vídeo va arribar en un dels moments més durs del procés contra la leucèmia. El vaig veure just quan vaig començar a tenir els dolors més forts a causa dels efectes secundaris de la quimio. Però va ser tan emocionant que aquests dolors van anar desapareixent a poc a poc. Tant els amics del poble com els de Madrid s'han portat de meravella i estan sent un dels bastons en què recolzar-me en aquest camí; els altres són la meva xicota, Emma i la família, que hi són sempre que els necessites, sense demanar res a canvi. Són tresors que he de conservar.

De tot aquest procés, el més dur ha estat el trasplantament de medul·la òssia. Em van ficar en una habitació d'aïllament, on les visites són més restringides. Jo he tingut la gran sort que la meva germana Sílvia fos idèntica i pogués donar-me la seva medul·la però la majoria dels pacients (3 de cada 4) necessiten recórrer a un donant anònim localitzat per la Fundació Josep Carreras ja que no disposen de donants idonis en la seva família.

A l'hospital, també he trobat una altra família. Tots els empleats del Clínico San Carlos s'han portat de forma fabulosa. Et fan l'estada més amena.

Els cops durs canvien la visió de la vida. Comences a valorar coses simples que abans ni et paraves a pensar com un passeig pel parc, un viatge amb la teva parella, reunions familiars, jugar amb els meus nebots o sortir amb els amics. I, per descomptat, comences a menysprear coses que abans t'enfadaven.

Animo a tothom a ser donant de medul·la òssia. Només és una anàlisi de sang, però aquest gest pot salvar vides. Saber que la meva germana i jo érem compatibles va ser un alleujament; era saber que la meva salvació havia crescut amb mi. Va ser un dia de celebració. Però no tots tenen aquesta sort.

 

 

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:16