Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Alicia

1 de novembre de 2006

POR

En aquell moment vaig sentir moltes coses: inseguretat, dolor, impotència, ràbia, rebuig..., però crec que si hagués de triar què va predominar en mi, estic segura que triaria la POR.

És curiós, ja que no tan sol m'encanten els llibres de terror, sinó que sempre m'he enfrontat a nous reptes amb més valentia de la qual he pogut aparentar, sense titubejar, sense mirar enrere, i no obstant això, en aquests moments, m'assec totalment aterrida.

Fins ara pensava que el meu major temor era la soledat, però ara, a una setmana de saber què passarà amb mi mateixa davant la impotència d'haver d'esperar sense poder fer res, crec que hi ha coses pitjors.

Els meus punts de partida en aquest moment després d'una setmana a l'hospital són tres:

Tumor maligne. QuimioteràpiaMés informació quan tingui la resta de resultats.

Com puc afrontar una cosa així?

Tinc 26 anys, creia trobar-me en un dels meus millors moments i ara, de cop i volta, ho he de deixar tot de banda i començar a lluitar per la meva vida.

El bloc de l'Alicia, expacient de limfoma

Amb aquesta reflexió sobre la por començava el meu bloc, que  em va acompanyar durant tota la meva lluita contra el càncer. Vaig escriure aquestes paraules fa anys i encara m'estremeixo quan recordo aquest moment. M'acabaven de dir la paraula màgica: càncer i, òbviament, no estava preparada per sentir-la. Però algú està preparat per a això? Encara no sabia a què hauria d'enfrontar-me, però sí que seria complicat i, a sobre, la mort no parava de rondar pel meu cervell. Era ingènua, ho admeto, i no per no saber el que em quedava per sofrir, sinó per pensar que el càncer no es podia superar. No obstant això, aquí estic, la prova evident  que no és així, que es pot seguir endavant. I, a més, no estic sola, sinó que som moltíssims els que estem bé. Tant de bo algú m'ho hagués dit abans que em toqués! Potser llavors la consternació no hagués estat tan gran.

 

L'Alicia, expacient de Limfoma de Hodgkin

Dies després van posar nom i cognoms a la meva dolència, Limfoma de Hodgkin, i en breu vaig començar amb la quimioteràpia. Cadascú té els seus recursos per  afrontar els seus problemes i per a mi escriure va ser d'allò més terapèutic. Ho feia diàriament, sense importar-me el que poguessin pensar de mi, i a mesura que expressava el que sentia, anava posant en ordre la meva ment. No buscava gent que em llegís, però aquesta no va trigar a aparèixer. Desconeguts per a mi van començar a identificar-se amb les meves paraules, fins i tot persones que mai s'han enfrontat a un càncer, i en breu van començar a sentir com jo. Sofrien amb les meves sessions de quimioteràpia i s'alegraven cada cop que podia tornar a menjar amb normalitat. Compartien els meus nervis davant cada prova diagnòstica i saltaven d'alegria quan sortien bé. Malgrat això, per molt intensa que em semblava aquesta empatia, la màgia va arribar quan altres afectats van començar a llegir-me, gent que estava vivint el mateix que jo, que em seguien però uns passos enrere, i que m'agraïen que compartís la meva experiència, ja que ells mateixos s'expressaven davant el món a través de les meves pròpies paraules. Era increïble, vaig començar per  ajudar-me a mi mateixa i, de cop i volta, em vaig veure ajudant els altres. Amb el pas del temps, quan també havia acabat la radioteràpia i va arribar la meva anhelada remissió, tots van començar a animar-me perquè transformés el meu bloc en un llibre. "Així arribaràs a més gent", em deien, i efectivament així va anar.

Llibre

 

El llibre, "Nadie dijo que fuera fácil. Cómo afrontar un Linfoma de Hodgkin", va sortir a la venda el maig de 2008 i no us podeu imaginar la quantitat de gent que s'ha posat en contacte amb mi des de llavors. Les dolències són diferents, els tractaments poden variar, però les emocions i sentiments solen ser iguals. Fa un temps em va escriure una noia per  comentar-me que a la seva mare l'havia ajudat tant llegir-lo, que quan anava a l'hospital de dia a posar-se la quimioteràpia, el duia com un amulet. Us imagineu com em vaig sentir?

L'Alicia, expacient de limfoma

 

Ha passat el temps i ja no sóc la mateixa persona. Ni millor, ni pitjor, solament diferent. Sóc una afortunada, ja que de moment no he tingut recaigudes i el 8 de maig del 2013 compliré sis anys en remissió. Ara, quan llegeixo el meu  llibre m'estremeixo, veig en paper la meva evolució com a persona, tant en la meva forma de pensar com fins i tot en la d'escriure, i m'assec orgullosa de com ho vaig dur en aquests moments. Vaig ser molt forta, i potser per això anys després vaig haver d'enfrontar-me a l'ansietat, però no m'avergonyeixo d'això.

Llibre

 

De fet, també vaig escriure molt durant aquest procés i, el dia de la meva remissió, coincidirà amb la presentació del meu nou llibre: Sempre que va ploure, va parar. Tant de bo amb aquest llibre també aconsegueixi ajudar a la gent a enfrontar-se a les seves pors, a alliberar els seus propis diables i a veure les coses amb la perspectiva adequada.

Sabeu una cosa? Va ser dur enfrontar-se a un càncer, però potser si no ho hagués fet no hauria començat a escriure. Segurament tampoc m'hauria apuntat a un taller d'escriptura creativa i, gràcies a això, he conegut al que ara és el meu marit. La vida ens posa obstacles, però, de vegades, també ens recompensa. Ens fa apreciar el que tenim, gaudir de les coses petites (i les grans) i en el meu cas, fins i tot, a aprendre a dir "t'estimo".

 

Llibre

Pàgina web actualitzada 09/07/2019 16:37:27