Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Alicia

Amb 26 anys em van diagnosticar un Limfoma de Hodgkin i em va tocar aparcar la meva vida per començar a lluitar. No obstant això, no és d'això del que vull parlar-vos avui. No em ve de gust explicar-vos com de dura que va ser la quimioteràpia ni la radioteràpia, sinó com va canviar tot un cop vaig rebre l'anhelada notícia de la remissió.

Recordo el 8 de maig de 2007 com si fos ahir. Ve al meu cap l'eufòria i aquesta mescla d'alegria i incredulitat en veure que m'apropava a la línia de meta, que només faltaven unes passes més.

I... què va passar després? Doncs que vaig poder veure com el meu cos anava millorant dia a dia. El meu pèl brotava de nou, i l'expressivitat de la meva cara canviava radicalment conforme m'anaven sortint les celles i les pestanyes. Ja no em sentia tan esgotada, sinó que anava recuperant la meva vitalitat. Tenia 27 anys, tota una vida per davant i estava preparada per sortir al carrer i aprofitar al màxim aquesta segona oportunitat.

No obstant això, la tornada a la normalitat no va ser fàcil. Em vaig precipitar per tornar a treballar (sense seguir les recomanacions de la meva hematòloga) i any i mig després vaig haver de veure-me-les amb l'ansietat. Podria dir que vaig cometre un error en actuar d'aquesta forma i precipitar-me, però no ho crec: l'ansietat no es devia a les meves presses, sinó a la malaltia a la qual m'havia enfrontat abans.

Va ser molt dur superar un càncer, però sense ell ara no seria la persona que sóc. Aquest episodi de la meva vida em va portar a escriure els meus dos llibres, “Nadie dijo que fuera fàcil. Cómo afrontar un Linfoma de Hodgkin” i “Siempre que llovió, paró”, i estic feliç per haver ajudat a tanta gent amb ells. També vaig començar a pintar i així descobrir a l'artista que porto dins. Vaig col·laborar amb diverses associacions per ajudar a altres pacients i vaig acudir a centres culturals a realitzar diferents activitats. Gràcies a això vaig trobar persones meravelloses que ara formen part de la meva vida, entre ells al que ara és el meu marit, que dubto que en altres circumstàncies els nostres camins s'haguessin creuat. 

Estic orgullosa de tots els passos que he donat, i encara que de vegades tingui por per les seqüeles o per recaure, m'alegro d'haver arribat fins aquí. Aprecio el que tinc, gaudeixo el dia a dia i no em penso rendir.

*Pd: Si voleu saber més sobre mi, us convido a visitar la meva pàgina web. Aquí podeu comprar els meus llibres o posar-vos en contacte amb mi per compartir les vostres experiències.

Pots llegir el testimoni anterior de l'Alicia AQUÍ.

 

L'Alícia parla dels seus dos llibres: "Nadie dijo que fuera fácil" i "Siempre que llovió, paró".

L'Alicia parla del que va sentir quan li van dir que estava en remissió completa.

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:24