Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Álvaro, el meu segon aniversari!

Before transplant

L'Álvaro, l'estiu d'abans del trasplantament

"Wauuuuu".... Acabo de fer-me soci i em sol·liciten que expliqui el meu pla contra la leucèmia i la veritat que encara que ja ho he explicat més vegades a amics, coneguts i altres pacients que han tingut la mala sort de començar això..., em ve de gust parlar d'això cada vegada perquè es noti la normalitat d'haver estat pacient hematològic i demostrar que d'una leucèmia un també se'n surt, i es viu i es reneix!!!

Em dic Álvaro, tinc 31 anys i fa vuit anys i nou dies, és a dir, el 9 de Gener de 2003, m'ingressaven a l'Hospital Universitari Río Hortega de Valladolid, perquè m'havien diagnosticat una LMA (Leucèmia Mieloide Aguda). Evidentment suposa un xoc per a un mateix, per a la família (GRÀCIES!) i per a tots els amics (als quals a tots, des d'aquí, vull donar les gràcies una altra vegada més!).

A més d'un cop moral dur, ser diagnosticat de LMA, suposa posar un forrellat a tota la teva vida en aquest moment i posar un lletreret de "tornaré en una temporada". En el meu cas estava en el meu últim any d'estudis en el Conservatori, alhora seguia un Màster de Restauració Arquitectònica i també estava començant el Curs d'Adaptació Pedagògica (requisit indispensable en els Llicenciats per a poder presentar-nos a oposicions d'educació). Així doncs aquell matí, una vegada vaig tornar a casa, vaig haver de posar-me en contacte amb totes les organitzacions per a donar-me de baixa en tot el que estava estudiant, i mobilitzar a companys perquè recollissin alguns papers si era necessari. Després d'això, vaig haver de preparar la maleta, trucar als meus amics, a la meva parella de llavors.... i comentar-los que tenia una leucèmia, que estava espantat amb totes les forces, que no tenia ni idea de què passaria amb la meva vida (literalment), i que m'ingressaven aquella mateixa tarda. I un amic em va dir una cosa que em vaig repetir milers de vegades: "això és com una grip: té el seu procés i se supera". I tenia tota la raó!, va ser un procés de gairebé deu mesos i es va superar!!!

En el moment de l'ingrés, vaig conèixer al Dr. Luis Javier García Frade (Cap del Servei d'Hematologia), que em va comentar el que seria el procés, com seria la quimioteràpia, com serien els possibles efectes secundaris i que, probablement, tot acabaria amb un trasplantament de medul·la òssia.

Aquest va ser el primer ingrés... després van venir quatre més. Recordo molts detalls d'aquells moments: els pijames blaus, la fulla de torns que es van fer els meus amics per a posar-se d'acord amb la meva família per estar amb mi (tenint en compte que jo estava aïllat i no podia tenir més de tres persones al dia, alternant-se a l'habitació), els pòsters que vaig penjar a l'habitació (un d'ells el vaig emmarcar quan va acabar tot i avui està penjat en el meu saló), els llibres que em vaig poder llegir, el que vaig dibuixar, la música que vaig escoltar, les converses musicals amb un dels meus metges (que actualment segueix les meves revisions, el Dr. Alberto Cantalapiedra), les converses per telèfon amb tota la gent (especialment amb el Fernando, un amic ex-pacient hematològic), les converses amb les meves visites (algunes persones arribades des d'Astúries o Madrid per passar una tarda amb mi), el puzzle que anava a fer i que van acabar els meus acompanyants, els efectes de la quimio, el fet d'estar sense pèl, els riures i les llàgrimes, les nits amb els meus pares, els canvis d'estació a través de la finestra..., i les ganes enormes de lluitar, de sobreviure, de vèncer i poder explicar-lo.

El tractament en general es va fer, amb els seus més i els seus menys, suportable. Anteriorment vaig estar bé de salut, ni vaig beure en excés, ni vaig fumar mai i des dels 18 anys, feia exercici habitualment, a més de dur una bona dieta i crec que tot això va influir positivament; de manera que no vaig tenir massa complicacions excepte una hemorràgia nasal una mica pesada i repetitiva, pèrdua de pèl, inflamació de genives, malestar d'estómac, alguns vòmits (que era el que més m'espantava i el que menys vaig tenir), i alguna infecció com a conseqüència de no tenir cap tipus de defenses..., "lo normal".

Vaig entrar en remissió completa després del tercer cicle de quimio (em sembla), però seguien amb la idea de fer-me el trasplantament de medul·la òssia. Primer van fer les proves de compatibilitat amb la família, per a veure si teníem la sort que el meu únic germà fos compatible amb mi i SORPRESA!, ho era..., així que vam preparar les coses per "traslladar-me" a Salamanca (on vaig conèixer l'Associació Ascol) i començar allà tots els preparatius..., però la mala sort va voler que en el reconeixement que li van fer al meu germà, trobessin que tenia l'Hepatitis B i no podíem fer el trasplantament. Va ser un cop molt dur quan semblava que començàvem a remuntar però el costat bo va ser que d'aquesta forma es va poder diagnosticar al meu germà una cosa del que ni ell mateix n'era conscient. Així doncs, tocava tornar a Valladolid per a dos cicles més de quimio i acabar finalment amb un autotrasplantament, per a això van haver d'injectar-me un factor de creixement perquè les cèl·lules passessin a la sang perifèrica, "filtrar-la", "netejar-la" i tornar-me-la a injectar un mes o dos més tard. El 4 de Setembre de 2003 em van realitzar l'autotrasplantament (la Dra. a càrrec va ser la Dra. MªJesús Peñarrubia) i des de llavors s'ha convertit en el meu segon aniversari que celebro sempre amb magnificència, potser perquè crec que té més importància, si cap, que el primer, així que a més de 31, tinc 7 anys i vaig camí del vuitè.

Quins han estat els meus plans? Doncs, fonamentalment, viure com una persona de 23 anys i recuperar les coses on les vaig deixar. Però sobretot VIURE i gaudir de la vida plenament, tant per les coses bones, com en les menys bones i traient sempre el gust per totes aquestes petites coses que ens passen diàriament i de les quals no ens adonem, aprendre a mirar les coses amb un altre prisma... i agrair a tots aquells que van estar allí, als professionals (metges, infermers, auxiliars), als coneguts (per acaronar-me tant) i als desconeguts (mil gràcies als donants de sang i plaquetes) per tot el que van fer durant aquest any 2003 que em va permetre tornar a néixer (literalment).

Nowadays

L'Álvaro actualment

Una vegada vaig poder reincorporar-me a "la meva vida", em vaig treure el permís de conduir, vaig acabar el Conservatori, vaig fer alguns viatges, vaig fer un curs de postgrau a la Universitat, vaig reprendre el CAP, vaig continuar les meves revisions (i tot seguia en ordre), vaig seguir viatjant, em vaig independitzar i vaig començar una nova etapa de la meva vida... i continuo amb les meves revisions (i tot segueix en ordre). No hi ha dia que no m'enrecordi d'algun detall viscut, i ho faig amb orgull, no tinc traumes, no em fa mal parlar d'això, crec que ajuda a un mateix i als altres, i crec que, de tant en tant, m'ajuda a saber on està el nord.

Espero que aquest testimoni valgui per a tots aquells que estan en aquest procés tinguin esperança, que sàpiguen que això es supera i que es torna a viure amb total plenitud. El meu recolzament, la meva energia i el meu ànim per tots. Una abraçada!"

Álvaro

Fes-te soci de la curació de la leucèmia i les altres hemopaties malignes, AQUI

Informa't sobre la donació de medul·la òssia, AQUI

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:08