Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Ana

Ana, pacient de Limfoma de Hodgkin

Hola a tots, el meu nom és Ana, tinc 26 anys i fa gairebé 5 mesos que em van detectar Limfoma de Hodgkin en Estadi II.

Tot va començar a finals de febrer, quan un dia vaig decidir pujar a urgències per un dolor muscular al coll. A l'arribar aquí em van fer les proves típiques que et fan, anàlisis, raigs X, etc. Al cap de dues hores em van trucar pels resultats, i la meva mare i jo pensàvem que em dirien que tenia una contractura, em posarien un relaxant muscular i m'enviarien a casa. A l'entrar en la consulta, el metge de guàrdia ens va dir que esperéssim que havia de venir l'hematòloga per explicar-nos què era el que tenia. És llavors quan comences a sospitar que alguna cosa va malament.

Va entrar per la porta, es va presentar i em va dir: "Ana hem trobat alguna cosa rara en la sang i hem d'ingressar-te per a fer-te mes proves". Jo amb això ja m'imaginava el que era. Li vaig preguntar si tenia càncer i ella em va mirar als ulls i em va dir: "És probable que SI". Em va dir que tenia un 50% de probabilitats que seria alguna cosa dolenta i un altre 50% que fos només un virus. Van ser segons el que vaig trigar en quedar-me sense aire, a imaginar que m'anava a morir, el "per què a mi" i no a un altre... En fi, tot el que es pensa en aquests moments. La meva mare va ser la més valenta de les dues, es va mantenir ferma, donant-me ànims i dient-me que tot sortiria bé, però jo no volia quedar-me ingressada, volia anar-me d'allà com fos. A la metgessa li va costar molt convèncer-me que em quedés, fins que al final em va convèncer. En aquests moments no reacciones, no pots pensar amb claredat, et costa respirar i només veus que tots els teus somnis, les teves metes, les teves alegries es van esfumant per culpa d'una malaltia.

Va passar una estona fins que em van pujar a planta, i jo no feia més que plorar en aquell box abraçant-me a la meva mare. A les 2 de la nit em van pujar a l'habitació, i no podia parar de pensar en el mateix: "Tinc càncer". Vaig passar 5 dies ingressada i van ser els pitjors dies de la meva vida, les nits eren molt dures i els dies es feien molt llargs, intentant no pensar en els resultats i en aquest 50% dolent. Però el pensament sempre estava aquí i no assolia ignorar-lo.

Em van enviar a casa el cap de setmana ja que m'havien fet totes les proves (ecografia, tac, biòpsia, anàlisi...) i havia de tornar el dimarts pels resultats. Vaig passar un cap de setmana intentant distreure'm de tot, però el dia del resultat havia arribat. Allà estàvem, els meus pares, la meva tieta i la meva millor amiga en la sala d'espera. Al cap d'un parell de minuts em van fer passar i allí mateix, en la consulta, em van fer una biòpsia d'os i medul·la.

A l'acabar, el metge va parlar amb nosaltres. Els resultats eren clars: Limfoma de Hodking en estadi II i el tractament... quimioteràpia.

En tota la setmana havia pensant en com anava a reaccionar si em deien que tenia càncer, pensava que el món se'm cauria a sobre si m'ho confirmaven, però la veritat que no va ser així. Els vaig preguntar pel pronòstic i em van dir que era bo, que la malaltia no estava avançada i amb 6 o 8 cicles de quimioteràpia i radioteràpia seria suficient. Només em van donar 1 dia per a fer-me a la idea que havia de començar amb la quimio. El fer-te a la idea que vas a passar 6 mesos amb vòmits, febre, marejos... i per descomptat que se't caurà el pèl.

Tenia por, no sabia com ho anava a afrontar, com podria seguir amb un somriure en la cara tots els dies, però en el moment que em vaig asseure en la butaca de la sala d'hematologia, amb les 3 bosses grogues de quimioteràpia, sabia que tenia dues opcions, o quedar-me enrere amb la meva malaltia o mirar cap a endavant, sent feliç i intentant cercar la cara bona de tot allò. Per descomptat, vaig triar la segona opció, i encara que la gent no ho creu aquesta malaltia sí que té un costat bo. Des d'aquell dia vaig començar a ser més forta, més valenta, i a pensar que jo podria amb aquesta malaltia. Comences a veure les petites coses que abans ni tan sols veies i que ara et fan molt feliç. T'adones de quant t'estima la gent, i dia a dia veus que tens uns pares que sempre seran valents per tu, que estaran aquí pel que faci falta, que són els millors pares del món, que els que abans eren les meves cosines ara són "les meves germanes" i que tens uns amics que els estaré agraïda tota la meva vida.

Ana, pacient de limfoma, amb la seva cosina

L'Ana amb la seva cosina

Pensava que amb la meva malaltia no podria fer moltes coses, però amb el temps em vaig adonar que això no era així, que pots fer el que et proposes, i qui no ho aconsegueix és perquè no vol.

Vaig pensar en fer una llista de les coses que m'agradaria fer i la vaig titular "Desitjos que una malaltia no impedirà que compleixi".

I a dia d'avui ja he complert més de la meitat dels meus desitjos, com el d'aconseguir el cinturó taronja en karate, pujar fins a sant Juan de Gaztelugatxe, anar-me un dia "de juevintxo"... i cada vegada que faig una de les coses de la meva llista em trobo millor, amb més força i més alegre per a seguir amb tot això cap a endavant.

Ana, pacient de limfoma, pujant fins a San Juan de Gaztelugatexe

Ana a San Juan de Gaztelugatxe 

El 13 de juny em van donar una bona notícia, que la meva malaltia estava en remissió, que encara "queda alguna cosa" però que amb els 6 cicles de quimioteràpia seria suficient. Va ser la millor notícia en molts mesos, sabia que em curaria, que podria superar tot això. A dia d'avui només em queden 3 quimios i compto els dies per a acabar amb elles. El 8 d'agost està molt a la vora i jo ho aconseguiré!

Abans de tot això pensava que ho tenia tot, un treball, amics, un cotxe... però el que no sabia és que realment no m'estava adonant d'una cosa, tenia salut i això val més que qualsevol cosa. Ara mateix sé que quan superi aquesta malaltia ho tindré tot en aquesta vida, i el millor record de tot aquest camí és que he crescut com a persona i que tot lo dolent passa perquè t'adonis que sempre hi ha coses bones.

M'agradaria que tot el món ho pogués passar com jo, que no tinguessin problemes amb la quimio, ni que se'ls caigués el pèl, però com sé que no a acceptem la quimio de la mateixa forma solament puc dir-vos: ÁNIM! Sigueu forts per vosaltres i per la gent que us estima, que nosaltres podem amb tot i sobretot heu de SOMRIURE!

Una salutació i gràcies per estar aquí!

Ana

Si vols informar-te sobre què és la donació de medul·la òssia per ajudar a molts pacients de leucèmia a tenir una oportunitat de curació, fes clic AQUÍ. Recorda que la donació de medul·la òssia és altruista, anònima i universal. Si t'inscrius com a donant de medul·la òssia, has d'estar disposat a fer efectiva la donació per a qualsevol persona del món que ho necessiti. Si vols més informació, escriu-nos a donants@fcarreras.es o truca'ns al telèfon gratuït 900 32 33 34 .

També pots fer-te soci de la Fundació Josep Carreras. Amb molt poc, ens ajudaràs a continuar investigant.

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:23