Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Ana

Ana, expacient de Limfoma No-Hodgkin

"Hola, em dic Ana i us explicaré com va començar tot. Estava feliç, casada, amb 3 nenes, amb pares i família sans; en fi, ho tenia tot.

A l'abril de 2009 vaig començar a notar una cosa rara a l'empassar. Vaig anar al metge i aquest, al palpar-me el coll, em va dir que passés a la porta del costat i li digués a la secretària que em donés hora urgent pel cirurgià. Em van donar hora per l'endemà i el cirurgià em va explicar que em farien una biòpsia del gangli inflamat del coll, el qual podia ser un limfoma o no.

Jo no havia escoltat mai la paraula limfoma. Em vaig ficar a Internet i em vaig quedar sorpresa quan vaig llegir la paraula "càncer" limfàtic als ganglis. Em vaig posar a llegir sense saber i havia llocs que posava que la supervivència era de 5 anys. Em vaig posar fatal; vaig pensar que em moriria i només pensava en el meu marit i les meves nenes, que s'anaven a quedar sense mare. Al final vaig aconseguir trobar una associació que tenia un fòrum on parlava gent que havia passat pel mateix que jo i que em van animar i em van fer sentir millor.

Després de la biòpsia van venir els resultats i em van donar la mala notícia; en efecte, tenia un Limfoma no Hodgkin en un estadi II. Des de llavors la meva vida va canviar. Em vaig preguntar cent mil vegades la pregunta del milió: i per què jo? No obstant això, l'única resposta que trobava era: i per què no? En fi, em vaig adonar que no sabem ni valorem el que tenim fins que no arriba a la teva vida una notícia així. Aquells qui teniu salut, viviu la vida i gaudiu, que no sabeu el que és fins que es perd.

L'Ana, expacient de limfoma, amb les seves filles

L'Ana, amb les seves filles

El pitjor va ser comunicar la notícia a les meves filles de que la seva mare tenia càncer. Les nenes es van posar molt tristes però jo vaig dir-lis: "La mare es guarirà i continuarà cap endavant". Això les va consolar i va començar la nostra lluita. El 7 de juny de 2009 vaig començar la meva primera quimioteràpia. La veritat és que va ser dur, sobretot pels vòmits, però com estava ingressada i vomitava a l'hospital, les nenes no em veien molt. Jo la resta dels dies intentava fer una vida normal amb les meves filles. Baixava a la piscina, em banyava amb elles, etc. i no ho van passar molt malament. No obstant això, la 3ª quimio ja me la van començar a donar a l'hospital de dia i a l'endemà a casa em posava molt malalta de vòmits. Aquí sí em van veure elles i no ho van passar gaire bé.

La meva filla petita tenia llavors 3 anys i per a ella la malaltia era: "La meva mare no té pèl". La pobra totes les nits es ficava al llit plorant i em deia: "Vull que et creixi el cabell mami" i això em partia l'ànima. Van ser 6 cicles de quimioterapia una mica durs.

Un dia abans de donar-me la cinquena quimio em van fer un PET-TAC. A l'endemà em van donar la quimio i li vaig demanar al meu doctor que, per favor, em deixés anar una setmana de vacances a Santander abans de donar-me la sisena, ja que les meves filles i el meu marit i jo necessitàvem desconnectar una mica. Li vaig agraïr molt al doctor que em deixés anar, ja que ens va venir genial i vam tornar d'aquesta setmana renovats.

Ana, expacient de limfoma, amb la seva família a Santander

L'Ana, amb la seva família a Santander

Quan vam regressar d'aquest viatge tan curt però intens, vam anar a l'hematòleg per veure els resultats del PET-TAC i rebre la sisena quimio, i quin va ser la nostra sorpresa quan el doctor ens va dir que estava neta i que aquesta seria la meva última quimio. No us podeu ni imaginar el que ploràvem el meu marit i jo d'alegria i amb el gust que vaig rebre aquesta última quimio. Les meves filles grans em van trucar al mòbil i quan vaig dir-les la gran notícia em van fer una pancarta que posava "Ho hem superat" i la van posar a la piscina de la urbanització.

L'Ana, expacient de LNH, amb la pancarta

L'Ana amb la pancarta de "Ho hem superat"

El 2 de setembre de 2009 em van donar l'última quimio, em vaig anar recuperant, em vaig apuntar al gym i em trobava genial. Estava començant a viure de nou.

Vam passar un any genial. Al juliol vaig passar la meva revisió perfecta i ja la següent era a l'octubre del 2010. Ja em tocava passar les revisions cada 6 mesos, ja que havia passat 1 any de la meva última quimio i tot anava genial. Doncs bé, quina va ser la nostra sorpresa, decepció i tristesa, quan l'hematòleg ens va dir que tot i que l'analítica era perfecta a la radiografia es veia alguna cosa i que calia fer un PET-TAC. Vaig demanar hora per a aquesta prova i a les 2 hores de fer-me-la, em van dir que havia recaigut. Se'm va caure el món a sobre un altre cop. Com li diria a les meves filles si per a elles ja estava guarida?

Va ser dur, però ho vam fer. L'hematòleg em va dir que havíem d'anar a per totes i que rebria 3 quimios més fortes de 4 dies i després un autotrasplantament de moll d'òs.

El 7 de Novembre ja estava un altre cop embullada amb la meva primera sessió de quimioterapia. Era horrorós haver d'estar ingressada i separar-me de les meves filles durant 4 dies, però ho anava sobreportant. Als 21 dies em van donar la segona sessió i em van fer un PET-TAC per veure els resultats. Bé! Un altre cop vaig aconseguir estar neta i em van donar una 3ª per a rematar la malaltia. Ara començava el gran camí cap a l'autotrasplantament de medul·la.

Primer em van posar un catéter a la clavícula per a poder extreure les cèl·lules (mitjançant aféresis) i per a la posterior quimio. Em van dir que m'havia de posar durant 4 dies 3 injeccions al dia de Neupojen perquè les defenses em pugessin i em poguessin extreure després les cèl·lules. Una amiga que és veterinària era l'encarregada de posar-me les injeccions, com si jo fos una vaca jajaja. Ho preníem amb humor; el meu camí cap a la curació anava bé.

No se'm va caure el pèl fins que no vaig estar ingressada per l'autotrasplantament. Llavors, vaig portar una perruca que em va deixar una noia que vaig conèixer al fòrum i que em va convidar l'any anterior a la seva casa de platja. Com podeu veure, es fan molt bons amics i en el que ens podem ajudar, ho fem. Això és curiós, ja que en aquesta lluita t'adónes que la gent que pensaves que eren els teus amics, o la pròpia família, et van deixant pel camí i els qui veritablement t'ajuden i et donen suport són els que han passat pel mateix que tu has tingut. Nosaltres hem fet diversos viatges per a conèixer-los. Hem conegut a gent d'Alcoi, Elda, Sevilla, Almeria, Sabadell, Santander, etc. i no vegeu l'ajuda i suport que he tingut amb ells. Són gent estupenda, disposada a ajudar sense demanar res a canvi i a sobre sense conèixer-te de res, és increïble.

L'Ana, expacient de LNH, amb la seva filla

Ana con su hija

Com anava dient, em vaig posar les injeccions i després em van donar cita per a extreure les cèl·lules (aféresis) per a posteriorment congelar-les. Em van fer tant efecte les injeccions que en 4 hores havien aconseguit extreure totes les cèl·lules. Em va acompanyar el meu marit a primera hora per a endollar-me en aquest aparell que semblava una centrifugadora i després van venir les meves amigues del cole de les meves filles, a les quals tinc molt també que agrair. Quan vaig sortir de l'extracció de les cèl·lules em vaig anar amb aquestes mares a menjar a un restaurant i em van dir que ja em trucarien pel dia que hagués d'ingressar per l'autotrasplantament. Jo els vaig dir que per favor m'avisessin amb 1 dia d'antelació, ja que volia acomiadar-me de les meves filles. Em van dir que si, però quina va ser la meva sorpresa, quan el dilluns al matí em van trucar i em van dir que aquella tarda havia d'ingressar. Les nenes estaven al col·legi i ja no les anava a veure en 1 mes. Em va entrar molta tristesa però havia d'anar a guarir-me per elles. Em vaig dur l'ordinador per a poder-les veure per la càmera i això fèiem tots els dies. Quan arribaven del cole, em trucàven i ens vèiem un ratet i abans de ficar-se al llit un altre cop.

Vaig ingressar el 7 de març i el dia 8 vaig començar amb la quimio d'abans de "l'acte". A aquest dia els metges ho anomenen "el -6", el següent "el -5" i així successivament fins a arribar al dia "0". Aquest dia és el més important, ja que descongelen les teves cèl·lules i te les infonen pel catéter perquè la teva medul·la comenci de nou a crear noves cèl·lules. El meu dia va ser el 14 de març, des de llavors, és el meu natalici. Després d'aquest dia el teu cos comença a generar cèl·lules i tu et trobes aïllat en una habitació per a evitar possibles contagis que per a tu seria molt perillós, ja que el teu cos està a zero de defenses i agafes tot el que no és teu. De fet jo vaig agafar, tanmateix, un fong en un pulmó i va ser el que va fer que trigués més a sortir de l'hospital. Se sol trigar uns 10 dies després d'infondre't les cèl·lules, però jo vaig trigar uns 20.

El 19 de març, dia del pare, li vaig dir al meu marit que em deixés sola i que s'anés a menjar amb les seves filles. Era el seu dia i havia d'estar amb elles, ja que ens trobaven molt a faltar i un dia com aquest, li necessitaven més que mai. El meu marit, que per cert es va passar 25 dies al meu costat, dia i nit sense tot just separar-se de mi, dormint en una butaca d'aquestes fastigoses d'hospital, va anar a menjar amb les seves filles. A més, es van dur un llençol blanc i un esprai vermell que havia a casa. Quan van acabar de mejar es van anar els 4 a un ras i van pintar a la pancarta "MAMI T'ESTIMEM, ESTEM AMB TU, TU POTS" i van anar a l'hospital. El meu marit em va trucar al mòbil i em va dir que traiés el cap per la finestra. Us podeu imaginar quan vaig veure allò el que vaig poder plorar; havia vist a les meves filles des de lluny i, a sobre, el detall.

Ana, expacient de LNH, amb el seu marit

L'Ana amb el seu marit

L'1 d'abril vaig sortir victoriosa d'aquella habitació, en la qual havia passat dies bons, regulars i dolents, però la qual tenia moltes ganes de deixar. A les nenes no els havíem dit res de que sortiria aquest dia per a donar-les una sorpresa. Quan va anar el meu marit al col·legi a per elles els va dir que no estava encara a casa i, quan van arribar, em van veure asseguda en el sofà. Vam plorar abraçades totes 4. Van ser dies durs, fins i tot per la gosseta, que no em coneixia amb el mocador, però ho havia ACONSEGUIT.

Fins a aquí ha arribat LA MEVA LLUITA. Com veieu, ha estat dura però ha arribat la recompensa i vull dedicar-se'la a totes aquelles persones que estan a la mateixa lluita perquè no desesperin. Seguiu endavant i seguiu lluitant per viure, mereix la pena la recompensa."

Pàgina web actualitzada 09/07/2019 16:37:26