Quan al meu germà li van diagnosticar aquesta maleïda malaltia, se’ns va fer una muntanya, ja que afortunadament a la família no havíem passat per cap malaltia d'aquest tipus o similar. Ens van comentar que era difícil trobar un donant de medul·la i que les proves es realitzarien a la família directa (pares i germans) i si cap fos compatible, ja tirarien del banc de donants.

Però beneït va ser el dia en què ens van cridar després de fer-nos les proves (que simplement és una petita extracció de sang) i ens van comentar que tant el meu pare, el meu germà petit i jo érem compatibles i que segurament seria jo per tenir el mateix grup sanguini.

Al principi t'entren algunes pors de com serà el trasplantament, d'on t'extreuen la medul·la, etc., però això només passa pel cap durant uns segons, ja que pensar que pots tornar la vida al teu germà o de qualsevol persona amb un simple gest com donar medul·la, només penses en què arribi el dia i que facin el que hagin de fer. Gràcies al gran equip de metges i departament d'oncologia de l'Hospital Reina Sofia de Còrdova, ens van explicar tot fil per randa, els pros i els contres i t'adones que al final és menys del que en principi penses.

Un cop ja al quiròfan, em van posar anestèsia i em van dir compte fins a 10 i recordo que em vaig quedar en el 3, no recordo el 4. Segons em va comentar el doctor que em va operar, em van realitzar 8 incisions a la zona lumbar i d'aquí em van extreure les cèl·lules necessàries per donar-les al meu germà. Normalment treuen 750 ml, però que com del meu cos sortia bé, van decidir treure una mica més (995 ml) perquè millor que sobri que falti.

Jo no recordo res, simplement que a l'estona em vaig despertar amb un lleuger dolor a la zona lumbar (semblant a quan t'adones algun cop o caus de cul) i em va durar 3-4 dies. 15 dies de baixa per prescripció mèdica, però en una setmana ja estava fent vida normal i esport.

Després tot va anar rodat, van començar a pujar els nivells per sobre de 500 (valor límit per pensar que la medul·la ha calat sola) i a poc a poc va començar la millora.

7 anys després des del trasplantament, ell fa una vida completament normal (i fins i tot arribaria a dir que està millor que abans) i jo puc gaudir al costat d'ell del nostre esport favorit, el ciclisme.

Des d'aquí animo a tothom a què passin a formar part del banc de donants. Tan simple com una extracció de sang (igual que la que et fan quan et treuen sang per a un reconeixement mèdic).

PD: Si de nou fos afortunat de poder donar medul·la i tornar la vida a qualsevol altra persona, no ho dubtaria ni un sol segon.

Salutacions.