Ángela
Hola a tots,
Vaig ser diagnosticada de limfoma de Hodking al novembre de 2013. Tenia 26 anys.
Em vaig notar un bony al coll i em va semblar estrany així que l'hi vaig ensenyar a la meva mare, que és infermera, i vam anar al metge del centre de salut. El meu metge va dir que l'haurien de revisar a l'hospital el més aviat possible així que vam anar cap allà i ràpidament m'ho van veure.
Recordo aquell dia com si fos irreal, com si estigués somiant. Crec que ningú està preparat perquè li diguin que té càncer, i molt menys quan ets jove i no hi ha hagut cap cas de càncer a la teva família. Em van notar els ganglis molt inflamats i em van fer una radiografia de tòrax a urgències. Van veure una massa al mediastí. Estava clar que era càncer, però encara no se sabia de quin tipus.
No ens ho esperàvem, i partir d'aquí va començar l'etapa que per a mi va ser més dura: la incertesa de no saber què era el que tenia i quin seria el següent pas. Després de diverses proves, inclosa la biòpsia d'un gangli, es va confirmar que era limfoma de Hodking, i va ser una bona notícia, perquè les estadístiques de recuperació són molt bones. Aviat vaig començar el tractament amb quimioteràpia, que en el meu cas van ser sis cicles: dues sessions a cada cicle cada dues setmanes, és a dir sis mesos de quimioteràpia.
Al principi va ser dur perquè no sabia què podia trobar-me o com me’n sortiria. Després se’m va començar a caure el cabell i això també va ser difícil d'encaixar, però a poc a poc vaig començar a afrontar el tractament com una carrera de fons i un compte enrere. Cada sessió de químio era un pas més a la meva recuperació. Tenia un calendari on tatxava cada dia que afrontava una sessió. També em vaig fer un cartell que vaig col·locar a la paret just al davant del llit per veure-ho bé.
Vaig decidir mantenir-me ocupada, i tot i que vaig haver de deixar de treballar perquè no tenia prou energia, em vaig centrar en acabar el projecte del màster que estava estudiant en aquell moment i també vaig estudiar anglès. Vaig tenir la sort d'estar acompanyada per la meva família, amics i els meus companys de treball, que es van portar genial amb mi. Malgrat el cop, vaig descobrir tot l'amor de la gent propera, i va ser molt important per a la meva recuperació perquè no va ser un bon moment a nivell personal per a mi.
A meitat del tractament, una prova va confirmar que no quedava rastre de malaltia, i malgrat vaig haver d'acabar el tractament de quimioteràpia, i després vaig tenir 20 sessions de radioteràpia, va ser bufar i fer ampolles. Com si hagués tingut una capa negra sobre el meu cap i de sobte es caigués i el sol brillés amb més força que mai. Mai van faltar al meu costat meus pares, donant-me tot el seu suport i el seu amor, i els meus amics i la família fent-me costat i distraient-me. També vaig coincidir amb dues noies que estaven passant un limfoma de Hodking a l'hospital, i ens explicàvem batalles entre sessió i sessió.
Aquesta experiència va ser molt dura, però també va canviar la meva vida sencera, per a bé, doncs va ser una injecció d'energia i de ganes de viure, i tot ho vaig obtenir gràcies a aquest cop. La meva escala de valors es va refer, les pors se'n van anar, i el sol es va quedar. Amb el temps van començar les revisions, i hi ha hagut ensurts, però res de què preocupar-se, per sort. Ara és un tràmit, tan trivial com passar la ITV del cotxe. Després de tot això, vaig anar a viure a Anglaterra, on he estat durant tres anys i on m'he oblidat del que és dolent, he viscut la meva vida i he conegut al que espero sigui el futur pare dels meus fills. A tots i totes els que estigueu passant per això, molt d'ànim, no tireu a tovallola, vosaltres podeu amb això i amb molt més. Envolteu-vos de bona gent, que us entretingui i us parli de qualsevol cosa menys de càncer, busqueu maneres d'ocupar el temps i intenteu gaudir el màxim possible, descanseu i tingueu paciència. El cansament i el malestar passarà, i el cabell us sortirà fort, brillant i preciós i tot això serà un malson del que no us recordareu, us ho prometo. Un cop m'ho van dir i no m'ho vaig creure. Us prometo que és veritat.
Milions de petons i molts ànims per tots i totes!