Àngela

"El 27 de novembre de 2017 em van diagnosticar leucèmia promielocítica aguda, un tipus de leucèmia mieloide aguda.

Tot va començar el 24 de novembre, estava treballant i van trucar per dir-me que alguna cosa no havia sortit bé a l'analítica que m'havien fet el dia anterior. Feia uns mesos que no em trobava gaire bé i estava perdent molt de pes. A l'analítica sortia que tenia anèmia i poques defenses, així que em van dir que havia d'anar a l'hospital per repetir-la i veure si estava tot bé. 

La veritat és que en aquell moment no vaig pensar que fos res greu, "potser em posen una mica de sang i cap a casa" , em vaig dir a mi mateixa, fins i tot vaig acabar el meu torn abans d'anar a urgències de l'Hospital del Mar.  Aquella mateixa tarda celebràvem l'aniversari d’una amiga, anàvem a fer un tast de vins i després a sopar alguna cosa. Tenia unes ganes enormes, ja que estaven passant altres coses a la meva vida i necessitava sortir i estar amb els meus amics més que mai.

Malauradament, aquell mateix divendres vaig ingressar a una habitació de pressió positiva, que són les habitacions on hi ha menys risc d'infecció pel pacient, doncs resulta que el meu cos no tenia defenses. Els metges d'urgències em deien que l'especialista els havia dit que m’havia de quedar ingressada a aquella habitació tot el cap de setmana perquè no volia posar en risc la meva salut. Qualsevol cosa que agafés, per petita que fos, podia posar-me en perill. Jo no entenia res, no em trobava tan malament, que estava passant?

Aquell cap de setmana va ser una incògnita. Jo intentava fer broma, no preocupar-me i, per descomptat, no vaig mirar per internet que podia ser el que m'estava passant. Per fi, vaig veure a la metgessa que havia estat amb mi durant l’ingrés, va informar-me que fins dilluns no podien fer-me l'aspirat medul·lar. Volien veure si el que no funcionava era la fàbrica de la sang, com ella es referia a la medul·la, o si era una altra cosa.

Aquell dilluns em van fer l'aspirat medular. No negaré que vaig passar-ho molt malament, no és una sensació gens agradable i van haver de punxar-me quatre vegades perquè no sortia prou mostra per tenir uns resultats fiables. Al cap d'una estona, tot el meu món es va parar: els metges em van explicar que tenia leucèmia i que havíem de començar amb el tractament aquell mateix dia. Van explicar-me els efectes que podia tenir el tractament i com funcionava normalment. L'endemà, després de reunir-se, van dir-me que el tractament no seria una quimioteràpia normal, seria un tractament amb triòxid d'arsènic.

Vaig estar tancada a aquella habitació 73 dies per poder-me desfer del “monstre”. A l'habitació només podien entrar d'un en un, vestits amb guants, mascaretes, bates i sense poder-me tocar, però, així i tot, durant aquells mesos la meva família i amics feien torns per poder visitar-me. Tots ells em van ajudar a aguantar els efectes secundaris i la desesperació per no poder sortir de l’habitació durant tant de temps.

Ara toca la fase de consolidació, i és que encara cal continuar lluitant per estar segurs que no tornarà. Sé que algun dia, i entre tots, aconseguirem que ningú necessiti matar monstres mai més."

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:26