Anna
L’Anna és una noia de 27 anys acabada de sortir de la universitat amb la carrera de disseny gràfic a la butxaca. Només sap ella l’esforç que ha fet combinant els estudis amb una feina de monitora de natació a la piscina municipal del seu poble. Una noia molt esportista: basquet,pàdel, natació... i mai amb un “no” per aningú. Amiga dels seus amics i estimada per la seva família.
La seva vida i la dels seus va canviar l’1 dejuliol del 2015 quan li van diagnosticar una leucèmia.
L’Anna és la meva germana.
Feia mesos que no es trobava bé, i no sabien veure què tenia. Donada la casualitat amb el final dels seus estudis tant ella com nosaltres pensàvem que li sortia tot el cansament acumulat, però un cap de setmana va agafar una forta febrada que no hi havia manera de fer baixar, la qual cosa va fer que anéssim a urgències al’hospital on després de moltes proves ens van donar la notícia.
La van traslladar a l’hospital Clínic de Barcelona i allà ens esperava un mes d’ingrés, amb tractament i moltes incerteses.
Els metges ens van explicar a la família elque estava passant, estàvem descol·locats i perduts. Ens van donar la informació sobre la malaltia i el tractament que li farien en el seu cas i ens van dir que seria llarg i dur però que la curarien. Per començar, durant el mes de juliol li farien dues sessions de quimioteràpia amb un període de repòs el mig. En començar el tractament van controlar la febre.
Ella estava dèbil il ’únic que pensava era en curar-se. Amb molta força i coratge va anar tirant endavant amb tot el que li anava venint. I nosaltres al seu costat en tot moment; els pares, les germanes i en Lluís, la seva parella, ens anàvem combinant i no la deixàvem sola ni de nit ni de dia.
Els metges ja ens van advertir de la pèrdua de cabell 10 dies després de la primera quimio. Amb l’avantatge de tenir una germana perruquera, vam començar un procés progressiu de la tallada del cabell. Ella portava una melena llarga i per tant el primer pas va ser un tall per sota l’orella. Després de pocs dies ja vam fer-homés curtet.
Estava tot el dia el llit, ja que la quimioteràpia li havia afectat els intestins i l’hi administraven el menjar pel catèter, no es podia moure; quan ho feia patia molt mal.
Feia calor, tot i que tenia una habitació perella sola amb una finestra que es podia veureel carrer i la vida dels veïns del bloc de pisosde davant i l’aire condicionat a totdrap.
Anaven passant els dies,els intestins es van anar posant millor i ja teníem la primera sessió de 7 dies de quimioteràpia feta. S’anava acostant el dia que començarien a caure els cabells i l’Anna intentava no donar importància a una cosa que sembla que no però per una dona pot tenir-ne molta. Cada dia que passava s’anava tocant el seu cabell per veure si era aquell el dia que n’hi quedaven a la mà.
Quan va arribar aquell dia em vademanar que li passés la màquina i vaig passar-li el numero 3 deixant la part de l’alt una mica més llarga per no passar-la directe el zero. Quan vaig marxar ho vaig fer amb el cor encongit, sabia que no li agradaria.
Passats dos dies vam haver de passar-la al zero, ja que la caiguda es va accelerar i li quedaven els cabells petits al llit i a la roba i li punxaven.
Recordo que va ser un moment dur per mi i per ella segur que també. Vam intentar fer-ho d’una manera divertida i vam jugar deixant una cresta abans de rapar del tot. Un cop va tenir el cap ben rapat, la vaig mirar als ulls i la vaig abraçar: tot i notar-se que estava malalta, estava guapíssima. Li ressaltaven uns ulls grossos i verds de mirada intensa i un cap rodonet i ben definit ens feia veure que li quedava bé, cosa que ella no apreciava.
Ella tenia molt clar que no volia portar perruca i entre tots vam estar buscant mocadors,turbants, gorres... vam visitar un munt de botigues buscant coses que li poguessin agradar, per Internet, catàlegs... després de provar algunes opcions va decidir que per estar a l’hospital aniria sense res, amb el cap pelat.
Un cop recuperada de la sessió de quimioteràpia, el dia 1 d’agost la van deixar marxar una setmaneta a casa. Va sortir de l’hospital amb una gorra negra amb visera que era molt el seu estil casual.
Després d’uns dies a casa gaudint de la llibertat, el poble, la família i els amics va tornar a ingressar cinc dies al Clínic per fer una altra sessió de quimioteràpia, aquest cop més suau. Quan van passar aquests dies es va instal·lar al pis d’una cosina a Barcelona, ja que havia d’estar prop de l’hospital. Va marxar amb una ronyonera que li anava subministrant el medicament i cada dia rebia la visita d’una infermera que li recarregava.
Els dies anaven passant i ella encara molt dèbil s’anava trobant millor, podia sortir al carrera caminar una mica... sempre vigilant no anar a llocs on hi hagués molta gent.
El final de l’estiu ens van dir que s’havia de fer trasplantament de medul·la, cosa que ja sabíem que tard o d’hora necessitava, però que no podíem esperar gaire.
Van estar buscant donant 100% compatible en el banc de donants mundial, però de 25 milions de donants no hi va haver sort. Per tant l’altra opció era el donant parentat. Ens havien fet les proves a les dues germanes i als pares. La casualitat és que la germana petita i jo som 100% compatibles, però amb l’Anna, que és la germana del mig, tenim una mica més d’un 50%.
Per sort la recerca de la leucèmia ha avançat molt, molta part gràcies a la Fundació Josep Carreras, i fa uns anys estan fent trasplantaments amb molt èxit de donants que no són 100% compatibles.
Per tant van estudiar el cas i van decidir que la millor donant per l’Anna era la Maria, la germana petita.
Van començar a fer tota mena de proves ala Maria i quan van comprovar que estava perfectament bé de salut li van fer l’extracció.
Per la Maria era una satisfacció molt gran poder formar part de salvar la vida de la seva germana.
Durant aquell temps l’Anna havia pogut estar a casa seva i li havien començat a créixer elscabells, desprésd’haver-li afaitat amb Gillette unes quantes vegades perquè tenia clapes.
El dia 1 de novembre va tornar ingressar a l’hospital Clínic, aquest cop a una habitació aïllada, sense finestra i amb dues portes de vidre que per poder entrar primer s’obria una i un cop tancada s’obria l’altre. Un llit, una butaca per l’acompanyant, una tele, una pica quasi enganxada el llit i un mini lavabo on hi havia el vàter i una dutxa que trobaves només obrir la porta corredora.
Aquesta vegada no podíem quedar-nos durant la nit, així que allargàvem les tardes i ens acomiadàvem d’ella a través del vidre llençant-li un petó i desitjant-li bona nit. Tot i marxar amb recança, sabíem que estava en bones mans, que infermers i auxiliars la cuidarien amb molt d’amor.
Li van col·locar el catèter per fer el trasplantament amb la mala sort que li van provocar un pneumotòrax en el procés. Va estar dues setmanes per curar-se i poder començar la quimioteràpia i radioteràpia que li havien de fer abans del trasplantament.
Amb la quimio li van tornar a caure els cabells, els dos centímetres que li havien crescut els vam haver de tornar a rapar, però aquest cop vaser diferent, tant per ella com per mi ja s’havia convertit en una cosa normal.
Va arribar el dia que estava preparada per rebre la medul·la de la Maria. La van preparar a la mateixa habitació i li van connectar una bossa d’un color grogós que li anava entrant pel mateix catèter.
A partir d’aquell moment només hi podia haver una persona a l’habitació amb ella i abans d’entrar ens havíem de desinfectar les mans i posar una mascareta.
Els primers dies es trobava bastant bé, fins que un bon dia es va paralitzar d’un mal molt fort a la part superior del tronc, no es podia moure del llit del dolor que sentia, se’ns trencava el cor veure-la passar per aquests moments detant mal. Una pericarditis aguda. Una cosa“normal” dels efectes de la quimio.
Quan va estar millor, la deixaven anar a caminar per la planta de baix on hi havia un llarg passadís en forma de “u”, del qual ella ja en tenia els quilòemtres calculats depenent de les “us” que caminava juntament amb el seu company i un pal del qual hi havia una o més màquines endollades que no deixaven de passar-li medicament.
El que li havien fet era una cosa molt seria,fins i tot li va canviar el grup sanguini. Li havienfet un reset del seu cos i ara era com un bebè amb les mateixes defenses que tenen aquests quan neixen.
L’ Anna havia tornat a néixer.
Després de passar 41 dies en aquella habitació que el més semblant a la llum del sol era el que podia veure en una gran foto d’un paisatge que hi havia a la paret que s’ il·luminava quan encenies un interruptor, els quilòmetres fets en aquell llarg passadís i les hores passades a la saleta sempre plena d’amics i familiars, li van donar l’alta.
Aquest cop ens vam instal·lar a un pis que ens van deixar a la Bonanova i allà vam intentar crear un ambient acollidor i familiar perquè l’Anna se sentís bé. Ara uns, ara els altres, sempre estava acompanyada.
Allà vam passar les festes de Nadal i a finals de gener ja la tornàvem a tenir al poble on ella necessitava estar per estar millor.
Li havien detectat el citomegalovirus i li posaven un medicament, cada dia fins que per poder ser més lliure va aprendre aadministrar-s’ho ella mateixa.
Durant mesos va haver d’aguantar molts viatges a Barcelona, moltes hores d’espera que es feien eternes, moltes bosses de sang, de plaquetes i tot un llarg etc. que només ella sap.
Quan van tenir el virus controlat tot va canviar, li van treure la PIC que portava el braç i el medicament se’l podia prendre oral, juntament amb totes les altres pastilles que a poc a poc li anaven reduint. Ara era lliure.
Actualment fa 6 mesos del trasplantament de medul·la i podem dir que l’Anna està bé. Encara recuperant-se, però a poc a poc comença a refer la seva vida: va a la piscina, fem ioga, camina...
Vull donar les gràcies a tota la gent; família,amics, coneguts, no coneguts, companys... per totel suport que ens heu donat a nosaltres i sobretot a l’Anna. Ella ens ha demostrat dia rere dia que és una gran lluitadora, una persona plena de força i sobretot amb moltes ganes de viure.
Gràcies a la gent que s’ha fet donant de medul·la amb l’esperança de ser compatibles amb l’Anna, no ha pogut ser, però si un dia teniu la sort de poder salvar una vida segur que serà el més bonic que haureu fet mai.
Així és com una vida plena de salut, projectes, il·lusions, somnis, objectius... un bon dia es veu colpejada per un fenomen anomenat càncer.
Aquesta història és un petit record del que hem viscut durant aquesta etapa de les nostres vides, un trasbals que per desgràcia passa a moltes famílies de tot el món. D’aquesta experiència he pogut afirmar l’amor incondicional per les meves germanes. Tot i la pena, ràbia i patiment viscut aquest temps, n’hem tret una cosa positiva i és la unitat i la força de tota una família.
