Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Antonio Díaz

Portava sent donant de sang alguns anys ja, quan en una d'aquestes ocasions en la qual vaig anar a donar vaig veure un cartell informant de que en breu hi hauria una xerrada al meu poble, sobre el procés de donació de medul·la. Vaig acudir per informar-me de com era allò, no sense una mica de recel per aquella llegenda urbana de que "et punxen l'esquena".

En aquella xerrada vaig escoltar a un senyor que havia donat només uns mesos després d'haver entrat en la llista de donants, parlava d'allò amb tanta satisfacció personal i tanta il·lusió que va ser la empenta que necessitava per decidir-me. També haig de dir que aquí va ser on vaig escoltar per primer cop el terme afèresis, i és cert que això va ajudar també a que em decidís i em va tranquil·litzar saber com funciona aquest procés.

Vaig fer-me el tipatge quan vaig tenir l'oportunitat a l'any 2002, i allà va quedar, fins que l'estiu de 2011 es van posar en contacte amb mi per dir-me que possiblement fos compatible amb un receptor.

Al novembre de 2012 vaig fer-me la última prova, i al gener de 2013 em van trucar des de la Fundació per comunicar-me que era totalment compatible amb el receptor, i que si volia seguir endavant amb el procés... Què si volia? Per descomptat que volia! Saber que algú pot seguir entre nosaltres gràcies a mi, com no!

Entre el treball i la vida quotidiana no em va donar temps a pensar molt en tot el que passaria i crec que no era molt conscient de què és el que anava a realitzar. Crec que no ho vaig ser fins al dia de la afèresis.

I per fi va arribar el dia.

Va començar l'afèresis, estava tranquil, encara que sense ser molt conscient del que estava fent, però llavors vaig veure la meva parella al meu costat, com em mirava, amb quin orgull i tendresa. Ella sí sabia què era el que estava fent, la importància que això tenia i l'alegria que de debò havia de sentir per ser tan afortunat de poder ajudar a algú a seguir vivint. Tot això em va començar a obrir els ulls per adonar-me del què estava fent realment.

I em va passar una altra cosa. Quan estava acabant el procés, va entrar una senyora que havia rebut el trasplantament crec que el dia abans. No us imagineu com em va mirar aquella senyora. No vam parlar, però no va fer falta: la seva forma de mirar-me i els seus ulls ho van fer tot. En la seva mirada es veia agraïment, afecte i il·lusió cap a mi perquè em tenia davant, com agraint a la seva ànima bessona de medul·la, aquesta persona anònima que havia tingut el mateix gest desinteressat cap a ella que en aquests moments com jo estava tenint cap a una altra persona.

Va acabar tot i ens vam anar a casa amb la satisfacció d'haver ajudat tant com va ser possible a algú anònim, i ja conscient de la importància del que havia fet, i de l'afortunat que era per haver-ho pogut fer.
Dir que tant la Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia i REDMO - Registre de Donants de Medul·la Òssia, i l'Hospital Virgen del Rocio de Sevilla, i tots els seus professionals ens van ajudar en tot el possible tant abans com durant el procés, i van estar atents a quant vam poder necessitar i informar-nos sobre qualsevol dubte.

Espero i desitjo de tot cor que qui hagi rebut aquesta petita part meva estigui millor i hagi sortit de la seva malaltia.

Pàgina web actualitzada 09/07/2019 16:37:28