Antonio

Hola, em dic Antonio, tinc 56 anys i sóc pacient de leucèmia mieloide crònica a l'hospital Duran i Reynals de Barcelona. Vaig ser diagnosticat al març de 1999 gràcies a una analítica demanada pel meu traumatòleg a causa de dolors cervicals i musculars. Els resultats van donar uns valors de glòbuls blancs de 125.000, així que em van derivar a l'hematòleg.

Després d'una punció medul·lar la notícia va ser que tenia leucèmia mieloide crònica. En aquell moment el primer que vaig pensar va ser en la meva dona i els meus fills i el que patirien amb la notícia, i no tant en el que m'anava a passar a mi.

El tractament en aquells anys era molt diferent de l'actual, sent Hydrea i Interferon el tractament a seguir. El pronòstic era d'entre 5 i 10 anys de supervivència. Les meves germanes i la meva mare es van realitzar el tipatge per a un possible trasplantament i no eren compatibles amb mi, però entre les meves germanes si ho eren al 100%, començàvem bé! Vaig estar a la recerca de medul·la al REDMO i tampoc hi va haver sort.

Van decidir que a l'agost d'aquest mateix any em realitzés una afèresi per tractar la meva medul·la per a un possible autotrasplantament. Vaig ingressar a l'hospital i vaig estar un mes; va ser bastant suportable malgrat la quimioteràpia i els efectes secundaris. Quan vaig sortir vaig continuar amb Interferon, un medicament amb uns efectes secundaris bastant dolents; era com si estiguessis sempre amb una grip, dolors musculars, tremolors a la nit i dècimes de febre. Així vaig estar fins al maig del 2002 quan vaig començar a trobar fatal i vaig caure en fase blàstica.

En aquell moment el protocol a seguir va ser Glivec i autotrasplantament. El 25 de novembre ingressava per al autotrasplantament, amb tractament de quimioteràpia molt forta, vòmits, mucocitosis, infecció de catèter, febre alta, càmera d'aïllament... El 5 de desembre em van fer la infusió de la medul·la i, després de pujar les defenses, el 24 de desembre em van donar permís per passar el cap d'any a casa.

Després de l'autotrasplantament vaig tenir una recuperació lenta, continuant amb el tractament de Glivec, així va ser fins a l'any 2010, quan vaig tenir resistència i vaig canviar a Tasigna fins a l'actualitat, prenent uns 600 diaris.

Durant aquests gairebé 18 anys he conegut companys de batalla que són família i que omplen també la meva vida i és amb el que em quedo d'aquesta malaltia.

Moltes gràcies a la meva família i amics per estar sempre amb mi.

Abraçades a tots, molta força i positivitat!

LA VIDA NO ACABA AMB UN DIAGNÒSTIC, AJUDA'NS A CONTINUAR.

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:15