Antonio
La Beatriz, una noia andalusa de 22 anys, ens explica la història de l’Antonio, la seva parella, a qui van diagnosticar leucèmia aguda:
“L’Antonio té 22 anys. Fa uns anys es va començar a sentir cansat sovint: caminava una miqueta i de seguida havia de parar a descansar. Així van passar un o dos mesos. Ho atribuïa al fet que tenia al·lèrgia, però es negava a anar al metge, no li agradaven els hospitals. Estava una mica pàl·lid, i jo, la seva parella, com a bona estudiant de medicina que tendeix a diagnosticar de qualsevol malaltia a tota persona que l’envolta, vaig pensar que tindria una simple anèmia, doncs últimament no estava menjant molt sa. Mai se'm va passar pel cap que pogués ser una malaltia greu, doncs el seu aspecte era genial, tan guapo com sempre;)
Fins que la seva mare el va obligar a anar al metge. Va entrar un divendres 1 de maig de 2011 per la porta d’urgències de l'Hospital de Jaén, i el dilluns 4 de maig, em va comunicar per telèfon (tots dos vivim a Granada) el seu diagnòstic: Leucèmia Limfoblàstica Aguda. Vaig reaccionar automàticament dient-li que agafava el primer autobús i em plantava a Jaén però em va dir que no podia entrar ningú, que l’anaven a aïllar.
Després de diversos dies en estat de xoc (penso que aquests han estat els pitjors dies de la meva vida) vaig aconseguir que em deixessin anar a veure’l. Des del principi ell va demostrar molta força, valentia i sobretot optimisme. Crec que això l’ha ajudat moltíssim a superar tota aquesta situació. Em va dir que des de la primera nit que va passar en aïllament, va saber que se’n sortiria, i així ha estat.
Li van fer 7 cicles de quimioteràpia en total. Cada divendres jo agafava l'autobús des de l'estació d'autobusos de Granada, i anava a Jaén per passar amb ell el cap de setmana. Crec que no vaig faltar ni un, o almenys això vaig intentar. En època d'exàmens m’emportava els meus apunts, i allà estudiava amb ell. No m'importava estar tot el dia amb pijama, un gorro i una mascareta a la boca (doncs totes les coses alienes al box es consideraven una font perillosa de gèrmens, i havíem d'anar molt tapats per protegir-lo a ell). La veritat és que recordo aquells dies que vaig passar en aïllament amb ell molt macos. Ho passàvem genial, aïllats els dos, i amb la visita cada hora d'una infermera, auxiliar o metge. Portava fatal el tema dels menjars, odiava el menjar de l'hospital i cada vegada volia menjar menys. Trobava a faltar el menjar de casa seva, sobretot les patates fregides, no parava de pensar en menjar alguna cosa de fora de l'hospital. Crec que els mesos que va estar en aïllament s'ha llegit més llibres que en tota la seva vida. Això, juntament amb la televisió i l'ordinador, l’ajudaven a passar el temps.
Així van passar 7 cicles. Aprofitàvem els descansos entre cicles per sortir a menjar (patates fregides també), divertir-nos, que gaudís de l'aire lliure i de la vida en general!
No trobaven donant de medul·la òssia (des del principi els metges ens van dir que seria necessari un trasplantament de medul·la per a la seva curació) però malgrat això no vam perdre l'esperança. Es va contemplar la possibilitat d'utilitzar cèl·lules mare de cordó umbilical però per la seva mida (és un noi gran) no era viable. Finalment se li va realitzar un trasplantament de progenitors hemopoètics haploidèntic amb la medul·la del seu pare. El trasplantament es va realitzar a Còrdova, sense cap complicació. Tots sabíem lo fort que és l’Antonio!!!!
Fins al dia d’avui tot ha anat genial. L’Antonio es troba perfectament bé. Està sent vacunat i últimament les visites a l’hematòleg estan espaiant-se en el temps. Ja no pren pastilles. Ha tornat a reprendre els seus estudis (Enginyeria de Telecomunicacions), i ha tornat a fer esport, de tant en tant juga al bàsquet que tant l’apassiona, fins i tot s'ha atrevit a iniciar-se amb el pàdel al qual juga de forma regular. En definitiva, es troba perfectament, i tots els que l’envoltem estem molt feliços i orgullosos d'ell. També estem molt agraïts a l'equip mèdic tant de Jaén com de Còrdova que tan bé s'han portat. És d'agrair la proximitat amb la qual l’han tractat en tot moment. Ha estat un parèntesi en les nostres vides però junts hem pogut amb la situació. Ens ha ensenyat a apreciar més les petites coses, i a gaudir de les persones a les quals estimem.
Finalment dir-li (encara que ell ja ho sap) que estaré donant-li suport en tot el que necessiti, que em té al seu costat per tot, i que encara que ha estat un any una mica estrany, dur a vegades, ha estat una experiència que ja no canviaria per res doncs m'ha fet ser millor persona i m'ha donat moltes lliçons de vida. Que l’estimo, i que estic molt orgullosa d'ell per la força que ha demostrat tenir i que ens ha donat als que l’envoltem, fins i tot en moments en els quals havíem de donar-la-hi nosaltres a ell. Després d'això, només queden coses bones per passar-nos!!”
Beatriz