"Hola,

Em dic Araceli i tinc 22 anys. Vull compartir amb tots la meva lluita contra la leucèmia.

Tot va començar el Nadal de 2010. Duia unes tres setmanes amb angines i per més que el metge em donava antibiòtics, no remetien sinó que anaven cada vegada a pitjor.

El 21 de desembre vaig anar a urgències on em van fer la primera de les mooooltes analítiques que vindrien després. Després de proves i més proves, aquell dia va venir a veure'm un hematòleg que em va dir que havia vist alguna cosa una mica estranya a la meva sang i que volia repetir-me l'analítica a primera hora del matí. Ja em va comentar que no sabia si podria ser una leucèmia o una infecció molt forta.

Ufff! Quan vaig sentir aquella paraula referint-se a mi... No puc explicar-vos el que vaig sentir però, entre d'altres coses, moltíssima desesperació. Per desgràcia sempre pensem el pitjor i em vaig tancar en banda pensant que el que jo tenia era càncer encara que no s'havia comprovat al 100%.

Finalment em van fer el meu primer aspirat de medul·la el dia 22 de desembre i em van confirmar que tenia una leucèmia mieloide aguda amb inversió del cromosoma 16. Quina loteria em va tocar a mi aquell any! El dia 24 vaig entrar a quiròfan perquè em col·loquessin el meu primer reservori i vaig començar amb la quimioteràpia.

L’Araceli durant un dels ingressos.

Quan et diuen que tens una malaltia com aquesta se't passen pel cap moltíssimes coses però des del primer moment jo tenia molt clar que lluitaria molt, que no pensava rendir-me i que me’n sortiria fos com fos.

Tot semblava també molt més fàcil tenint al meu costat a la meva parella, a la meva millor amiga, a la meva mare i a la meva germana cada dia. Els dies van anar passant i, després del primer cicle de quimioteràpia, vaig aconseguir la remissió completa. Bones notícies finalment! Però encara quedaven dos cicles més de tractament de consolidació.

Al acabar-los, la meva hematòloga em va dir que havia de fer-me un trasplantament de medul·la òssia autòleg (de les meves pròpies cèl·lules) com a forma de prevenció i així ho vaig fer el maig de 2011. La veritat és que va ser dur. Quan estàs immersa en alguna cosa així hi han dies o moments en els quals penses que el teu cos ja no té forces per seguir lluitant però tanmateix segueixes endavant fins que per sort comences a sentir-te millor i canvia de nou la teva manera de pensar.

Després del trasplantament els meus nivells no es recuperaven. Em vaig quedar estancada amb nivells molt baixos i amb necessitat de transfusions molt sovint fins que finalment, el setembre de 2011, vaig tenir la meva primera recaiguda. Una altra vegada se’m va caure el món a sobre i aquell cop sabent el que m'esperava. El que fins ara era “una leucèmia de bon pronòstic” es va convertir en una “de mal pronòstic” per la recaiguda.

L’Araceli, amb la seva germana, la Lourdes.

Em van ingressar de nou per un altre cicle de quimioteràpia i després de realitzar-li les proves de compatibilitat a la meva única germana i veure que no era compatible es va iniciar la recerca de donant no emparentat a través de la Fundació Josep Carreras.

Finalment, després de dos mesos… va aparèixer el meu donant! No podia expressar la felicitat que sentia al saber que algú em retornaria la vida desinteressadament.

També va néixer la que és la meva neboda i fillola, l’Ainhoa, un altre motiu més perquè les meves ganes de viure i de veure-la créixer fossin més fortes que qualsevol malaltia. Però just als pocs dies de saber que tenia donant vaig tenir la meva segona recaiguda. Una altra vegada calia començar de zero! Però aquest cop amb més pressa que mai.

Em van posar de nou un cicle de remissió en el Complex Hospitalari de Pontevedra i quan encara estava en aïllament sense neutròfils van procedir a traslladar-me al Complex Hospitalari Xeral Cíes de Vigo per començar amb el tractament pel trasplantament abans que la malaltia reaparegués.

En qüestió de cinc hores em vaig veure en un hospital en el qual mai havia estat, amb gent a la qual mai havia vist i sense forces físiques per afrontar el que se'm venia a sobre. De nou quimioteràpia i aquesta vegada també radioteràpia (que no m'havien posat mai) i el dia 7 de març de 2012 em van transfondre VIDA en forma de cèl·lules mare del meu donant.

Si el trasplantament autòleg havia estat dur, aquest, després de tants cicles de quimioteràpia i les meves lentes recuperacions, ni us ho explico. Però després de tres mesos hospitalitzada finalment em van donar l'alta. Estava molt feble i no tenia gana ni ganes de res però almenys estava a casa, en el meu llit. A poc a poc les analítiques van seguir millorant, el meu estat físic també i amb el pas dels mesos la medicació va anar desapareixent fins a ser gairebé inexistent.

En el camí he hagut d'ensopegar i caure moltes vegades, i en cadascuna s'ha produït una nova ferida que ha deixat marca però el millor de tot és que tenim la capacitat d'oblidar, o almenys jo ho faig. En aquests dos darrers anys de la meva vida he après a valorar el que de debò importa en aquesta vida que és la salut i a viure el dia a dia sense preocupar-me per ximpleries. L'única cosa que li demano a cada dia és gaudir i ser feliç.

L’Araceli, actualment.

Òbviament he passat per moments dolents però aquests prefereixo oblidar-los i quedar-me amb l'afecte que m'han donat els meus metges, infermeres i altre personal hospitalari; amb l'amor i la paciència de la gent que ha estat i està amb mi durant tot aquest temps i, per descomptat, amb la gent que he conegut en aquest camí patint el mateix que jo.

Aquesta etapa de la meva vida la guardo com una experiència més, igual que altres persones tenen altres coses que recordar o que viure.

Explicant tot això vull ajudar a aquesta gent que està encara començant i no sap molt bé com afrontar aquesta malaltia. Simplement a aquestes persones els dic que lluitin, que tinguin molta paciència i que treguin forces d'on sigui. Perquè encara que hi ha dies que sembla que tot acaba, jo us dic per la meva pròpia experiència que es pot. Aquí estic dos anys després explicant-ho i molt feliç d'estar on estic.

Aprofito per agrair a la Fundació Josep Carreras la tasca que realitza i animo a la gent que es faci donant de medul·la òssia ja que és un procés sense dolor i estàs salvant-li la vida una persona que et necessita a TÚ.

Jo no sé el que sent una persona que ha donat medul·la, però si que sé el que sent una persona que ha rebut aquesta donació i li han tornat la vida que havia perdut. En el meu cas dia a dia em desperto agraint-ho infinitament i cada vegada que veig alguna cosa relacionada amb el país del meu donant se'm posa la pell de gallina. No sabria explicar bé amb paraules la sensació que produeix però és increïble. Siguis on siguis gràcies per oferir-me aquesta oportunitat.

Els meus plans de futur… Doncs simplement recuperar els meus estudis, ser feliç i sobretot VIURE”.

Araceli