Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Ares

Hola em dic Ares i volia explicar-vos la meva història. Tot va començar el 6 agost de 2015 quan estava treballant, em sentia cansada i amb un dolor al pit. Vaig decidir anar al centre mèdic més proper. I tal qual vestida vaig sortir, pensant que estava agafant un refredat. La meva família vivia a Barcelona. Quan vaig entrar a la consulta tot estava bé però el metge em va preguntar que quant feia que no em feia unes anàlisis perquè estava molt groga. Jo em vaig quedar una mica sorpresa i em va dir "mira en farem unes d'urgència per si de cas".

La cara que tenia quan va tornar no era normal. Simplement em va dir "no pots marxar d'aquí, vindrà una ambulància i et portarà a l'hospital. Tens una anèmia enorme que no sé com et mantens en peu. I l'anàlisi et surt molt alterada. Alguna cosa passa ". Em vaig espantar molt. Tal qual va venir una ambulància i em va portar a l'hospital. Allà em van ficar en un box i em van dir que havia d'esperar a l'hematòloga al matí perquè no tenien servei a urgències. La meva família va venir i van decidir traslladar-me a l'hospital de la Vall d'Hebron, allà sí que hi havia un hematòleg d'urgències.

Recordaré sempre aquella nit: proves i més proves, aspirat medul·lar (jo, que ni sabia que es podia punxar allà), etc. La notícia me la van donar al dia següent a les tres de la tarda. Estàvem jo i el meu cunyat. "Tens una malaltia a la sang, tens leucèmia limfoblàstica aguda amb el cromosoma Ph+". Necessitava un trasplantament si o si. El primer que vaig dir va ser: "em moriré?". I el metge em va respondre: "Ares, et farem un tractament de curació". Crec que no vaig ser conscient del que m'havia dit, ni tan sols vaig plorar. Va ser horrorós dir-ho als meus pares i la meva germana. Mai penses que et pot passar a tu. Al dia següent em van posar el catèter i ja van començar el tractament de quimioteràpia, pel qual vaig estar ingressada un mes. Va ser molt dur ja que vaig haver de triar entre començar el tractament immediatament o no poder tenir fills. Crec que ni ho vaig pensar.

Gràcies a una companya que vaig tenir d'habitació aquest mes va ser molt suportable. Però és molt dur veure’t així d’un dia per l’altre. Sense temps per assimilar-ho. Mai vaig pensar en rendir-me, mirava a la meva família i no podia ensorrar-me. Tot va sortir molt bé. Després vaig estar ingressant cada setmana durant dos mesos. Les quimios eren molt dures. M’inflava, em va caure el cabell, tenia febres ... Però el que sí que tenia clar és que quan arribava a casa no era per estar-me al llit, me n'anava amb les meves amigues a passejar i fer el que fos. Bàsicament, intentava oblidar-me del que tenia i de veritat que va donar resultat. Estava forta i animada.

Vaig acabar el 29 de novembre i ja no tenia la malaltia: estava en remissió completa. Van decidir deixar-me tot el mes de desembre per poder estar amb la meva família. Vaig gaudir del Nadal i el cap d'any. Moltíssim. Tot aquest temps van estar buscant-me un donant de medul·la òssia ja que la meva única germana no era compatible. Per sort i gràcies a la Fundació Josep Carreras van aconseguir trobar a una persona al 100% compatible amb mi. Estava entusiasmada i alhora horroritzada de la por. Després d'estar un mes fora sense malaltia, tornar a ficar-me un mes o més en una càmera d'aïllament seria molt dur. A més, no sabia si sortiria bé, si tindria rebuig ... Tenia molta por. El dia 8 de gener vaig ingressar i el dia 14 em van fer el trasplantament. Tot va anar tan bé que el dia 30 em van donar l'alta. Vaig poder passar el meu 27 aniversari a casa. A dia d'avui ja fa 7 mesos que m'han trasplantat, estic molt contenta, molt animada i amb ganes de seguir lluitant fins a poder estar al 100%. Em queda un camí llarg però vaig a poc a poc. L'actitud és una cosa inimaginable. Així que simplement vull dir que mai ens esperem que ens passi alguna cosa així però, si ens passa, no hem de deixar de lluitar mai. I sobretot mai, mai hem de deixar de SOMRIURE.

Gràcies a tot l'equip d'hematologia de l'Hospital de la Vall d'Hebron. Especialment al Dr. Valcárcel, Dra. Inés, Dra. Laura Fox, Dra. Salamero, Dr. Guillem, bàsicament a tot l'equip pel gran, gran treball que fan.

A tots/es els infermers que gràcies a ells els dies són més suportables. Em deixo segur a moltes persones però no acabaria mai. Gràcies Fundació Josep Carreras.

I gràcies a les persones més importants de la meva vida: la família i els amics.

Ares

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:14