A la tercera va la vençuda, almenys això diuen. Aquest és el tercer any que -amb motiu de l'aniversari de la meva nena- publico el seu pla a la pàgina de la Fundació, el primer any amb amb prou feines quatre mesos de tractament i amb molta por, el segon en ple tractament i per fi aquest any amb ella ja guarida, la vida s'obre pas i venç al dolor, a la por, a tot.

Vull que el meu testimoni serveixi d'energia positiva per tots els pares que estigueu en ple camí, perquè visualitzeu el que us espera quan tot passi, perquè encara que sembli impossible, tot passa i arriben temps millors, temps sense quimios, sense pastilles... temps feliços.

El 29 de juny de 2011 rebem la terrible notícia: la nostra petita de dinou mesos, la nostra primera i única filla tenia leucèmia linfoblástica aguda risc estàndard tipus B, i per guarir-se hauria de fer un tractament durant dos anys, que de no funcionar deuria sotmetre's a un trasplantament de medul·la òssia. Hauria d'estar rebent quimioteràpia durant vint-i-quatre llargs mesos i ella només tenia dinou, surrealista total. En aquest moment bloqueig, ràbia i preguntes però sobretot por, molta por, la por cruel al fet que alguna cosa sortís malament.

Després de moltes punxades, al braç, port-a cath i per tot arreu, UCI per a puncions, aïllaments, baixades de defenses, corticoides... tot un rosari de coses amb les quals li feien passar unes rabioles impressionants i a nosaltres ens partien l'ànima. A aquesta malaltia jo l'anomeno la de la "soledat", perquè el primer que fa és aïllar-te de tot i de tots i et fiquen en una habitació amb mascareta, on fins als petons estan restringits, què cruel. Què difícil és veure com hi ha molta gent que vol ajudar-te i no pot fer res més que estar darrere del cristall, què difícil veure una petita acostumada a donar passejos al parc tancada en quatre parets lligada a un cable dia i nit, què dura la transformació física que sofreixen i que els torna gairebé irreconeixibles, inflats com a pilotes i sense pèl... Tot això és el negatiu i encara que ara ho recordi perquè va existir, ho tinc molt allunyat del meu pensament i és com que ja va passar i esborrat queda.

La part més positiva -i amb la qual em quedo- és la lliçó de vida que et donen aquests petits, ja que ells són els veritables responsables que els pares puguem tirar endavant amb aquesta situació. La meva filla necessitava riure tots els dies i no va haver-hi ni tant sols un que no ho fes. Jugar, tenir-se en peus en el llit saltant amb el cable posat, cantar... de tot vam fer en el nostre aïllament, més tard a casa i després en altres ingressos, perquè l'essència d'un nen és jugar i ho fan tots els dies en les circumstàncies que siguin. Tot això al costat de la seva fortalesa física va fer que aguantés tots els tractaments d'una forma espectacular, i a nosaltres ens va fer tot més suportable.

El 19 de juny, deu dies abans que es complissin els dos anys, va deixar de prendre la mitjana pastilleta que prenia a les nits, i el dimarts 18 va ser l'últim dia que li punxarien en al culet metotrexat, déu n'hi do, perquè això va així i d'un dia per a un altre deixes de prendre la medicació. En aquests mesos que porta sense prendre medicació li ha canviat fins al color de cara. D'energies segueix sobrada perquè no para i té molt d'aguant, no dorm migdiada... això ja ho feia abans. Els nens durant el tractament també estan a tope i això és boníssim.

Li vam fer una festa a l'estiu per celebrar la seva curació amb família i amics i hem participat a l'experiment "Valora la vida" a Jaén que va organitzar la Fundació aquest any, just en el moment en què ella havia abandonat el seu tractament. Es va incorporar amb normalitat al col·legi al setembre, a l'octubre al menjador i a classes extraescolars de ball que li encanten. Està súper integrada amb els seus amiguets del cole a pesar que l'any passat no va anar-hi molt, perquè quan hi havia algun nen malalt ella no podia.

La professora diu que és molt afectuosa i que fa puzles com ningú, clar que va tenir un bon entrenament en els seus mesos a casa, i és una nena totalment feliç i normal. Quan la porto al col·legi o la recullo de ball, veig una màgia en aquesta extraordinària normalitat en la qual vivim, que agraeixo tots i cadascun dels dies que van passant. Us diria una mentida si digués que la por desapareix quan acaba el tractament, ja que no és així, encara que la millor medicina per la por és que el temps vagi passant, així que això fem: viure, respirar i gaudir de tots i cadascun dels moments especials o normals que vivim, en definitiva de tot.

A principis de setembre els nens de la tercera van complir un desig: vam anar a Disneyland París amb els nens guarits o recentment guarits com en el nostre cas, una en tractament i tots els pares vam viure allà una experiència màgica al veure que un somni s'havia complert per a ells, pel que estaven vivint, i per a nosaltres de veure'ls tan feliços i bé. Creieu en els somnis i es compliran. 

Avui la meva petitona compleix 4 anys i els comptes s'equilibren: s'ha passat dos de tractament i dos sense ell. A partir d'ara ja la balança començarà a sumar anys en el seu favor. És el que s'ha guanyat a pols, i és el que sempre vaig demanar i vaig posar en el meu primer pla, quan amb prou feines acabàvem de començar "vull que la meva nena creixi sana i feliç". Quina cosa tan simple però tan gran alhora, per a nosaltres ho és tot, ella és el nostre món, nostre tot, i ens ha demostrat que cal mirar cap a davant i viure la vida intensament. L'altre dia vam fer el simulacre del seu aniversari que celebrarem el dissabte amb tota la família, encara que avui ella ho celebrarà en el seu cole.