Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Carla

Hola, em dic Carla Pijuan, tinc 21 anys i estic acabant (espero!) la meva batalla contra el limfoma de Hodgkin.

Em van diagnosticar limfoma de Hodgkin en estadi IV B quan tenia 18 anys (en el meu primer any d'universitat). Era el mes de març de 2012. Els meus pares i jo havíem anat a comprar roba i vam parar a dinar. Un cop asseguda, em vaig treure el mocador que duia i la meva mare em va notar un bony al coll. Jo li vaig dir que no em mirés tant, que sempre em trobava coses (és infermera). L'endemà, vam anar a Barcelona a l'Hospital de Barcelona a Urgències. Em van fer un munt de proves i d'allà ja no em van deixar sortir. Em van ingressar i em van fer una biòpsia del gangli del coll. La meva mare tenia una cara d’espantada ... i jo em sentia com si ho veiés tot des de fora, com si no pogués creure tot el que estava passant. Vaig marxar a casa i van passar uns dies fins a tenir els resultats ... limfoma de Hodgkin. Quan ho vaig sentir, no sabia què era, no entenia res. Què era això? Era dolent? Vaig mirar a la meva mare i els seus ullets vermells i plens de llàgrimes em van confirmar el pitjor. L’hematòleg em va explicar en què consistia la malaltia i jo no entenia res, no sentia res, estava en xoc. No reaccionava. Em vaig tallar els cabells perquè em van comentar que em caurien. Recordo que, durant una època, m'aixecava cada dia pensant que tot allò era un malson, pensant que no m'estava passant de veritat.

Van començar les químios i més químios. Res. Era quimio-resistent. Finalment, després de moltes químios diferents, em van subministrar un tractament diferent (brentuximab). Era diferent de la químio, només matava les cèl·lules dolentes. I em va anar genial, vaig quedar completament neta per primera vegada. A partir d'aquí, ja vam enllaçar amb l'auto-trasplantament de cèl·lules mare (me’l van fer el 31 d'octubre), una experiència molt dura i lenta. Però després de pocs mesos, ja estava com nova. L'any següent, em van fer un trasplantament de medul·la òssia de la meva mare _trasplantament haploidèntic_ (el 14 de febrer). Han estat uns mesos molt difícils. Ha estat l'experiència més dura a la qual he hagut de fer front a la meva vida. Però ara sóc aquí, d’aquí a poc farà un any, feliç, contenta, fent vida pràcticament normal. Aviat tot tornarà a la normalitat i podré tornar a fer coses que m'agraden i altres coses que durant aquests anys m'he perdut.

Ha estat una experiència llarga i dura. M'ha fet conèixer-me molt més en tots els aspectes. M'ha fet veure quines eren les persones amb les que podia comptar i amb quines no. M'ha fet veure la vida des d'una perspectiva totalment diferent, donant més importància a les coses petites i meravelloses de la vida. M'ha fet ser la persona en la qual m'he convertit.

La veritat és que crec que el càncer m'ha fet aprendre molt de tot, m'ha fet madurar i penso que potser va passar per fer-me obrir els ulls i veure la bellesa que s'amaga en cada petit moment i racó de la vida.

A tots aquells que encara esteu lluitant, sé que és difícil, sé que cansa, sé que hi ha moments en els quals no tens paciència o esperança, però sobretot, no perdeu l'optimisme. Quan us faltin les ganes de lluitar, de riure, de somiar, empapeu-vos de les ganes de les persones que us estimen i us envolten. I en els dies pesats, penseu que demà serà un altre dia, demà, la paciència, l'esperança, la il·lusió tornaran a aflorar en el vostre cor. Ànim! Guanyarem aquesta batalla!

Volia acabar donant les gràcies a tots els grans professionals mèdics que he anat trobant al llarg del meu camí. Gràcies per ser grans metges / metgesses, infermers / infermeres, auxiliars, etc. Però, sobretot, gràcies per ser unes persones amb un cor i una humanitat tan gran. I gràcies a tota la meva família i els meus veritables amics / amigues (sí, els que es van quedar fins al final lluitant amb mi). Gràcies per ser al meu costat durant tot aquest temps tan dur, quan més us necessitava. Gràcies pel vostre amor, per la vostra tendresa, pels vostres somriures, pel vostre optimisme. Sou els millors, sens dubte!

Una forta abraçada ",

Carla Pijuan Vallverdú

Pots seguir el bloc de la Carla sobre la seva experiència i sobre el càncer: carlasbutterfly.blogspot.com.es 

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:24