Hola, el meu nom és Rocío i aquesta és la història del meu pare, Carlos. És un breu resum, ja que durant tot això van transcórrer molts mesos, molt durs. Ho explicaré el millor que pugui i recordi.

Després de fer-li diverses proves, perquè feia mesos que es trobava malament amb febre i molt cansament, un divendres 29 d'agost de 2008 al Carlos li van diagnosticar Leucèmia Limfoblàstica Aguda amb cromosoma Philadelphia + a l'edat de 47 anys. Immediatament va ser traslladat a l'Hospital Universitari d'Albacete, on va rebre els cicles de quimioteràpia necessaris, que van ser 8 en total. Nosaltres som de Manzanares, Ciudad Real. En tenir el cromosoma Philadelphia +, l'autotrasplantament no era una opció. El meu pare té dues germanes, les quals els van fer les proves de compatibilitat i resulta que eren compatibles entre elles, però amb ell no. Havíem de seguir buscant i esperant. Un dia qualsevol, quan ja estava en l'últim cicle de quimioteràpia vam rebre la boníssima notícia que hi havia un donant compatible amb el meu pare, dos cordons umbilicals dels Estats Units, concretament de Nova York. Estàvem lluitant, però havia arribat el moment de la veritat, el més important i el pas més gran. Segueixo emocionant-me a l'explicar això perquè és tan increïble, tan fort, però alhora tan meravellós que aixòsigui possible... Després va ser traslladat a l'Hospital La Fe de València, on va rebre l'últim cicle de quimioteràpia i posteriorment el trasplantament amb les cèl·lules mare d'aquests cordons a primers d'abril del 2009.

Li feien proves per veure l'evolució de la medul·la, i en el dia 17 per fi va començar a veure resultats, havia començat a funcionar, després de 52 dies d'aïllament, per fi va tornar a casa, amb una única il·lusió: VIURE.

Avui dia només ha d'anar a les revisions oportunes, les quals van millor que millor. La meva mare va estar al seu costat en tot moment, des del moment de la notícia, passant per tots els cicles de quimioteràpia i aïllament. El meu germà Carlos i jo anàvem a veure'ls quan era possible, tant a Albacete com a València, jo tenia 17 anys i el meu germà 19.

Després de passar per tot això, i comprendre la veritable importància que té, la meva mare i jo ens vam fer donants de medul·la. Només tenim paraules d'agraïment, des de l'equip mèdic que va ser excel·lent, a l'associació contra el càncer d'Albacete, l'associació ASLEUVAL, a la Fundació Carreras i a tots els que van estar al nostre costat en tot moment, família, amics i, com no, la persona que va decidir donar els cordons. Durant el camí vam ser molt forts i vam aconseguir guanyar la batalla. Estic molt orgullosa de la meva família pel seu valor i fortalesa, els meus pares i el meu germà Carles. Per separat som forts, però junts som invencibles!