Carta de la María, mare del Carlos, a la Fundació:

"Al juliol de 1995 al Carlos, el meu fill de tan sols 20 mesos, li van diagnosticar una leucèmia limfoblàstica aguda a l'Hospital Materno Infantil de Màlaga. Immediatament els doctors van començar amb el protocol de quimioteràpia i amb ella l'amargor dels seus efectes, però també va ser el principi del camí perquè la desesperació es tornés en esperança. Recordo que el meu primer impuls al tornar a casa després de la primera hospitalització va ser trucar a la Fundació Carreras. Crec que necessitava que "algú" em digués "està bé, no et preocupis, els doctors a Màlaga faran el mateix que a qualsevol lloc del món: començar amb el tractament i esperar els resultats". No tinc paraules per a expressar l'agraïment que vaig sentir per com de bé van atendre la meva trucada desesperada.

Després, durant els llargs períodes d'hospitalització, trobes una família nova, la família de "els sense pèl" i entre tots es va creant una espècie d'hàbitat especial on la persona que ocupa l'habitació del costat, només amb una mirada, sap i comprèn què t'està passant en aquest moment. Aquí dintre està el nostre món, aquí fora està l'altre, esperant. El Carlos va anar recuperant-se, sense necessitat d'arribar a un trasplantament, però vam viure al costat d'altres famílies que esperaven que en qualsevol moment algú digués "tenim una medul·la". És una espera dura, barreja entre esperança i resignació. Per això, quan vam tenir oportunitat, el seu pare i jo vam decidir fer-nos donants de medul·la. En aquells moments, els donants eren moltíssims menys dels que hi ha actualment i per això vaig imaginar un pla de xoc: si per cada malalt de leucèmia s'aconseguien 10 donants, el resultat podria ser esperançador. A priori no semblava tan utòpic aquest pla. AL costat d'un malalt sempre hi ha familiars i amics als quals se'ls pot sensibilitzar i molt més quan la necessitat d'un trasplantament arriba. En el nostre cas només he assolit 5 donants fins al moment, però encara que el temps passa, no deixo escapar l'oportunitat d'insistir quan se'm presenta l'ocasió. Estem en el 2009, ja han passat gairebé 9 anys de l'alta definitiva de Carlos i ara vivim a Tenerife. Ja no és aquell petit al que fèiem creure que no podia sortir de la seva habitació, quan estava aïllat, perquè "els peixos de l'aquari de la sala de jocs de l'hospital tenien febre". Ara s'ha convertit en un adolescent, esportista, amb molts plans i, sobretot, ganes de viure i passar-ho bé. Per a tots els malalts "ÀNIM" i per als seus familiars "UN SOMRIURE PEREMNE"; en les nostres mans està la seva qualitat de vida i en la d'ells les nostres esperances. Gràcies a la Fundació Josep Carreras, la seva existència ens obre les portes del món.

Salutacions des de Tenerife,

María M.

Fes-te soci de la curació de la leucèmia i les altres hemopaties malignes, AQUÍ

Informa't sobre la donació de medul·la òssia, AQUÍ