Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Carlos

Després de viure durant 10 anys a la Patagònia argentina per motius laborals, al febrer del 2015 va arribar el moment de tornar al nostre lloc d'origen, Buenos Aires. El meu marit Carlos, el meu fill Santiago i jo tornàvem amb moltes expectatives i alegria, tornàvem a tenir família a prop i això era suficient raó per celebrar aquest canvi.

Al cap d'un mes de tornar, el Carlos va començar a acusar el cansament extrem però la voràgine ho tapava tot. El notava en el dia a dia, però amb l'escenari de la mudança recent, el lloc de treball nou i la compra de la casa i les noves condicions de vida, estava més que justificat.

Un matí em va comentar que sentia una inflamació, com un bony darrere del coll, però ho adjudicàvem a la seva contractura permanent i seguíem, perquè sempre seguíem. Es va fer un control un dissabte, per no faltar a la feina, encara que ho necessitàvem per d'aquí a un mes.

Van començar els viatges de treball i, en tornar d'un, van aparèixer hematomes (petits blaus a les cames) que ens van preocupar perquè no van ser posteriors a cap cop. Era divendres i el cansament romania, però ara se sumava com a símptoma molèsties a la gola, raó per la qual crèiem que s’acostava un estat gripal o angines, però la "sort" és rara. El nostre fill Santiago sobtadament va començar amb una tos seca persistent prèvia a una competició d'atletisme, amb la qual cosa, el 5 d'abril al matí vam acudir a una clínica propera. Allà van atendre a Santiago d'una laringitis i com no hi havia ningú més esperant, vaig insistir que el Carlos consultés, encara que fos amb la metgessa de guàrdia. Allà li van fer un examen de laboratori i vam tornar a casa, ja que creia convenient portar aquest resultat al metge amb el qual teníem visita en un mes. Al cap de dues hores ens van trucar del laboratori demanant que el Carlos anés a la clínica urgentment.

Quan va arribar al Carlos li van programar noves anàlisis de laboratori d'urgència per a l’endemà al matí; a la tarda, ja amb els resultats, li van oferir una consulta amb un hematòleg. Clarament ens vam espantar, però bé podia ser alguna infecció, els seus glòbuls blancs estaven elevadíssims. Aquella tarda, el Carlos va acudir a la consulta sol, ja que jo havia de fer tràmits amb el meu fill. En acabar ell em va cridar: "Deixa-ho tot, vine a casa, està tot malament...".

En arribar, em va comentar que l'hematòleg li havia pronosticat una leucèmia però que havia de fer una punció de medul·la per confirmar el diagnòstic. Ens vam quedar sense paraules, ens vam mirar i no podíem creure el que estàvem parlant. El temps es va congelar, l'espai al balcó on ho vam parlar es va fer petit i només hi va haver lloc per una forta abraçada, d'aquestes que et deixen sense aire.

A l'estona ens vam posar en acció. El primer era informar a la feina, demanar ajuda al departament mèdic per rebre més consells i buscar els millors hematòlegs disponibles per realitzar al més aviat possible el diagnòstic.

L'empresa on treballa el Carlos va ser impecable. Va aconseguir torn amb un hematòleg increïble que ens va atendre el dijous següent. Les recomanacions van ser preparar-nos i anar a la consulta amb la bossa, perquè si es confirmava el diagnòstic (fonamental enumerar els símptomes previs i el laboratori), era probable que fos hospitalitzat immediatament.

Efectivament, el Carlos va ser hospitalitzat aquella mateixa nit, 16 d'abril de 2015. Es va fer un TAC, un electrocardiograma, una punció de medul·la i al cap de dos dies va arribar el diagnòstic: leucèmia limfoblàstica aguda subtipus T.

Hi va haver una profunda abraçada, molt silenci, molta por, l'aire va faltar perquè per un instant el nostre món es va ensorrar, però mai el nostre amor i fortalesa. 13 anys junts, un fill de 7 anys i recentment començàvem. Aquí, en aquest precís moment vam esborrar les llàgrimes i va sortir el pragmatisme que ens caracteritza: Doctor, què cal fer?

El Carlos va arrencar amb quimioteràpia intensiva (etapa d'inducció amb intratecal). Cada dissabte eren hores de jugar cartes esperant que passessin aquells líquids grocs, d'acompanyar rient del que no es podia riure, però amb por. Crec que per perdre el que més volem surt la fortalesa, de voler seguir vivint, perquè el que tenim és meravellós.

El mes de l'etapa d'inducció va passar sense més problemes. El Carlos és un home admirablement fort, es mantenia actiu caminant per la seva habitació, menjava fins i tot sense ganes, però ho feia. Volia fer-se més fort davant de possibles complicacions i va fer petites rutines que feien que el seu primer mes passés sense més problemes. La punció que es va realitzar al final d'aquesta etapa, un mes complet, és la que va marcar el ritme a seguir, així que era fonamental aconseguir bons resultats.

La tarda en la que vam tenir el resultat estava a casa i va arribar el missatge de l’hematòleg: "La punció indica que no s'evidencien rastres de malaltia, felicitats". Vaig trucar al meu marit, li vaig explicar i no vam parar d'escoltar el nostre plor d'alleujament per telèfon. Va ser tan intens que només ho comparo a les llàgrimes de felicitat del moment en què va néixer el meu fill, una felicitat immensa. Vaig avisar a tota la família i vaig córrer al col·legi a buscar el meu fill i abraçar-lo per explicar-li la notícia, perquè ell té un capítol a part; va portar tot aquest canvi (mudança, col·legi nou, pares presents que van començar a faltar en el seu dia a dia ...) amb la valentia més gran però també va tenir por. Va estar sempre amb el seu pare, preocupat, però millor encara, ocupant-se de donar-li força.

En aquest punt tot es va complicar bastant. Gairebé a punt d'arribar l'alta de la clínica, un dels laboratoris va donar com a resultat que el Carlos tenia un bacteri i pneumònia, va ser terrible. En aquest moment el dolor era general, tot el seu cos patia, li costava respirar i es va omplir de nafres la boca amb la qual cosa era molt difícil menjar. Li va caure tot el cabell en pocs dies (fins a aquest moment conservava la seva cabellera gairebé intacta), la manca de gana va ser brutal i gairebé no menjava. Una diarrea va persistir durant una setmana, va baixar 25 kg, la seva pell s'assecava i queia, el seu color desapareixia i va aparèixer la por en cada mirada. El Carlos feia 40 dies que estava en aquesta habitació, sense sortir, sense poder obrir finestres, ja que la neutropènia es feia present. Moltes transfusions de glòbuls vermells, plaquetes, els braços saturats (no era convenient en el seu estat inicial col·locar-li un Port-a-Cath amb la qual cosa els 40 dies van ser administracions a través de vies en braços), infeccions locals, cultius, antibiòtics...

I també va passar. El Carlos al voltant del dia 50 va aconseguir estabilitzar-se i vam poder sortir de l'habitació al passadís. La seva mirada va ser com la d'algú que torna a néixer. Juro que veure al meu marit com el vaig veure en aquests dies va ser devastador. Sempre va ser un home fort, actiu, esportista i havia passat a menjar amb cullera de te i necessitava assistència en tot. Veure’l una altra vegada aturat sortint de la seva habitació va ser lluminós per a tots dos, per als tres, perquè el nostre fill esperava les notícies a casa. Jo repartia forces per a tots dos, perquè en aquest punt he de dir que qui pateix malalties com aquestes se l’ha de sostenir; si bé els pacients posen el cos, es necessita sostenir i no sempre els que l’envolten estan disposats. Perquè el càncer, sigui del tipus que sigui, no només emmalalteix al portador, sinó que els que estan a prop també es posen una mica malalts. És una cosa que s'instal·la a casa teva i a la teva vida, i t’has d’acomodar perquè marcarà els teus temps.

L'alta definitiva de la clínica va ocórrer gairebé 60 dies després del diagnòstic. El Carlos va començar la segona etapa, etapa de consolidació dividida en blocs 1, 2 i 3 per a pacients d'alt risc. Aquesta etapa va durar 6 mesos aproximadament i va presentar múltiples intramusculars, transfusions, aplicacions de fligastrim, medicació oral i consultes de com a mínim dues vegades per setmana a la clínica, la qual cosa produïa molt desgast perquè alguns dies la permanència era d'entre 8 i 12 hores, però l'important era seguir sent optimista. En aquesta etapa el Carlos va poder col·locar-se un Port-a-Cath per rebre els blocs de quimioteràpia i això va fer que no fos tan traumàtic, ja que els seus braços estaven saturats.

Avui el Carlos porta 12 mesos en etapa de manteniment, encara té dies bons i altres no tant, però seguim batallant. Queden 6 mesos més de manteniment, el desgast se sent però amb cada flaquesa... l'encaixada de mans es fa més forta... sempre junts.

En aquest gairebé segon aniversari encara m'emociono amb molta facilitat. Escriure això va omplir de mocadors l'escriptori perquè ni jo puc creure-ho encara. El Carlos és l'amor de la meva vida i la seva fortalesa és extraordinària i sé que encara no "vam guanyar" però, si alguna cosa vaig aprendre d'això, és a celebrar totes les victòries, per molt petites que siguin, perquè només es tracta de viure per seguir fent història amb els que estimes. I si algú no va poder estar a l'altura de les circumstàncies, és bo recordar que tot i sense ells vam poder.

Gràcies primer al Carlos, per no abaixar els braços mai, el meu amor i admiració eterna.

Al meu fill Santiago, per ser el motor productor d'amor.

A la meva germana Verònica, per haver estat ferma en cada ajut suspenent la seva vida per ajudar-nos.

A la meva mare Maria Estela, per oferir la seva ajuda abans d'haver de demanar-la.

A la meva sogra Maria, pel seu amor i massatges i al meu cunyat Pablo, per les seves visites que tan bé feien.

Als amics, que ens enviaven missatges donant-nos tanta força.

Als hematòlegs Dr. Flors i Dr. Ferro, els millors hematòlegs que la vida ens va poder presentar.

Al Dr. Marí, que amb la seva presència ens aportava tanta calma.

A l'empresa on treballa el meu marit, perquè van estar impecables en l'assistència.

Finalment, als que es van prendre una estona per llegir aquesta crònica, perquè més enllà dels fets i els resultats la síntesi és que la força de l'amor combat tots els mals fins a l'última de les instàncies.

Per això ànims imparables, pot posar-se difícil però no impossible!

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:14