Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Carmen

Em dic Carmen, tinc 21 anys, sóc de la Rioja i tinc Aplàsia medul·lar greu. Us explico la meva història, com de la nit al dia em va canviar la vida.

Això comença a l'estiu del 2015. Portava tot l'estiu amb marejos, em sortien hematomes sense haver-me colpejat, puntets vermells a les parpelles... Alguna cosa em passava, però jo no volia anar a l'hospital, aviat arribaven les festes del meu poble i no podia perdre-me-les.

Un matí em van despertar les meves amigues i va ser aquí quan de veritat va començar tot. Un blau a la cara, amb la mandíbula inflada, i un altre enorme en un costat de la panxa. Ja no podia més, corrent vaig anar amb els meus pares a urgències per fer-me una analítica completa. Impossible, no podien sortir aquests resultats: 6000 plaquetes (el normal és entre 150.000 i 450.000), i els glòbuls vermells i blancs molt, molt baixets. Espantats, em van portar a Logronyo a repetir l'analítica, alguna cosa havia d'haver fallat. Però no, els resultats es repetien. Jo tampoc entenia com podia de greu ser allò, fins que li vaig explicar al metge que en un mes me n'anava a Itàlia, d'Erasmus, al que ell em va respondre: Em sembla a mi que no te’n vas. Recordo el pànic que vaig sentir en aquell moment. No volia creure-ho, però la situació era real. No sabíem encara què passava, però era una cosa greu, una cosa d'aquestes que mai penses que et passaran a tu.

Aquella nit del 25 d'agost em van ingressar a l'hospital, a la quarta planta, la d'hematologia. Em van fer diverses proves aquells dies, biòpsies a l'estèrnum, al costat, analítiques, escàners... I quatre dies després d'ingressar la metgessa va venir a l'habitació a donar-me la notícia: Carmen, per fi confirmem que no tens cap cèl·lula maligna, però tens una malaltia que es diu Aplàsia medul·lar. Tens un nivell molt greu, i hi ha dues opcions: o un tractament immunosupressor de diverses medicines, o un trasplantament de medul·la. En el teu cas és millor el trasplantament, però només podem fer-t'ho si el teu germà és compatible.

L'endemà el meu germà allà estava, disposat a donar el que fes falta per salvar-me. Però va resultar no ser compatible, cosa que li va entristir bastant. Pel que només quedava una opció, el tractament. Després de moltes transfusions de sang i de plaquetes, de més proves, molta ràbia, nostàlgia i plors, encara que algun que altra riure, el 4 de setembre em van posar la via central i van començar a posar-me el tractament.

Diversos dies endollada a una màquina, moltes pastilles i punxades, però tot això havia de passar per començar a curar-me. Quin mal la punxada al budell el dia que em van treure artificialment la regla!

Moltes visites, moltes reflexions, alguna escapada al carrer d'amagat per prendre l'aire, encara que no em deixessin. Ja m'havia fet molt amiga de totes les infermeres de la planta, dels metges i les de la neteja. Realment era un xou entrar i veure l'habitació. Coses decoratives per totes bandes, el menjar a la safata encara, i el mateix em trobaven amb el llit pujat fins al sostre i rient-me amb els amics, com veient la televisió en despertar mentre menjava el meu esmorzar diari estant en aquest hospital: una bossa de gusanitos que em portava la mare, o el vermut abans de dinar.

Em tombava amb la meva bata blava i un coixí al hall de la planta a fer la matrícula de la universitat, o a descarregar pel·lícules perquè el wifi arribava millor. Baixava vestida normal a la botiga de baix a comprar revistes o llibres, o em passejava per tota la planta a tafanejar als altres pacients.

La vida a l'hospital de vegades es fa extrema: tanmateix plores que no pots més, com rius i gaudeixes d'aquesta solitud que de vegades fa tanta falta.

Les analítiques a poc a poc anaven pujant, però jo encara no podia anar-me’n a casa. Havien de passar uns dies a veure si remuntava una mica tot. Per fi, el 14 de setembre, després d'estar tres setmanes ingressada a l'hospital, va venir la metgessa a la meva habitació dient-me que em donava l'alta temporal, que podia anar a viure uns dies a casa de la meva tieta, ja que està molt a prop de l’hospital i ella és infermera. Sense estar molt convençuda, vam recollir les mil coses que tenia a l'habitació i vam marxar. Jo realment no volia, no em trobava amb suficients forces, ja que feia dos dies que m'havia augmentat el mal de coll que tenia.

Aquella tarda la vaig passar al balcó de la meva tieta, respirant per fi una mica de llibertat, però immobilitzant-me cada vegada més, a causa de l'aparent torticoli que m'estava entrant.

El matí següent em vaig despertar, en un llit normal a casa de la meva tieta, i va començar a picar-me el cos, sobretot les extremitats. No podia moure el coll, i no podia empassar-me ni saliva, de manera que molt al meu pesar, li vaig demanar a la meva mare i la meva tieta que em portessin de tornada a l'hospital, que alguna cosa no anava bé. I així era. De tornada a urgències, sense haver passat ni 24 hores fora d'aquest lloc, que una altra vegada vaig haver d’ingressar. Estava greu, febre, picors, taques, calfreds, mal de tot... Gràcies al gran equip d'aquest hospital, ja que una de les metgesses, sense saber encara què passava, va decidir posar-me 5 antibiòtics per la via central, em va salvar la vida. Havia agafat un bacteri raríssim en el meu cas, acinet bacter baumannii. Un bacteri gramnegatiu que va infectar tota la meva sang i que em va provocar el no poder moure’m durant una setmana, no poder menjar ni beure aigua, gairebé ni podia escoltar ni obrir els ulls.

Això va haver de ser molt dur per a la meva família, jo ho vaig passar realment malament, però ara ja no ho recordo bé. Per culpa d'això, van haver de treure’m la via per la qual em subministraven tot, per si de cas el bacteri havia entrat per aquí, i vaig haver d'estar bastants dies més a l'hospital fins a curar-me del tot, amb més complicacions pel mig que ara recordo amb gràcia.

El 7 d'octubre em van donar l'alta definitiva perquè ja estava en condicions de marxar cap a casa. Que bé, per fi sortia d'aquí. No veia el moment en què s'acabés l'última bossa de glòbuls vermells per poder treure’m el pijama i anar-me'n.

A partir d'aquest dia vaig poder tornar a viure a casa meva amb la meva família, durant els següents quatre mesos. Havia d'estar bastant controlada, tenir cura, i anar a revisions constants a l'hospital, veient com de vegades les coses pujaven cap amunt, i com d'altres no milloraven. Però començava a sentir la llibertat. Gràcies, a aquestes persones tan imprescindibles.

El 8 de gener vaig tornar a Burgos, on estudio la universitat, i a tornar a tenir una vida bastant normal, em va fer tornar a somriure, i deixar de plorar.

Avui dia, desembre del 2016, tinc una vida pràcticament normal, amb analítiques i revisions, i encara segueixo amb pastilles del tractament, que a poc a poc m’aniran traient. Fa any i mig que estic malalta, però ja fa un any que no rebo cap transfusió de glòbuls o plaquetes. Sembla que la història s'acaba, però això només acaba de començar. Aquesta vegada, però, amb més ganes de viure que mai.

Veient tot amb perspectiva, i després de massa reflexions i hòsties vitals, m'he adonat que aquesta malaltia m'ha fet passar els pitjors moments de la meva vida, però alhora m'ha ensenyat més que ningú. Gràcies a aquesta malaltia he après a valorar les petites coses, he tingut l'oportunitat de tornar a néixer, de canviar el rumb del timó de la meva vida i de sentir en mi la plena felicitat, la de veritat, la qual només sent la gent que rep aquests irònics regals anomenats vida.

Tinc una cosa clara, i és que les medicines són imprescindibles, però que l'actitud i les ganes et curen, d'això n'estic segura.

Força i una abraçada enorme per a tu d'aquesta persona desconeguda que ha viscut aquesta història, us envio aquesta abraçada sincera plena d'energia en el moment que més falta us fa.

Pàgina web actualitzada 15/03/2019 10:38:15