Sóc la Carmen i sóc d'aquestes persones que poden dir que estan vives després d'un càncer de mama i d'un mieloma múltiple. En una de les meves revisions anuals em van detectar el càncer de mama. La meva primera reacció va ser "no és possible, per què a mi?", sobretot perquè venia de passar el cas del meu marit, al qual li van fer una ostomia per un càncer de pròstata. Vaig pensar que era a causa de l’estrès dels dos anys d'hospital amb el meu marit i llavors vaig decidir que m'havia de curar, ja que no podia jo també estar malalta. Em vaig enfrontar amb tot l'ànim del món, escoltant els metges i tenint paciència en els tractaments i l'operació. Tot va sortir molt bé, però al cap de dos mesos en un control rutinari, el meu metge de família em va dir que tenia molta anèmia, anormal per al bon estat en què jo em trobava, i em va enviar a l'hematòleg.

Per sort, em van detectar a temps que tenia un mieloma múltiple, cosa que, si no és pel control, mai hauria sabut, sent la detecció segurament massa tard, ja que jo em trobava bé. Vaig decidir seguir la meva lluita, ja que quelcom que al principi vaig pensar que era dolent em va salvar la vida en qüestió de mesos. El següent ja el coneixen, però tot el que he passat ho tornaria a passar per allargar la meva vida. Penso que sense positivisme no se superen tantes coses negatives, ja que com es diu, si la vida et posa en el tall de la navalla, mou-te i posa't pel costat que no talla.