Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Carmen

La Carmen va donar medul·la òssia per a un pacient espanyol i ens va escriure aquestes paraules sobre la seva experiència:

 

"És un plaer per a mi poder explicar l'experiència que vaig viure, és impossible expressar el que vaig sentir en una sola frase. Tot va començar quan al juliol rebo una trucada del REDMO dient-me que hi havia un pacient amb el qual jo era compatible i necessitaven que fes una donació de medul·la. No va ser que em sorprengués aquest fet, doncs per alguna cosa sóc donant, sinó el fet que fos just un any després que també algú li donés de forma altruista a la meva parella. Quina coincidència! Vaig pensar. No ho vaig dubtar un moment i me'n vaig anar fins al centre de transfusió a fer-me les proves necessàries; em van dir que en un mes i poc em tornarien a trucar.

Vaig esperar tranquil·lament fins que em van tornar a trucar per organitzar-ho tot, aquí sí vaig començar a posar-me nerviosa, ja que nosaltres havíem viscut tot des de l'altre costat; però confiava en el que em deien els doctors.

Ja ho teníem tot preparat quan vaig tenir la desgràcia de refredar-me, era un simple refredat per a mi, però sabia que a aquesta persona li podia fer molt mal, així que vaig comunicar-ho a les doctores que van acordar ajornar la donació, aquí sí em vaig desmoralitzar, doncs no sabia si el pacient estava ja preparant-se per al trasplantament o si havia avisat a temps.

Per fi va arribar el dia de la donació, jo anava molt tranquil·la, una mica atabalada pels efectes del Neupogen, però amb la idea que quan acabés tot s'acabava, i era per una bona causa; però va arribar el problema de les meves venes, veia que no sortia la sang i als infermers que només estaven al voltant de la màquina, jo no sabia què passava exactament; però sí sabia el que passava pel meu cap i era un pànic considerable. Només pensar que aquesta persona estava esperant i per un problema meu no podria ser aquest trasplantament... i va ser llavors que em van proposar la possibilitat de posar-me un catèter amb dues vies. Al principi i d'una forma egoista per la meva banda ho vaig dubtar moltíssim, doncs el pànic es va apoderar de mi, però després vaig recordar de nou aquesta criatura que no tenia culpa de la meva por i es jugava la vida; i els vaig dir "feu el que vulgueu, tot sigui pel pacient".

La satisfacció va ser enorme quan per fi es va acabar tot i vaig veure que la bosseta amb les cèl·lules sortia de camí a la seva destinació. Des d'aquell moment ja coneixíem com era tot el procés, doncs va ser el mateix que havíem viscut feia any i mig.

En realitat penso que l'homenatge s'hauria de fer als pacients, ja que són realment els que el mereixen, són els forts, els lluitadors, i els que pateixen tot, nosaltres només som un punt més en aquest llarg camí que recorren, o almenys així ho penso com a donant, però no obstant això estarem agraïts tota la vida a aquesta persona que li va donar a la meva parella.

Com són les coses, un fet que per a mi va ser insignificant fer-lo, doncs no em va suposar més que unes hores de malestar, el fet que una altra persona ho fes per a ell va ser molt important, doncs gràcies a això pot estar avui aquí amb mi.

També donar gràcies a la Fundació Carreras, doncs sense vosaltres res d'això podria passar; i només dir que si m'ho demanessin de nou, ho tornaria a fer encantada, tot sigui pel pacient que ho necessita.

Qui no ho faria? Si hi ha una sola persona que digui que no, que es posi al lloc de l'altre, a la pell del pacient que des que li diagnostiquen la malaltia està lluitant contra ella i sap que només aquesta persona que diu que no, la pot ajudar. A mi no m'agradaria, com crec que a ningú, així que, per què no?"

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:23