Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Cecília

Em dic Cecília, tinc 16 anys i sóc de Barcelona. Quan tenia 8 anys em van diagnosticar leucèmia limfoblàstica aguda.

He decidit escriure la meva història en record al meu germà, que ja no hi és, i va ser qui em va salvar la vida. Però el fet que definitivament em va impulsar a compartir la meva història va ser trobar escrit en un dels meus diaris de l'època de l'hospital que, jugant amb ell al joc del penjat, va escriure la paraula "feliç" i per ajudar-me a endevinar-la em va donar una pista: "Així em sento després de donar-te medul·la".

Em van detectar la leucèmia un dia que tornava d'excursió. Em trobava molt cansada i els meus pares van decidir portar-me a urgències. Allà em van fer un examen de medul·la òssia que ens va donar el diagnòstic: leucèmia. Vaig estar entrant i sortint de l'hospital des dels vuit (gairebé nou) fins als onze anys. Per sort, quan em van detectar la malaltia, només tenia afectada la medul·la, les cèl·lules malignes no havien passat a la sang, sinó no estaria escrivint aquestes línies aquí i ara.

Tot i que ja ha passat algun temps, gairebé vuit anys, recordo anècdotes bones i dolentes del meu temps internada. Entre les coses bones, que sempre pesen més, recordo, per exemple, el meu últim dia a planta abans del trasplantament en el qual els pallassos hospitalaris van recobrir tota l'habitació amb paper de vàter, com si fossin garlandes, per acomiadar-se. També recordo com, ja aïllada, la meva mare (que va estar amb mi en tot el camí) i jo ens fèiem les adormides quan entrava la infermera del torn de nit, a qui havíem anomenat "la Lola Flores" (no precisament pel seu sigil) i a qui li feia pena despertar la gent.

De les anècdotes dolentes no me’n recordo tant, encara que sí d’alguna. Recordo un parell de dies concrets en què hagués preferit no viure com, per exemple, un Nadal en què la pobra infermera de guàrdia no va poder ni menjar-se el polvoró que li havien deixat a la sala de descans perquè jo tenia una febre terriblement alta i, mentrestant, la doctora de guàrdia havia decidit anar al sopar de Nadal amb els seus companys de feina. També recordo un mal dia en què, després d’haver estat sotmesa al trasplantament, la meva oncòloga va entrar a l'habitació amb un munt d'estudiants de medicina i va anar explicant que jo ara estava molt bé però que "podia haver passat això i allò altre i podien passar un milió de coses catastròfiques", i jo, que sorda no era, em vaig encarar amb ella quan els seus alumnes van sortir.

Aquests records i molts més sempre formaran part de mi i de la meva infància, igual que el fet de ser intersexual ─sóc cromosoma XY sent noia, conseqüència d'haver estat trasplantada de baró─ o el record de tots els que, amb pena, vaig deixar enrere.

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:25