Tot i que ja ha passat algun temps, gairebé vuit anys, recordo anècdotes bones i dolentes del meu temps internada. Entre les coses bones, que sempre pesen més, recordo, per exemple, el meu últim dia a planta abans del trasplantament en el qual els pallassos hospitalaris van recobrir tota l'habitació amb paper de vàter, com si fossin garlandes, per acomiadar-se. També recordo com, ja aïllada, la meva mare (que va estar amb mi en tot el camí) i jo ens fèiem les adormides quan entrava la infermera del torn de nit, a qui havíem anomenat "la Lola Flores" (no precisament pel seu sigil) i a qui li feia pena despertar la gent.

De les anècdotes dolentes no me’n recordo tant, encara que sí d’alguna. Recordo un parell de dies concrets en què hagués preferit no viure com, per exemple, un Nadal en què la pobra infermera de guàrdia no va poder ni menjar-se el polvoró que li havien deixat a la sala de descans perquè jo tenia una febre terriblement alta i, mentrestant, la doctora de guàrdia havia decidit anar al sopar de Nadal amb els seus companys de feina. També recordo un mal dia en què, després d’haver estat sotmesa al trasplantament, la meva oncòloga va entrar a l'habitació amb un munt d'estudiants de medicina i va anar explicant que jo ara estava molt bé però que "podia haver passat això i allò altre i podien passar un milió de coses catastròfiques", i jo, que sorda no era, em vaig encarar amb ella quan els seus alumnes van sortir.

Aquests records i molts més sempre formaran part de mi i de la meva infància, igual que el fet de ser intersexual ─sóc cromosoma XY sent noia, conseqüència d'haver estat trasplantada de baró─ o el record de tots els que, amb pena, vaig deixar enrere.