Celia
Hola a tots i totes, em dic Cèlia i el 28 de juny de 2017 em van diagnosticar leucèmia dendrítica aguda.
Tot va començar d'una manera estranya, acostumava a caminar per la mateixa avinguda cada dia al matí, i un d'aquests dies vaig començar a tenir esgotament i sensació de falta d'oxigen. Ho veia normal, una cosa que ens passa a tots per anèmia o coses semblants, però un dia em vaig veure molt malament. Pujant les escales de casa meva em va donar un cansament que mai havia tingut i vaig caure per les escales. Vaig trucar la meva filla petita per explicar-li el que havia passat. Ni se’m va passar pel cap que podia tenir una malaltia com aquesta, les dues vam pensar que podia ser un cop de calor o anèmia.
Vaig demanar cita al meu metge de capçalera per explicar-li el que havia passat i em va enviar a fer una analítica completa. Aquell cap de setmana, la nit de Sant Joan, em quedava a casa de la meva filla petita i ella, veient-me, em va dir: "Mare, tu no estàs bé". Jo, per no preocupar-la i que sabés que em trobava malament, li vaig dir: "No, no, estic molt bé", però la meva filla seguia i seguia. Tenia els ulls totalment grocs, i aquí va ser quan em vaig espantar. Les dues vam pensar que podia ser algun problema al fetge, perquè diuen que, sovint, fa que es s'esgrogueeixin els ulls.
Tenia l'analítica dimecres i dijous cita amb la doctora, perquè seguia trobant-me malament. Just el dia de la visita amb la doctora em van trucar de l'hospital Negrín. Em van dir que trucaven amb motiu de l'analítica que m'havien fet i que fos a l'hospital insular a urgències perquè em fessin una transfusió de sang.
Cada vegada estava més preocupada i tots els meus fills també. Vaig trucar a la meva filla petita perquè em portés i estigués amb mi. Ens vam quedar des de les 15h fins les 4h del matí amb les transfusions de sang. A les 8h vaig tenir la cita amb l'hematòleg, qui em va fer la prova de l'estern per veure l'estat de la medul·la. Vam esperar una hora pel resultat. Finalment, ens va asseure a la seva consulta i ens va explicar quin tipus de malaltia tenia.
Per mi va ser un cop molt dur, se’m van passar moltes coses dolentes pel cap i la meva vida va fer un gir radical. La meva filla Ingrid va intentar aguantar el cop per donar-me positivitat. Em va dir que mai em deixaria sola, que anàvem a recórrer aquest camí juntes. Ella va ser qui es va encarregar d'explicar-ho als meus altres fills i altres familiars, jo no podia. El meu fill, José Carlos, i la meva filla, Ingrid, coneixien la malaltia ja que són donants des de fa molt de temps, en canvi, la meva altra filla, Celia Ruth, la resta dels familiars i jo mateixa la desconeixíem totalment.
El dia 1 de juliol va començar tot: la meva estada a l'hospital i els tractaments de quimioteràpia. El meu estat emocional va anar millorant, tenia positivitat i ganes de lluitar contra el que tenia en el meu cos.
Van començar a posar-me sèrum i més sèrum per hidratar-me abans de posar-me la primera quimioteràpia. Els meus fills i la meva família no es desenganxaven de mi. La que sempre estava amb mi a la clínica era la petita, ja que el meu fill gran viu a Màlaga i la meva filla gran té tres nens petits i no podia estar tant de temps. Ella ho passava malament per no poder estar amb mi, però jo li deia que no passava res, que no estava sola i que els seus fills petits eren el més important i no podia deixar-los sols.
Al principi de la quimioteràpia no notava res de res, però dies després em notava com si tingués la grip. Em deixava planxada, sense ganes de res i la meva filla Ingrid em feia aixecar, caminar i jugar al parxís o a cartes, i encara que algunes vegades ho feia, altres, no volia ni que em parlessin. Els meus fills i la resta de la família ho entenien.
Cada dia millorava, no vaig tenir vòmits ni res, només malestar. Però un dia vaig empitjorar. Va baixar el nivell sodi, com a conseqüència d’un component de la quimioteràpia, i em van baixar a l'uci (unitat de cures intensives). La veritat és que no recordo res. Van passar tres dies i em van pujar a planta ja que havia millorat bastant.
Estic molt agraïda a les infermeres, que ja coneixia perquè vaig treballar molts anys a l'hospital, elles m’animaven, ballava amb elles i ens explicàvem històries gracioses. I també a l'equip d'hematòlegs i infermeres de l'hospital insular, que em feien oblidar per moments la malaltia que tenia.
Un cop acabava el mes d'ingrés, em deixaven sortir una setmana per desconnectar. Però cada vegada que tornava d'haver gaudit d'aquesta setmana, em tornaven a fer les proves amb les que tant patia, com la de l'estern per veure l'estat de la medul·la. Mai he patit tant dolor, és una prova horrible, però hem de veure el costat bo que és que ens permetia veure com evolucionava la malaltia.
La segona quimioteràpia va anar força bé, només se’m va inflar la cara i no vaig tenir malestar ni res. La tercera tanda per mi va ser la pitjor ja que estava tan feble que vaig agafar un bacteri multiresistent. Tenia al·lucinacions, no menjava res, ni tan sols obria els ulls. La meva vida corria perill i cada vegada anava a pitjor. El problema va passar al pulmó i vaig començar amb pneumònia, però gràcies a que em van canviar l'antibiòtic, vaig començar a millorar. Aquesta vegada em vaig quedar ingressada un mes i vàries setmanes, no podia caminar ni mantenir-me en peu després d'haver estat tant de temps al llit. Em va costar moltíssim, però amb força i valentia vaig aconseguir estar com abans.
Vaig sortir una setmana i un parell de dies a descansar fora i una altra vegada a repetir el mateix procés. Em quedaven dos quimioteràpies, però em van posar una més i em van enviar a Màlaga a fer-me el trasplantament. Inicialment m'havien de fer el trasplantament a Santander, però al comentar-li que el meu fill gran vivia a Màlaga, van acceptar fer-m'ho allà.
Fins el 28 de desembre vaig estar fora de l'hospital, i aquell dia vaig marxar a Màlaga a preparar-me pel trasplantament. Un cop arribada allà, els metges em van parlar del meu tipus de leucèmia, la leucèmia dendrítica aguda, una leucèmia rara i molt complicada que molt poques persones tenen. Tot i les dificultats, jo tenia ganes de lluitar i recuperar-me.
Van començar a posar-me una quimioteràpia bastant forta per deixar-me sense defenses per a que entrarà bé la nova medul·la. Aquesta quimioteràpia va ser la pitjor. Vaig vomitar i no volia menjar res, ni tan sols aixecar-me.
I va arribar el gran dia: el trasplantament. Va ser el 31 de gener del 2018. Ho vaig viure il·lusionada i alhora nerviosa pel que comportava.
Fins als dos anys després del trasplantament poden passar moltes coses, i és probable recaure, però ara penso en el present i per ara va tot genial, amb bons resultats de la medul·la i de la meva salut en general.
Gràcies al donant, un noi alemany de 23 anys que va ser 100% compatible amb mi, i a tots aquests donants que donen per nosaltres, perquè superem la malaltia. El meu suport a les persones que estan en mi mateixa situació i ànims, que sempre hem d'estar fortes i amb un somriure.