Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Cristian

*Aquest és el testimoni que ens deixa la Silvia, la mare del Cristian:

És impossible oblidar aquell 14 de febrer de 2011, dia en què Cristian va ser diagnosticat de leucèmia limfoblàstica aguda. A les 9.00h acudíem a la pediatra per unes molèsties que sentia a la zona abdominal, en la qual s'apreciava una distensió important.

La pediatra ens va derivar a l'hospital Josep Trueta (Girona) immediatament. Semblava una cosa urgent. Un cop allà, li van realitzar una analítica i una ecografia abdominal on s'apreciava el fetge i la melsa amb un volum incrementat. Amb els resultats de l'analítica i el de les ecografies en mà, començaven les sospites al Trueta:

 

- Repetirem l'analítica, li farem un hemograma perquè té l'hemoglobina baixa. Està molt baix de plaquetes i amb els resultats de les ecos hem de comprovar si es tracta d'una leucèmia.

En aquest mateix instant vaig notar com se’m gelava la sang. No m'ho podia creure. Jo havia entrat allà amb el meu fill per un dolor abdominal i m'acabaven de dir que el possible diagnòstic del Cristian era un CÀNCER.

Doncs sí, no anaven equivocats. A les tres de la tarda em conduïen a un despatx i allà rebia la bufetada més gran de la meva vida: el meu fill de tres anys era diagnosticat de leucèmia limfoblàstica aguda.

Van actuar amb molta cura i afecte. Es van portar molt bé. Em van comunicar llavors que se'ns derivava a l'hospital maternoinfantil Vall d'Hebron de Barcelona, ja que allà no hi havia oncologia infantil. Començava un llarg camí per recórrer. Al dia següent començaven tot tipus de proves i espera de resultats. Aquella va ser la pitjor setmana de les nostres vides. Amb l'aspirat de medul·la es confirmava que es tractava de leucèmia limfoblàstica aguda B.

Al principi, allò resultava estrany, no sabíem què passaria i, sincerament, vam passar por i angoixa per la incertesa i l'espera dels resultats. Van ser dies molt durs i impossibles d'oblidar.

La gran sort va ser trobar un equipàs sanitari en el qual tant metges, infermeres, auxiliars, zeladors i altre personal ens feien sentir molt recolzats. Als pocs dies, les infermeres del Cristian es convertien en les seves núvies: Claudia Plaça, Raquel Moya, Jessica Iglesias, Raquel Coronado, María Egea, etc; i els metges, en els seus amics: la Dra. Bastida, el Dr. Dapena i el seu estimat Dr. Velasco (Pablo) —en Cristian se saltava el protocol i el cridava directament pel nom. Grans professionals!

Tot anava bé. Acabat el cicle d'inducció, després d'un mes ingressat, marxàvem cap a casa. Això sí, en Cristian no podia tornar a l'escola fins al setembre. Sis mesos sense poder tenir contacte ni amb els companys de l’escola ni amb els seus cosins ni els seus amics. Només podia estar amb la seva germana Judit, que en aquell moment tenia 2 anyets. Això resultava una mica dur!

Vam continuar amb els ingressos programats de consolidació/intensificació. El Cristian anava la mar de content a l'hospital. És clar, allà veia les seves estimades infermeres i, com deia ell, el seu millor amic: el Dr. Pablo Velasco.

Allà va fer molts amiguets: l’Aina, l’Anna, el Jan, el Rubén... Nens que estaven passant per la mateixa malaltia i que s'havien convertit en petits guerrers sense esperar-ho.

Vam viure coses que només les pot entendre qui passa per això. Encara que sembli que s’ha de viure en una constant tristesa, res està més lluny de la realitat. Allà aprens les lliçons de vida que et poden donar molts nens i, és clar, a valorar les coses més simples. També hi ha gent que de manera altruista es dedica a visitar els més petits perquè la seva estada sigui més amena: pallassos, conta-contes, musicoteràpia, màgia, els voluntaris d'AFANOC, als quals cal agrair la seva gran tasca, i aquest zelador que desprèn bon humor i simpatia pels passadissos que, més que semblar que se'ls emporta a fer-se unes proves, sembla que se'ls emporta a una festa... Magnífic JR. Rubin! I aquest equipàs d'infermeres que, sense voler-ho, es converteixen en les teves aliades amb els seus eterns somriures, les seves bromes, la seva especial sensibilitat i el seu bon humor. Es van convertir, així, en part de les nostres vides.

Vam passar a manteniment i, així, durant any i mig visitant els doctors cada sis setmanes. Van passar els dos anys del debut i, a la fi, acabaven les químios! Tot seguia vent en popa!

Actualment, fa 4 anys d’aquell 14 de febrer del 2011 i en Cristian ara té 8 anys. Segueix estant perfectament i les visites són cada 6 mesos, tot esperant aquest anyet més que queda per considerar-lo curat del tot.

He d'agrair al Cristian com ens ho va fer de fàcil davant d'una situació tan inesperada com la que ens va tocar viure, per lluitar com un campió. A la seva germana Judit per la paciència que va saber tenir amb només dos anyets, una altra campiona! A la família pel seu suport incondicional, perquè sense ells tot hauria estat més complicat i, especialment, a aquest equipàs d’onco-hematologia pediàtrica de l'hospital Vall d'Hebron, dels quals he de destacar, per la seva grandíssima empatia i sensibilitat —ja que les químios van fer la seva feina, però no hi ha millor medicina que grans dosis d'afecte: al zelador JR. RUBIN, les infermeres CLAUDIA PLAÇA, RAQUEL MOYA, MARÍA EGEA, JESSICA IGLESIAS, RAQUEL CR i al DR.PABLO VELASCO.

Mil gràcies!

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:25