"Hola, en aquesta foto us presento al meu peloncete tot just trasplantat de medul·la òssia amb els seus Doctors Somriures...

Tot va començar el 4 de juliol del 2010 quan, després de ser vacunat per una al·lèrgia, li vaig veure tres puntets vermells petitets al costat de la punxada. Li vam ensenyar al metge i aquí van saltar totes les alarmes; no eren puntets, eren petèquies. Vam anar directament a l'hospital i ja ens vam quedar ingressats tres dies. Com les analítiques s'anaven complicant, el diumenge vam marxar angoixats cap a Madrid (Hospital de La Paz), la meva casa durant molt temps, amb sospita de leucèmia.

Recordo aquell dia com el més trist de la meva vida. No sé com explicar el que vaig sentir. És com que en aquell moment se't trenca tot. Als quatre dies d'estar allí, després d'una punció, els metges ens van dir que no era una leucèmia, que al seu cos tan petit no havia cap cèl·lula maligna. Uf, quina alegria... però va durar poc doncs ens van dir que podia ser una Aplàsia Medul·lar, una malaltia molt greu.

I així va ser, després de 15 dies esperant una biòpsia, ens van confirmar la malaltia. A partir d'aquí, transfusions de sang, plaquetes, etc. i a esperar un donant.

A l'agost de 2011 ens van avisar que havia un cordó per al David amb una compatibilitat del 75%, però que per a la seva malaltia, podia servir. El dia 29 d'agost vam ingressar i el 6 de setembre li van trasplantar. Tot va sortir bé, la medul·la va implantar-se als 12 dies, però en quatre dies segons va venir es va marxar i aquí va aparèixer un altre cop l'angoixa. El meu nen estava a zero i corríem molts riscos d'infeccions i el problema és que no havia medul·la.

Recordo el dia que em van dir que li farien un trasplantament amb les meves cèl·lules. No sé si va ser alegria o tristesa el que vaig sentir, doncs els riscos eren alts, només un 50%, però era un rescat i no hi havia cap altre solució. Durant aquests dies jo em consolava dient que d'alguna cosa més havia de servir aquells nou mesos al meu ventre.

Així va ser, el dia 26 d'octubre (com diu el meu nen) ens vam trasplantar i el 9 de novembre ens donaven la feliç notícia de que la medul·la s'havia implantat. Tot va anar molt bé i molt ràpid des d'aquell moment. El dia 23 de novembre ja estàvem fora de l'hospital. Si bé és cert que després de la mala sort de passar per dos trasplantaments, podem dir que hem tingut molt bona sort, doncs no va agafar res de res. L'únic efecte del trasplantament va ser la pèrdua del pèl, i des d'aquest 23 de novembre no hem tornat a ingressar.

Ara estem preparant la festa del primer aniversari del trasplantament, i espero que sigui una festa on recordem totes les coses bones que hem viscut en aquests dos anyets, que han estat moltes.

Un petó des de Ponferrada".

Luisa, mare del David