"La leucèmia limfoblàstica aguda es defineix com un desordre maligne, originat en els precursors de cèl·lules hemopoètiques d'estirp limfoide.

El tractament d'aquesta malaltia és un dels fets més rellevants de l'oncologia moderna, doncs en poc més de 50 anys, ha passat de ser una malaltia invariablement mortal, a tenir una taxa de curació del 80%.

El primer fàrmac antileucèmic empleat va ser la aminopterina. Més tard, durant els anys 50 i 60 de la dècada passada, es van anar afegint nous fàrmacs de l'arsenal terapèutic que van millorar la taxa d'inducció encara que no sensiblement la curació; això no succeeix fins a la introducció sistemàtica de l'anomenada profilaxis neuromeníngea.

L'aparició dels moderns protocols terapèutics amb ajustament de medicació, la detecció sistemàtica de la malaltia mínima residual en uns determinats punts de tall i l'utilització del trasplantament al·logènic de progenitors hemopoètics en alguns casos han estat la clau per a arribar a aquestes xifres de supervivència en els nens afectats per aquesta malaltia".