Em dic Edith i la meva història comença un 25 de gener de 2008. Aquest va ser el dia en el qual la meva vida va canviar. Tenia 29 anys i al juny d'aquest any m'anava a casar amb el meu xicot Carlos. Portava un temps cansada, pàl·lida i sofrint moltíssims mals de cap. Tot ho atribuïa als preparatius de les noces i als nervis corresponents. Com no em trobava bé, vaig decidir fer-me una analítica i unes hores després, tot el meu món es va enfonsar.

Em van diagnosticar una leucèmia mieloblàstica aguda d'alt risc. El meu estat era molt greu. Els metges ens van dir que si superava les primeres 24 hores, parlaríem de tractar-me el càncer. En aquests moments no t'ho creus i penses que això no et pot passar a tu, però vaig decidir que no anava a perdre ni un segon a fer-me preguntes que no tenien resposta i que anava a barallar de valent. Ja no vaig tornar a plorar i vaig posar-me en mode "lluita".

Vaig estar 28 dies aïllada a la meva bombolla i no va ser fàcil. Contràriament al que s'esperava, vaig aconseguir la remissió completa durant el primer cicle. Em vaig armar de confiança en mi mateixa i vaig començar a creure que ho aconseguiria. Després va venir un altre cicle en el qual vaig estar 60 dies en aïllament. Els metges no sabien sí havia d'anar a un autotrasplantament o a un trasplantament alogènic. El primer es va descartar perquè la meva medul·la estava molt malmesa i no aconseguien cèl·lules. La meva única germana va resultar ser no compatible.

Jo li deia a la meva família que si una porta es tancava, s'obriria una finestra. I així va ser: vaig tenir dotze donants. Sabent com costa trobar donant, allò va ser un senyal de que tot aniria bé. Així, després del cicle de consolidació, em vaig preparar per anar a la batalla definitiva. Aquesta era la meva gran basa per recuperar la meva vida. I vaig anar sense por, amb esperança i molt preparada mentalment.

No diré que va ser fàcil perquè no ho va ser, però cada dia que passava em deia a mi mateixa que era un de menys que em quedava per sortir d'allà. En trenta dies vaig estar casa i tan sols un mes després, vaig viure un dels dies més feliços de la meva vida: les noces de la meva germana Silvia. Aquestes noces que vaig imaginar una vegada i una altra a la meva habitació d'aïllament i que em va donar força per lluitar. El postrasplantament va portar algunes "cosetes", però vaig fer-li front a totes. Als deu mesos del trasplantament, em vaig casar amb el meu lleial i infatigable company. Va ser un dia meravellós, envoltada dels meus. La meva família i amics van ser el meu suport i recolzament en tot aquest temps, i sense ells no hagués arribat tan lluny.

Ja han passat cinc anys del meu trasplantament. Cinc anys de la meva nova i millorada vida. Una vida que espremo i valoro com abans mai ho havia fet. Vull que la meva història serveixi de motivació i força per a altres companys que comencen la lluita o aquells que estan immersos en plena batalla. No deixeu pas a la desesperança, aparteu les pors en un calaix, respireu profund i ENDAVANT, SEMPRE CAP ENDAVANT!!!