Un cop allà tot és difús: analítica, especialistes que venen i van, parlen amb tu sense donar-te molta informació, més especialistes, cares de preocupació i més proves, més confusió i de sobte la foscor, el buit, la por. L’Eider té leucèmia, puja a la UCI pediàtrica a l'espera de demà realitzar aspirat medul·lar i determinar els cognoms del “bitxo", però no pinta bé, no pinta gens bé. Les primeres 72h són vitals i a partir d'aquí 60%/40% de supervivència. Ràbia, desolació, impotència, negació i dolor, infinit dolor, un dolor fosc i agut, d'aquest que no deixa inflar els pulmons durant dies, tanques els ulls una i mil vegades esperant que, en obrir-los, tot hagi estat un malson, però no això no passa, és una realitat.

Ens enfrontem a un monstre anomenat leucèmia mieloide aguda, un tipus de leucèmia més propi dels adults i que vol arrencar-nos dels nostres braços a la nostra petita. Ella només vol jugar, ens exigeix ​​seguir jugant, no sabem si seran els últims moments amb ella però ella ja té decidit com vol afrontar-los, i és jugant, amb el seu etern somriure i és així com vam decidir que tot junts enfrontaríem aquella batalla, hora a hora, dia a dia, sense pensar en demà o si vindria o no un mal resultat.

Sense saber molt bé com, hem intentant que tot fos el menys traumàtic per a la nostra petita. Vam decidir que tot allò seria un joc, un concurs, preparant l’Eider per a tot el que anava venint. Tots els efectes secundaris de la quimio eren proves que hauria de superar per anar guanyant recompenses. Si feia pipí blau significava que la màgia que li entrava per aquella manguera l'estava convertint a poc a poc en un Fada, i si tenia sort i era valenta "aconseguiria perdre el pèl" i així convertir-se en la més poderosa de totes, la FADA CALBA . I així va ser com ens vam veure empassant llàgrimes quan vam haver de tallar-li el cabell per "exigències del guió mèdic" i ella era la nena més feliç del món perquè per fi s'estava convertint en ella. Crec que aquí ens vam adonar que, passés el que passés, l’Eider guanyaria aquesta guerra.

Tot va anar bé i, després de dos cicles de quimio, ens van donar la millor notícia del món, l’Eider estava en remissió completa, evitàvem el trasplantament de medul·la òssia i passàvem al cicle de consolidació. La leucèmia mieloide de la nostra FADA CALBA estava associada a la inversió del cromosoma 16 i, per tant, era de bon pronòstic, dos cicles més i podríem tornar a casa després de gairebé 5 mesos d'ingrés gairebé continu.