Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Eider

"El 15 de febrer de 2018, sí, el DIA MUNDIAL DEL CÀNCER INFANTIL, vam portar a la nostra petita Eider al pediatre per tercera vegada en quatre setmanes perquè no acabava de remuntar d'una bronquitis que havia patit el gener del mateix any. El nostre pediatre i amic familiar, des d'aquell moment, ens va enviar a l'Hospital Universitari de Canàries amb tot el tacte del món, però sense poder dissimular que alguna cosa greu estava passant.

Un cop allà tot és difús: analítica, especialistes que venen i van, parlen amb tu sense donar-te molta informació, més especialistes, cares de preocupació i més proves, més confusió i de sobte la foscor, el buit, la por. L’Eider té leucèmia, puja a la UCI pediàtrica a l'espera de demà realitzar aspirat medul·lar i determinar els cognoms del “bitxo", però no pinta bé, no pinta gens bé. Les primeres 72h són vitals i a partir d'aquí 60%/40% de supervivència. Ràbia, desolació, impotència, negació i dolor, infinit dolor, un dolor fosc i agut, d'aquest que no deixa inflar els pulmons durant dies, tanques els ulls una i mil vegades esperant que, en obrir-los, tot hagi estat un malson, però no això no passa, és una realitat.

Ens enfrontem a un monstre anomenat leucèmia mieloide aguda, un tipus de leucèmia més propi dels adults i que vol arrencar-nos dels nostres braços a la nostra petita. Ella només vol jugar, ens exigeix ​​seguir jugant, no sabem si seran els últims moments amb ella però ella ja té decidit com vol afrontar-los, i és jugant, amb el seu etern somriure i és així com vam decidir que tot junts enfrontaríem aquella batalla, hora a hora, dia a dia, sense pensar en demà o si vindria o no un mal resultat.

Sense saber molt bé com, hem intentant que tot fos el menys traumàtic per a la nostra petita. Vam decidir que tot allò seria un joc, un concurs, preparant l’Eider per a tot el que anava venint. Tots els efectes secundaris de la quimio eren proves que hauria de superar per anar guanyant recompenses. Si feia pipí blau significava que la màgia que li entrava per aquella manguera l'estava convertint a poc a poc en un Fada, i si tenia sort i era valenta "aconseguiria perdre el pèl" i així convertir-se en la més poderosa de totes, la FADA CALBA . I així va ser com ens vam veure empassant llàgrimes quan vam haver de tallar-li el cabell per "exigències del guió mèdic" i ella era la nena més feliç del món perquè per fi s'estava convertint en ella. Crec que aquí ens vam adonar que, passés el que passés, l’Eider guanyaria aquesta guerra.

Tot va anar bé i, després de dos cicles de quimio, ens van donar la millor notícia del món, l’Eider estava en remissió completa, evitàvem el trasplantament de medul·la òssia i passàvem al cicle de consolidació. La leucèmia mieloide de la nostra FADA CALBA estava associada a la inversió del cromosoma 16 i, per tant, era de bon pronòstic, dos cicles més i podríem tornar a casa després de gairebé 5 mesos d'ingrés gairebé continu.

L'alta va arribar el mes de juny i, fins avui, la nostra FADA CALBA segueix forta i lliure de la malaltia. Som conscients que la nostra lluita va ser gairebé fugaç comparada amb les que aquí es narren, però volíem agrair a tot el personal de l'Hospital Universitari de Canàries i al seu equip d'oncologia pediàtrica per donar sempre el 100% per la nostra petita, i a la Fundació Josep Carreras , perquè a la seva pàgina trobem esperança i informació i sobretot la certesa que, si tot no anava tan bé com al final està anant, sempre els tindríem a ells per tenir cura de nosaltres i buscar-nos una ànima compatible, GRÀCIES, GRÀCIES i MIL GRÀCIES ".

José Ramon i Amaya, pares de l'Eider

Pàgina web actualitzada 20/02/2019 09:43:56