Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

El Dr. Andreas Rosenwald, expert en diagnòstic i etiopatogènesi dels limfomes, visita l'Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras

"A mesura que anirem sabent més i més coses de les bases genètiques i d’altres aspectes de la patogènesi dels limfomes, podrem establir fàrmacs més precisos i menys tòxics, més orientats a la biologia, que tinguin menys efectes secundaris en comparació amb la quimioteràpia estàndard."

Vam tenir el gran plaer de rebre el Dr. Andreas Rosenwaldal Campus Germans Trias i Pujol de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras.

El Dr. Rosenwald va fer una conferència al nostre centre amb el títol L’ampli espectre molecular i clínic dels limfomes fol·liculars.

El Dr. Rosenwald és hematopatòleg i, des de setembre de 2009, director de l’Institut de Patologia de la Universitat de Würzburg (Alemanya). Després d’iniciar la seva carrera científica a l’Institut de Patologia de Würzburg, es va dedicar a la recerca durant quatre anys al National Cancer Institute de Bethesda (EUA).

El seu principal àmbit de recerca se centra en l’hematopatologia, que és la branca de la patologia que es dedica a l’estudi i al diagnòstic dels teixits afectats per malalties hematològiques. Les malalties en les quals centra tant el diagnòstic com la recerca són els limfomes.

Quan no treballa, al Dr. Rosenwald li agraden els esports, la lectura, i l’arqueologia i la història de la Grècia antiga.

Avui hem volgut parlar amb el Dr. Rosenwald per preguntar-li quins són els reptes futurs de la recerca en el seu àmbit d’especialització.

● Dr. Rosenwald, vostè gaudeix de reconeixement internacional en el camp dels limfomes pel que fa al diagnòstic i l’etiopatogènesi (mecanismes que menen al desenvolupament d’una malaltia). Actualment, com podem detectar un limfoma? 

Sovint els limfomes es desenvolupen en ganglis limfàtics augmentats que no es fan més petits després del tractament inicial (per exemple, tractament amb antibiòtics). Si hi ha sospites de limfoma, usualment s’extirpa quirúrgicament el gangli limfàtic augmentat i se l’envia a un patòleg expert en hematopatologia. L’hematopatòleg utilitza tècniques histològiques, immunofenotípiques (anticossos) i genètiques per arribar al diagnòstic final de limfoma. És important determinar el subtipus exacte de limfoma, perquè els tractaments per a cadascun són diferents.

● Els tractaments dels limfomes van canviant d’acord amb els avenços actuals dels coneixements sobre la seva etiopatogènesi? Són diferents segons el tipus de limfoma? 

Definitivament. Tot i que la quimioteràpia multivalent encara és la columna vertebral del tractament dels limfomes agressius, la incorporació d’immunoteràpia (per exemple, mitjançant la utilització d’anticossos) ha millorat significativament la supervivència dels pacients de limfoma. En el cas dels limfomes de creixement més lent, surten estratègies per evitar del tot la quimioteràpia i utilitzar fàrmacs més “orientats a la biologia” els quals inhibeixen determinades vies de senyalització que s’activen de manera aberrant en aquests limfomes.

● D’acord amb els seus estudis, ¿quins mecanismes menen al desenvolupament d’una malaltia, en aquest cas un limfoma?

Els limfomes, com la majoria de càncers, es presenten per causa d’una acumulació gradual d’alteracions genètiques en el genoma de les cèl·lules tumorals que produeix un avantatge de creixement en comparació amb les cèl·lules veïnes sanes. En els limfomes, hi ha subtipus associats a fenòmens genètics freqüents –per exemple, pràcticament tots els limfomes de Burkitt, un subtipus molt agressiu dels limfomes de cèl·lules B, porten una translocació d’un dels oncogens més ben coneguts (l’oncogèn MYC) en les cèl·lules tumorals que resulta en la seva proliferació anormalment elevada. La detecció d’aquesta alteració genètica en les cèl·lules tumorals és part del procés de diagnòstic en aquest subtipus de limfoma.

● Quins progressos s’han fet en els darrers anys en aquesta malaltia? 

Amb la millora dels enfocaments basats en la immunoquimioteràpia per a molts subtipus de limfomes, en els darrers 10-15 anys hem pogut millorar significativament la supervivència dels pacients. En alguns subtipus de limfomes, ara la taxa de curació és relativament alta (per exemple, el limfoma de Hodgkin, els limfomes B difusos de cèl·lules grans). Hi ha limfomes que són incurables, però creixen lentament i ara els podem convertir en “malalties cròniques”. Tanmateix, encara hi ha limfomes (per exemple, els limfomes de cèl·lula T) que tenen un mal pronòstic i caldrà que en sapiguem molt més de la patogènesi d’aquestes malalties per poder fer progressos en aquest camp i millorar la supervivència dels pacients.

● En la conferència que vau fer a l’IJC vau parlar del limfoma fol·licular, que és el limfoma no Hodgkin indolent més comú. ¿Què en sabem avui, d’aquest subtipus de limfoma?

És un dels subtipus dels limfomes que, amb teràpies modernes i més orientades biològicament, podem convertir en “malalties cròniques”. Hi ha pacients que viuen 20 o 25 anys amb aquest subtipus de limfoma. Tanmateix, alguns pacients amb limfoma fol·licular poden presentar una ràpida progressió cap a un tipus agressiu de limfoma i hem de tenir més coneixements sobre les bases subjacents d’aquests casos. D’altra banda, hem après que hi ha formes molt indolents de limfoma fol·licular que pot ser que no requereixin cap tractament en absolut. A aquests pacients se’ls pot estalviar la quimioteràpia amb tots els efectes secundaris que coneixem tan bé.

● Cap on s’encamina la recerca sobre aquesta mena de malaltia de la sang? 

A mesura que anirem sabent més i més coses de les bases genètiques i d’altres aspectes de la patogènesi dels limfomes, podrem establir fàrmacs més precisos i menys tòxics, més orientats a la biologia, que tinguin menys efectes secundaris en comparació amb la quimioteràpia estàndard. Tanmateix, també n’hem de saber més d’altres aspectes de la patogènesi dels limfomes; per exemple, dels canvis epigenètics i de la interacció de les cèl·lules tumorals amb les cèl·lules fisiològiques del nostre sistema immunològic.

● La Fundació Josep Carreras ha constituït un centre de recerca específicament per a la leucèmia i altres malalties hematològiques malignes, l’IJC. ¿Quines repercussions li sembla que tindrà això, tant per a la ciència mèdica com per a la societat en general?

Les malalties hematològiques sempre han estat en primera línia de la recerca sobre el càncer en general; ara s’estudien en altres tipus de càncer molts aspectes que inicialment van ser identificats en els càncers hematològics. Durant la meva visita a l’IJC em va impressionar molt l’alta qualitat de la recerca que s’hi porta a terme. No hi ha cap dubte que les noves instal·lacions de recerca que s’inauguraran en 2017, donarà una bona empenta a les tasques de recerca en aquest centre tan ben situat a Badalona (m’encantaria treballar en un “ambient” tan fantàstic!). Per tant, no només la recerca sobre els limfomes i la leucèmia, sinó també tota la societat, es beneficiaran dels enormes esforços que s’estan portant a terme a l’IJC! 

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:25