Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Elena

Hola, em dic Salomé Gálvez Piles, tinc 28 anys i sóc donant de medul·la.

Al desembre de 2003 van diagnosticar leucèmia linfoblástica aguda a la meva mare, Elena, amb 51 anys. Després de 5 cicles de quimioteràpia va entrar en remissió completa. Ho recordo com el major cop de la meva vida, tant sofriment, dolor, però amb els anys la ment és molt selectiva i vam anar "apartant-ho".

Al gener de 2013, en una revisió anual, vam rebre una brutal notícia per la qual ningú mai està preparat: recaiguda tardana. Es va parar el món i l'angoixa ens envaïa.

L'hematòloga, que era la que la tractava des de feia 10 anys, va ser la primera sorpresa. Es podia considerar un nou cas. Les seves paraules van ser: El 75% de la medul·la està afectada i el protocol és quimioteràpia i un trasplantament de medul·la.

La meva mare intentava aparentar molta tranquil·litat, força, al veure la família tan destrossada. Però clar la quimio va passar-li factura i sobre els 20 dies del primer cicle, va començar la febre a pujar i pujar, tremolors, hipotensió... Van decidir traslladar-la a la UCI perquè el seu estat no millorava i estava crítica. No tinc ni lletres per explicar els sentiments. Recordo la imatge d'estar entrant-la a la unitat i tots estàvem allà simplement mirant-la, intentant transmetre-li la nostra força encara que la nostra cara i plor era irremeiable. Just en aquell moment quan ens vam reunir en aquest passadís el meu pare, el meu germà, la meva cunyada, els meus oncles i el meu nuvi, és quan realment vam ser conscients del que estava passant, del que ens havia tornat a tocar viure.

La meva mare va millorar moltíssim i en un dia van controlar la infecció i en 2 dies tornàvem a planta. Aquella setmana li van detectar uns fongs en els pulmons: aspergillus, que també eren greus però gràcies al tractament van anar remetent.

El primer cicle va ser dur, no, duríssim, mare meva quin malson. Després de 60 dies d'ingrés vam marxar a casa i la recuperació va ser excepcional. En el segon i tercer cicle va estar 1 setmana ingressada en cadascun, sense febres, menjant, animada. Allò ens va donar una dosi d'energia per poder seguir.

La doctora va citar als seus germans per comprovar si eren compatibles i per desgràcia cap ho era. Com podia ser possible? I ara què? L'equip mèdic ens va parlar de la Fundació Josep Carreras, de la gran labor que fa i del que era REDMO.

El meu germà i jo vam anar a fer-nos donants, la meva família, cosins, tiets, les meves amigues, amics d'amics, als quals estaré eternament agraïda. Però no va haver-hi sort, no vam trobar cap donant compatible... L'angoixa em va inundar, trucant al doctor de la Fundació qui m'explicava i demandava paciència, que estava en bones mans, els companys del fòrum, què gran família! Persones que no coneixes que senten el mateix que tu, Em vaig sentir i em sento molt identificada.

Després d'un comitè van decidir fer-li una nova modalitat de trasplantament "haploidèntic" el qual competeix amb solament un 50% de compatibilitat, i els candidats eren: el meu germà Nacho, el seu germà Andrés i jo. I després de les proves pertinents (placa tòrax, analítica i electro) em van triar a mi. Tinc el mateix grup sanguini i davant un virus tinc una defensa natural que ells no tenen així que era jo.

Vaig plorar moltíssim, quants sentiments; podria ajudar a la meva mare en alguna cosa. Quantes vegades vaig pensar que tant de bo m'hagués passat a mi, que em canviava per ella. Anava a donar-li la meva medul·la! És la meva mare, la meva vida.

Em van citar a l'hospital, em van explicar el procediment i vaig començar el tractament: 5 injeccions dels factors de creixement hematopoètics; Neupogen (injecció tipus insulina) durant 5 dies; els únics efectes secundaris va ser esgotament i dolor ossi, com una grip però sense simptomatologia.

Va arribar el 21 de maig i a les 9 del matí va començar la afèresis. Va durar 4 hores en les quals tenia una infermera i una doctora al meu costat. Estava còmoda i relaxada i no sentia res. Només desitjava que tot fos bé. Va finalitzar la donació, van fer un recompte i em van dir que hi havia cèl·lules de sobres, i no havia de tornar l'endemà. Recordo que vaig anar a veure la meva mare, i pel cristall li vaig dir que ja estava fet i que demà seria el gran dia i que seria tan fàcil com ho havia sigut per mi. El cansament i el dolor ossi van desaparèixer a l'instant.

El 22 de maig a les 12 del matí, va arribar una doctora i mitjançant la seva via central va connectar la borsa amb les meves cèl·lules. Va durar uns 30 minuts (procediment igual que una transfusió sanguínia) i ja estava el trasplantament realitzat.

La primera setmana fenomenal, no notava res, però després la quimio va tornar a fer de les seves: febres altes, cistitis hemorràgica, mucositis... Pobra mama, estava tant cansada d'això.

I a dia d'avui, després de passar els 8 mesos del trasplantament, va tot bé, dies millor, dies pitjors, però passen en positiu que és l'important.

No tinc paraules suficients d'agraïment a l'Hospital Clínic de València; els seus metges: la Marisa, la Blanca, la Piñana, infermeres, auxiliars... què gran labor! Què gran tracte! Repeteixo també a aquesta Fundació i, com no, a les meves grans amigues: Cristy, Alba, Leti, Alex, Vane, Randa, Melo... Els meus profes de l'escola d'infermeria, compis de classe... A tota la meva família: la Tia Tall i l'Andrés que es van bolcar i això ens va unir més que mai, també a la meva parella Alejandro i tota la seva família.

Espero que serveixi per poder ajudar a algú que es trobi en una situació similar encara que sigui amb aquestes paraules d'esperanç. Vull animar a la gent a la donació perquè mai saps qui et pot necessitar i tant de bo algun dia tornessin a necessitar-me que aniria encantada.

I sobretot a la meva mare; amb aquesta força que sempre l'ha caracteritzat, que més que mai li va fer falta, aquesta valentia, aquest coratge... Estem tots molt orgullosos de tu, ets la dona més lluitadora i forta que conec, gràcies per fer-ho per nosaltres perquè ens fas molta falta. I gràcies a la vida per aquesta segona oportunitat.

NINGÚ VA DIR QUE FOS FACIL; NOMÉS QUE FOS POSSIBLE.

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:24