Utilitzem cookies per poder estudiar i millorar l'experiència d'usuari dels visitants de la web. Si continues navegant pel web entendrem que acceptes la nostra política de cookies.

Eliana

El meu nom és Eliana, sóc de Gran Canària, tinc 26 anys i em sento orgullosa de poder haver lliurat aquesta batalla i tot l'aprenentatge que això va suposar en la meva vida.

Tot va començar l'estiu del 2004, quan recentment havia complert els 14 anys. Després de símptomes recurrents i una posterior visita al pediatre i alguna prova, em van enviar a urgències immediatament. A això li van succeir analítiques, biòpsia, punció lumbar, escàner, etc. mentre estava ingressada a l'hospital.

Diagnòstic: limfoma de Hodgkin en estadi III-E avançat amb esclerosi nodular i afectació esplènica. Tenia una massa que sobresortia per la clavícula a la zona esquerra del coll, oprimint principalment el meu pulmó esquerre i arribant a la melsa. 8 sessions de quimioteràpia més altres tantes de radioteràpia. Mai havia estat en un hospital, ni tan sols havíem sentit parlar d'aquesta malaltia, però era allà, vivint dins meu.

Quan tot semblava anar bé, en una de les revisions rutinàries a Madrid per fer-me un PET-TAC, descobreixen que tinc una adenopatia a la pala ilíaca esquerra. Em van donar més sessions de quimioteràpia i em van programar un trasplantament autòleg per al febrer del 2006.

De nou, anava a enfrontar-me a alguna cosa totalment desconeguda. No sabia què em passaria, si faria mal, si tindria força mental i emocional per suportar aquell aïllament en una càmera sense poder rebre visites, amb el contacte físic limitat quan més necessites una abraçada o un petó de qui més estimes. Vaig passar una sessió de quimioteràpia de 6 interminables dies, afèresi i altres, però sempre acompanyada dels meus pares i del personal sanitari que en tot moment em va tractar com "la nena" de planta, amb molta cura i afecte, intentant que la meva estada allà fos el millor possible, sempre tan atents. Mucositis i molta morfina, però sense oblidar-me de visualitzar la meva recuperació i intentant meditar, trobar-me entre tant desconcert, soledat i foscor que sentia dins meu. Gràcies a l'univers, vaig respondre molt bé i les meves defenses van començar a pujar com l'escuma dia rere dia. Després d'un mes i 10 dies de "tancament" vaig poder tornar a casa per acabar d'agafar forces i recuperar-me.

Però la cosa es va complicar una mica després d'un any de remissió, el 2007. De nou, control rutinari i aquí hi havia aquesta mala peça una altra vegada. Aquesta vegada en un gangli a l'abdomen. Calia agafar el toro per les banyes i anar a pel Beacopp, el qual em curava o em matava per la seva alta toxicitat i la resistència que estava tenint la malaltia. Però vaig ser més forta que la quimioteràpia i que la malaltia i vaig aconseguir sobreposar-me a ells. A l'agost del 2007 vaig acabar amb les dures sessions de Beacopp.

En aquest temps, va aparèixer un donant de medul·la a França, però els meus pares havien decidit anar a la recerca d'un germà i així poder extreure les cèl·lules mare del cordó umbilical per veure si érem compatibles, així que vam decidir esperar contra el pronòstic dels metges d’una altra possible recaiguda abans del naixement del meu germà. Però l'univers ens va brindar el millor regal del món i és que, el meu germà i jo (ens portem 17 anys i mig), som bessons medul·lars amb marcadors 6 de 6!!! ¿No és meravellós? Encara que el millor de tot és que, des que vaig acabar el meu tractament de quimioteràpia a l'agost del 2007 estic en REMISSIÓ COMPLETA.

Uns 8-9 anys veient la vida amb uns altres ulls i, apreciar cada moment i cada detall, cada abraçada, cada gest d'amor, donant gràcies a totes les estrelletes del cel per donar-me l'oportunitat de conèixer-me millor a mi mateixa i als que tinc al costat, de poder ser plenament feliç amb la meva vida, de poder haver crescut personal, emocionalment i espiritualment. Gràcies també a tots els infermers i infermeres que vaig conèixer pel camí, als doctors i doctores que ens van ajudar i van informar sense embuts de tot el que anava esdevenint, a l'ajuda psicològica que ens van prestar diferents fundacions, companys de batalla, sempre #imparables.

Gràcies per descomptat a la meva família, però sobretot als meus pares, als quals els dec la vida i més, sempre van estar forts al meu costat i donant-me alè i suport fins i tot quan ells flaquejaven. Ells van ser els que directament van passar aquest tràngol amb mi i se’l "van menjar amb patates". Van aprendre al meu costat, em van cuidar millor que a ells mateixos, es van arriscar amb mi i van apostar per mi sempre, per les meves ganes de lluitar.

Encara que el dia es posi fosc, sempre hi ha una estrella que roman brillant en el firmament, sempre hi ha una esperança, un al·licient, una força interna que mai haguessis sospitat que està dins teu.

Molts ànims a tots. A seguir lluitant amb totes les ganes!

Una abraçada immensa a tots.

Pàgina web actualitzada 24/05/2018 11:00:25